“SE’N VA EL CAIMAN, SE’N VA EL CAIMAN, SE’N VA CONTENT CAP A ANDORRA”. Antònia Jover del Olmo canta la lletra de la cançó que ha escrit per a la coral dels iaioflautes. Repeteix la tonada, ataca un bis -“El que ha robat el caiman diuen que no és per a tant”- i al final de l’estrofa revela que el català no és la seva llengua materna: “Però nosaltres pensem que a dues veles hem quedat, que en venda ens ha deixat”. S’interromp i deixa anar una riallada trapella, tan contenta com el caiman. “El meu pare sempre deia -explicarà més tard- que la felicitat és la lluita”.

No és estrany que l’Antònia, una de les més veteranes i més actives guerreres dels avis rebels catalans, hagi triat la popular cumbia colombiana per denunciar el cas Pujol. La va prohibir la censura franquista als anys cinquanta, perquè si la coral iaioflàutica transforma ara l’home caiman en l’expresident català es diu vox populi que aleshores s’identificava amb el dictador. “A la família del caiman els ha agafat per viatjar i per portar maletes plenes amb peles dels catalans, per portar maletes plenes als paradisos fiscals”, continua cantant. “Amb tots els milions d’euros que amb maletes han portat, tornaríem a tenir cultura, sanitat, educació i atenció en polítiques socials”.

Luis Romero Huertes l’escolta en silenci i assenteix. Les retallades són un dels cavalls de batalla dels iaioflautes, segurament el col·lectiu més singular de tots els que van sorgir al voltant del 15-M. La majoria dels seus membres són vells coneguts de la lluita per la democràcia, amb trajectòries brillants en l’activisme polític, sindical o veïnal. Molts, com és el cas de l’Antònia i el Luis, van militar al PSUC, o militen encara al PCC; alguns van formar part dels seus òrgans de direcció, i almenys un, Celestino Sánchez, va ser-ne escollit diputat. “Tots compartim la mateixa música i tenim batalletes semblants per explicar -diu el Luis-. Vam aconseguir moltes coses, llibertats i justícia social, però s’estan perdent. I ens va costar molt. Molt. Sang i fam. Ara lluitem pacíficament per recuperar-les i no pararem fins que ho aconseguim”.

L’acta fundacional del col·lectiu d’ indignats de la tercera edat, pactada en un restaurant xinès del centre de Barcelona durant la tardor del 2011, és prou eloqüent del seu tarannà: es van batejar en defensa i reconeixement dels presumptes perroflautas que havien acampat al maig a les places i dels quals es consideren més fills que avis. Les seves accions polítiques van fer gala de seguida de la mateixa desimboltura: han ocupat des de la seu del Banco Santander al passeig de Gràcia de Barcelona fins a la conselleria de Boi Ruiz i de l’exresponsable d’Interior Felip Puig; han segrestat un autobús, han obligat la Borsa de Barcelona a tancar les portes durant unes hores i han posat els antidisturbis nerviosos negant-se a ensenyar-los el DNI. La llista de les seves trapelleries és llarga i per dur-les a terme uneixen tàctiques de la clandestinitat -les convoquen en estricte secret- amb estratègies de comunicació que han après en tallers de xarxes socials impartits a l’Ateneu Roig, a Gràcia, el seu quarter general, on es reuneixen regularment i on assaja la seva coral. La plaça Catalunya, on van renéixer, és el seu segon espai i on solen tancar les accions fent un vermut obert a qui vulgui.

El seu passat, els cabells blancs, les pastilles per a la pressió arterial que alguns porten a l’armilla groga, la sospita que disfruten i són irreprimibles -“La por ha canviat de bàndol”, asseguren, i ells la van perdre ja fa molt-, generen tant d’entusiasme entre els joves indignats (#degranvullseriaioflauta ha sigut trending topic a Twitter) com entre els indignats de la seva generació, que han anat obrint rèpliques locals del col·lectiu per tot el territori espanyol. Però també irriten els que els indignen. La reforma del Codi Penal dissenyada per l’exministre Alberto Ruiz-Gallardón preveu convertir en delicte la resistència passiva que practiquen. Un iaioflauta català ja va ser jutjat -i absolt- l’any passat acusat d’haver desobeït i faltat al respecte als Mossos d’Esquadra.

A LA PRESÓ FINS ALS 3 ANYS

Com molts d’ells al llarg del temps, les vides de l’Antònia i del Luis s’han creuat més d’una vegada -“Els que lluitàvem no érem tants”, apunta ella-. Per a tots dos l’activisme és gairebé una herència familiar. El del Luis va començar cap als deu anys a la seva Andalusia natal, quan, acabada la guerra i després de passar dos anys a la presó, el seu pare, Luis Romero González, militant comunista i combatent republicà, l’enviava a portar menjar als maquis amagats als turons de Granada on cuidava cabres amb el seu germà gran.

