BarcelonaLa llum d’un matí d’abril acaricia la plana cerealista que s’estén entre l’altiplà de la Segarra i el canal d’Urgell i que abraça la serra de Bellmunt, els Plans de Sió i els secans de Belianes-Preixana. Un conjunt d’espais naturals de límits poc definits que van quedar fora de la influència del canal d’Urgell, on trobem les darreres poblacions d’un dels ocells més amenaçats de Catalunya, el sisó (Tetrax tetrax), també conegut com a grèvol o ànec de secà. En un racó de l’estepa, es desencadena una intensa baralla entre dos vigorosos mascles que es disputen els drets sobre un “terreny d’exhibició”, una àrea escollida d’ús individual on el mascle realitza la parada nupcial amb l’objectiu d’atraure la femella i que, en el cas concret del sisó, consisteix en un terreny no gaire gran i pla, normalment amb molt poca vegetació. La propietat d’aquest terreny regeix el seu rang en una jerarquia social que determinarà les seves possibilitats de procreació. Amb tot això en joc, cap dels dos rivals estarà disposat a transigir i, amb els becs ben esmolats, es clavaran fortes picades fins que el més feble reconegui la derrota i marxi. El perdedor haurà de buscar un altre racó on exhibir-se.

Un paisatge modificat per les activitats humanes

Des de fa segles, en aquesta part de la plana gairebé ja no hi queden arbres. La destrucció gairebé total del bosc primigeni és molt antiga i va coincidir amb la proliferació de pastures hivernals destinades a alimentar els ramats transhumants. El declivi progressiu d’aquests ramats ha estat el motiu que molts erms, guarets i brolles s’anessin convertint en zones agrícoles.

L’aspecte actual del paisatge està dominat pels conreus de cereals de secà, com l’ordi, i per petites parcel·les amb alguns ametllers i oliveres. La poca vegetació primitiva que hi queda resisteix a les zones més incòmodes pel cultiu, atès el pendent del terreny o l’aparició d’afloraments minerals, especialment de guix. Ocells com el sisó, l’esparver cendrós o la calàndria han tingut segles per adaptar-se a aquest hàbitat que recorda, en certa manera, a les estepes naturals de l’Àsia central.

Viure sota pressió

El sisó té dues poblacions reproductores molt separades. La seva àrea de distribució oriental es troba principalment a Rússia, Kirguizstan i Kazakhstan, mentre que l'occidental es localitza a Espanya i Portugal, amb poblacions molt més minses a Itàlia i França. Quantitativament, el conjunt de la península Ibèrica representa el 60% de la població mundial, tot i que en alguns territoris el nombre d’individus està caient en picat, com a Catalunya o Extremadura.

Els sisons estan perfectament adaptats al seu entorn. Tenen unes potes llargues i fortes acabades en tres dits que els permet trotar ràpidament entre la vegetació baixa i un plomatge críptic que els fa invisibles quan s'ajupen i els protegeix de possibles depredadors.

Però el que llueix realment del sisó és l’exhibició que han desenvolupat els mascles per atraure les femelles. El mascle infla el plomatge blanc i negre cafè del seu coll fins a formar un triangle que recorda visualment al caputxó que despleguen les cobres al voltant del cap, trepitja i repica fort a terra, tira el cap enrere, emet un so sec i inicia un salt en el qual exhibeix les seves ales d'un color blanc enlluernador. Al salt l'acompanya una mena de xiuxiueig, produït per la menor longitud d'una ploma de les ales, la quarta rèmige primària i que conclou amb l’aterratge. El ritual es repeteix diverses vegades seguides i, en cada ocasió, l’ocell torna al punt exacte d'inici per executar un nou salt. Els mascles salten mirant cap al sol, sobretot a l'alba i durant les dues hores posteriors. És com si donessin la benvinguda a cada nou matí.

Les femelles, amagades entre les espigues del cereal, es desplacen pels diferents camps per escollir el “millor ballarí”. Són elles les que trien la parella, copulen i es fan fonedisses per criar soles els seus pollets. Podríem arribar a pensar que el rol del mascle, que només aporta els seus gens, és senzill, però són molt pocs els escollits que aconsegueixen aparellar-se.

