Fa uns mesos corria per Twitter un vídeo que tenia milions de visualitzacions en el qual es veia una nena desitjant un bon dia al seu carter. Aquella escena no hauria tingut repercussió si no fos perquè la jove no ho feia en la seva llengua materna, sinó que havia après a comunicar-se amb la llengua del repartidor, la llengua de signes anglesa. El coneixement de noves llengües és una inversió de futur que ens permet comunicar-nos amb la resta d’éssers humans i, igual com passa amb l’anglès, el francès o l’alemany, aprendre una llengua de signes també és important per relacionar-nos amb el nostre entorn social i, d’aquesta manera, eixamplar el patrimoni i les capacitats comunicatives de tota la ciutadania.

Un error comú, però, és pensar que hi ha un llenguatge de signes utilitzat de manera universal. Com les llengües parlades, les llengües de signes han evolucionat en funció de les comunitats geogràfiques on es troben. Com es podria desenvolupar a finals del segle XVIII la mateixa llengua a Catalunya que a Tailàndia o als Estats Units? Així doncs, la llengua de signes catalana és diferent de l’espanyola, tot i que dins de la península Ibèrica la comunicació entre parlants de diferents territoris és possible, perquè hi ha moltes paraules semblants. Una altra concepció errònia és creure que els usuaris només utilitzen les mans. Mentre que, amb el llenguatge oral, la comunicació s’estableix mitjançant un canal auditiu, la llengua de signes ho fa per un canal visual i espacial i té una estructura gramatical pròpia que es caracteritza pel moviment d’una o dues mans, les seves orientacions, la ubicació espacial i els moviments no manuals, com els labials –verbals i orals–, facials, linguals, d’espatlles i de cap. Us oferim unes nocions bàsiques per entendre millor les llengües de signes i aprendre a dir alguna cosa en LSC (llengua de signes catalana), una llengua que a casa nostra és imprescindible conèixer.

Diversitat i creixement global

Actualment, es calcula que hi ha més de 300 llengües de signes arreu del món. Les noves, apareixen a través de la criollització (procés de formació d’una llengua pel contacte entre dues comunitats lingüístiques) però també en sorgeixen de noves per necessitat o són introduïdes a través d’una planificació lingüística.

Tenir dos noms

Les persones que parlen llengua de signes tenen dos noms: un d’oïdor i un de signat. Normalment el nom en llengua de signes és alguna configuració senzilla relacionada amb l’aspecte físic o amb algun tret característic de la persona.

Els usuaris

Més del 5% de la població mundial (és a dir, 466 milions de persones) té sordesa o pèrdua auditiva discapacitant, que és aquella que comporta la pèrdua major de 40 decibels (dB) en el millor sentit auditiu en adults i una pèrdua auditiva major de 30 dB en el cas de nens. Aproximadament un terç de les persones més grans de 65 anys es veuen afectades per la pèrdua auditiva discapacitant i s'estima que al 2050 seran més de 900 milions de persones (una de cada deu persones).

A banda dels usuaris amb sordesa o pèrdua auditiva, també són parlants de la llengua de signes molts oients que han viscut amb familiars o amics sords, els professionals que es dediquen a la traducció i a la docència i altres persones interessades en aprendre una llengua nova.

Les grans famílies de llengües de signes

A grans trets, les llengües de signes es poden dividir en vuit grans famílies. Les llengües de signes similars solen provenir de la mateixa família i es poden agrupar amb un cert marge dins d’uns grans grups que sovint n’han marcat l’origen. En part, això definirà la intel·ligibilitat entre les llengües (la possibilitat d’entendre’s entre elles). La llengua de signes catalana es classifica en la família de la llengua de signes francesa, tot i que la relació que hi té actualment no és gaire evident.

La infografia en paper a l'ARA Diumenge:

FONT: OMS. La informació i el vocabulari de la LSC han sigut facilitats per la direcció general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya.