Agafa aire però se li escapa de la boca. El meu avi és un moribund. Me’l miro fixament per memoritzar-lo, perquè sé que demà o demà passat no hi serà. I és per això que li faig fotos amb els ulls. Com quan era petita, que retratava amb les parpelles cada persona que sabia que no veuria mai més. I això era l’únic que em tranquil·litzava, perquè si la retenia dins meu volia dir que quan volgués la podria tornar a fer existir. I quan l’acabava oblidant no passava res perquè no me n’adonava, i perquè l’oblit em protegeix, i tant que sí. Però el que us deia: no me’n puc separar, però necessito separar-me’n. Però és que si me’n separo l’estic abandonant, oi? Però com et pots separar d’algú que saps que no tornaràs a veure? Perquè no me n’adonaré, que estarà enterrat al forat, amb la punyetera creu de fusta, el seu nom picat amb martell, la data del primer dia, la de l’últim i el guió entremig. El guió, aquella ratlla curta on es concentra l’existència.

No me l’havia mirat mai, tanta estona seguida, ni a ell ni a ningú. Però me’l miro com si pogués arribar a entendre què és això de tenir coses a fer, a dir, i desaparèixer. Que totes les teves intencions, cabòries, dèries, manies, esperances, tot, sabeu?, tot quedi interromput. Pam. Tall de destral. L’arbre cau. I que mentre amb la pala et cobreixen de terra, d’una foscor semblant, o potser de la mateixa, neixi un nen. I que d’un extrem a l’altre tot passi en un segon. I que jo ara sigui enmig d’aquest segon i d’aquí res, com tothom, pam, tall de destral. Sí, sí, això mateix: un dia viu, l’altre mort. Un dia content, l’altre al clot. Un dia un marrec, un altre cabells blancs. Corre, corre, empaita-ho tot. Tall de destral, avall. Ostres, no sabeu com m’atabala pensar aquestes coses.

Des del peu del llit, li diria qualsevol bestiesa, però em fa por: i si s’inclina i em respon?, i li murmuro: Soc jo. I vigilo a veure si obre un ull i em tranquil·litza que no l’hagi obert i llavors em sento malament d’haver desitjat profundament que no l’obrís, però hi torno així fluix, massa fluix: Soc jo. Res. S’esforça per respirar i s’encalla i sembla que s’hagi d’ofegar i si s’ofegués no sabria què fer. És que si ara morís, tampoc sabria què fer. Si en soc, d’inútil. I quan el llençol, esgrogueït de vell, es paralitza i el ventre no se li mou, em giro i llanço branquillons al foc, un rere l’altre. I demano a Déu o a qui sigui que m’escolti, que per favor li faci entrar aire. Però aleshores els segons, tan insignificants que són, es fan prepotents, altius, els malparits em vacil·len: Fixa-t’hi bé, tot depèn de nosaltres, i quan m’ha quedat clar, encara m’ho deixen més clar. I en el silenci de pedra, capcota, m’anuncio: Ja està. I ell fa una estrebada d’animal, i la panxa geganta se li torna a inflar. I, espantada, me n’adono: és massa lluny. Però és que tot i que sé que és ell, sembla ben bé que sigui davant d’un altre. És el seu cos, sí, ja ho sé, però ell, l’ell de debò, és com si estigués serrant al porxo, fumant al jardí, fent una truita, no gaire lluny, per aquí.

Faig les passes que cal fer, i penso que és un desconegut perquè, si no, no les faria. Dreta, arran del somier, li allargo la mà ben bé com si pengés del precipici i l’hagués de salvar però no m’hi atrevís per si me l’agafés fort i caiguéssim els dos avall. Valor, sempre em falta valor. Amb la punta dels dits li toco el puny. Concentra la seva última força aquí. Què retens? Què no vols deixar anar? L’hi toco gairebé sense tocar-l’hi, només perquè noti que hi soc, i per dins li dic: Estigues tranquil. Perquè en moments així ho crec de debò, que pots parlar amb el pensament.

Al canell hi té cordat el mateix rellotge rodó. La busca dels segons, de tants anys que fa que viu en el seu pols, li demana: Segueix-me, fes cercles als minuts, a les hores, als dies, a les primaveres, aguanta, no surtis de la roda, no t’entreguis a la línia infinita. O no, ara més aviat sembla que l’expulsi: Fora, ja no pertanys al temps dels rellotges. I com si subratllés el contorn d’algú —Ricard, hi pensa, la gent, en els secrets que hi ha dins de cada cos?—, el meu tacte vaporós sobrevola la carretera del seu braç, aquell braç fort amb què tallava troncs, i que ara és escardalenc i pàl·lid. Però me n’aparto: l’estic violentant? O no, potser, orfe i mut, necessita que algú li faci de barana o d’escala o de túnel per anar allà on va. Però com puc saber què necessita si mai ho va dir? Els cabells, d’un gris apagat i suats pel front, són a un pam del capçal, on hi ha sis barrots de roure que ell mateix va encolar, i a sobre, penjant d’un clau rovellat, la creu que hi va clavar qui va ser la seva dona. Arrambat al cantó, hi ha l’armari que no sembla un armari, perquè ell no es distreia a fer mobles bonics, sinó pràctics. Està obert, com sempre ho estava. Hi ha les tres camises amb butxaques al pit, els texans gruixuts, el jersei de llana, el gec de cuir i un parell de calçotets de pantaló foradats per les cuixes. A baix, un cartró de tabac, les botes verd oliva enfangades, unes quantes boles de mitjons, el cinturó desenrotllat i les sabatilles amb la llengüeta aplanada. Davant la porta hi ha el lavabo, on cada dos o tres dies s’untava les galtes d’escuma, s’hi passava la fulla, picava el cantó, obria l’aixeta i el remolí d’aigua s’enduia els puntets de barba. On el vàter sempre estava amb la tapa aixecada, i si pixava fora, tant li fotia, perquè un dijous al mes venia la pesada de la Roser.