Comprendre això és fonamental per a qualsevol estratègia de conservació, i la recerca dels científics s'ha focalitzat, en bona part, en esbrinar les necessitats ecològiques de les femelles, especialment en el període de criança. Una de les més importants és, sens dubte, l'abundància de zones riques en insectes per alimentar les cries. Un pollet de sisó pot arribar a engolir prop de 200 insectes de bona mida al dia, com llagostes o saltamartins.

Hàbitat de pitjor qualitat

Fa unes setmanes l’Observatori del patrimoni natural i la biodiversitat va actualitzar l’Índex de Planeta Viu, que analitza la pèrdua de poblacions de fauna salvatge a Catalunya. Les dades van assenyalar una davallada mitjana del 28% de les poblacions d’animals salvatges al nostre país entre els anys 2002 i 2023. Per hàbitats, el descens més fort el van assolir els ambients agrícoles, amb un 40%.

L'estat actual dels secans cerealistes és el resultat de factors relacionats amb el medi físic, com la pluviositat, però també, i en bona part, d'aspectes socioeconòmics, com són les varietats de conreus i els diferents usos del sòl.

Però, quins són els problemes concrets als quals s'enfronten els sisons i, per extensió, també la resta d'espècies d'ocells esteparis?

En primer lloc, la desaparició del bestiar en llibertat que, gràcies al seu pasturatge moderat i constant, evitava que els matolls envaïssin les zones d'herba baixa. En segon lloc, l’augment d’unes pràctiques agrícoles més intensives destinades a maximitzar els beneficis que utilitzen tota la terra disponible i eliminen els marges dels camps plens d’una mal anomenada mala herba, extremadament rica en insectes. I molt important també, l’ús indiscriminat d’herbicides, insecticides i fitosanitaris, a més de la proliferació de nous usos i instal·lacions com granges, extraccions d'àrids, polígons industrials, infraestructures viàries o abocadors, per citar alguns exemples.

Aquesta pèrdua progressiva de la qualitat d’hàbitat ha provocat que l’èxit reproductor del sisó sigui baix, ja que, de mitjana, només una de cada quatre femelles és capaç de criar un poll a l'any.

Aturar el temps


L'epicentre del problema és com els governs europeus decideixen aplicar la Política Agrícola Comuna (PAC) i subvencionar els seus agricultors. Les polítiques governamentals més aviat fomenten una agricultura industrial, en lloc d'una producció local que diversifica les economies als entorns rurals. L'impacte als secans de Lleida ha estat profund els darrers anys i la pèrdua d'aquest paisatge pseudoestepari continua avançant. Ara hi predomina el monocultiu de cereals i gairebé han desaparegut els guarets i els camps i marges florits.

Llavors, quina podria ser la solució? El secret per ajudar els sisons és aturar l'augment de l'agricultura intensiva i aconseguir que els programes agroambientals que compensen els agricultors siguin realment efectius.

A altres països on també hi ha sisons, com França i Portugal, els conservacionistes ja han demostrat que els programes agroambientals poden evitar la destrucció de nius de sisó i augmentar la supervivència dels polls amb una solució relativament senzilla: contrarestar els problemes creats pels cereals de collita primerenca i pagar els agricultors perquè retardin la sembra. D'aquesta manera, els agricultors continuen obtenint la seva collita, encara que una mica més tard, i reben una prima en metàl·lic per ajudar a la supervivència dels sisons. I als secans de Lleida, els agricultors de les zones d'especial protecció per a les aus (ZEPA) designades per la UE (com Bellmunt-Almenara, Plans de Sió i Belianes-Preixana, entre d’altres) reben una compensació si decideixen deixar alguns camps sense conrear.

En l’àmbit de la conservació, els sisons se'ls considera una espècie paraigua perquè si se'l protegeix també es protegeix, de forma indirecta, altres espècies d’ocells amenaçades que formen part d’aquests ecosistemes esteparis, com l'esparver cendrós, el xoriguer petit, el torlit, el gaig blau o la calàndria. Per tot això, el sisó es podria convertir en la icona de la conservació de les estepes europees i, malgrat que la seva situació actual és força complicada, encara hi som a temps.