L’Antònia el va mamar a la presó d’Alcalá de Henares, on van tancar el 1939 la seva mare, Baldomera del Olmo, activa en el Socorro Rojo a la ciutat. La nena acabava de néixer i s’hi va criar fins als 3 anys. En conserva molts records i només una fotografia, que li va fer la propaganda del règim per mostrar a les visites de l’estranger l’excel·lent qualitat de vida dels presoners polítics republicans. “La mare em feia vestidets amb les bates de les preses i rínxols com la Shirley Temple. Sóc de la minoria que em vaig poder salvar, perquè els fills dels rojos, així ens deien, van desaparèixer a milers”, recorda.

Tots dos van acabar recalant a Barcelona. Ell hi va arribar el 1964, als 33 anys, fugint de l’ostracisme laboral, dues detencions i ser jutjat a la presó de Còrdova pel mateix jutge militar al capdavant de la Jurisdicció Especial d’Activitats Extremistes del franquisme -coronel Enrique Eymar Fernández- que va condemnar a mort el dirigent comunista Julián Grimau. Luis Romero es va instal·lar en una petita barraca d’un camarada andalús a Collserola, va trobar feina de peó de la construcció i amb el temps va poder portar-hi la dona i els fills i traslladar-se a un pis a la Verneda. Més sindicalista que home de partit, va contribuir a crear Comissions Obreres i va ser dirigent a Catalunya de CCOO de la Construcció.

Ella havia arribat abans amb la seva mare, el 1955, als 16 anys, temps després que el seu pare, Antonio Jover Riquelme -un clarinetista murcià, comunista i oficial de l’exèrcit republicà empresonat a qui pràcticament no coneixia-, hagués sigut desterrat a la capital catalana en ser amnistiat. El seu pare regentava una gelateria a la Barceloneta i va obrir una sabateria al Poblenou que disposava d’un magatzem tan útil per guardar-hi de nit els carros dels gelats com per fer d’estafeta de recepció de premsa i propaganda clandestina del PSUC. Les primeres accions polítiques de l’Antònia van ser ajudar-lo a distribuir-la i practicar mecanografia a l’escola picant pamflets amb l’eslògan “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”.

Els va anar bé fent de botiguers i la seva activitat dins del PSUC va passar tan soterrada que a principis dels 60, coincidint amb una onada de detencions i la reorganització a l’interior del partit, el secretari d’organització -Josep Serradell, a qui l’Antònia es refereix encara amb el seu nom de guerra, Román- els va demanar que amaguessin a casa Gregorio López Raimundo i altres alts dirigents comunistes en la clandestinitat. “Tenia 21 anys i em van plantejar que m’havia d’aïllar del món. «No pots tenir amigues, no pots portar ningú a casa, serà dur, tindràs com dues vides», em van dir. Per acabar amb Franco, qualsevol cosa, vaig pensar, i ho vaig acceptar”, recorda. Va sacrificar la seva vida personal durant la dictadura i, per entretenir-se, es va dedicar a jugar a escacs i va arribar a ser subcampiona de Catalunya i d’Espanya.

L’Antònia viu encara al mateix pis, a prop de l’Hospital de Sant Pau, que els seus pares van posar al servei del partit. Hi conserva la màquina d’escriure amb què solia passar a net escrits del desaparegut dirigent del PSUC i una maleta de doble fons en què els camarades els portaven amagats sota les sabates els exemplars de Treball i Nous Horitzons, que s’editaven a França. “El Gregori va ser per a mi com un segon pare -rememora amb els ulls brillants-. I tinc la satisfacció que es va estar a casa 14 anys, fins al 1976, i no va caure”.

MANS D’OBRER HONRAT

Les memòries del Luis estan recollides al llibre Textos biográficos (De Barris, 2010), la portada del qual està il·lustrada amb el cartell electoral del PSUC de les generals del 1977 -les primeres després de les de la Segona República-. Seu és el rostre desconegut que va omplir els carrers amb l’eslògan “Les meves mans: el meu capital. El PSUC: el meu partit”. Li van proposar ser-ne el protagonista durant la festa que la formació va organitzar per celebrar la seva legalització al càmping La Tortuga Ligera de Gavà, a la qual també va assistir l’Antònia, ja alliberada del rigor de la clandestinitat i destinada a vicepresidir fins avui encara l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme.

“No m’hi vaig oferir, però com a militant ho havia donat tot i tampoc m’hi vaig negar”, recorda el Luis. Les mans d’obrer honrat que oferia als electors fa 37 anys s’aferren, als 83, tan buides i netes com llavors, a un bastó que l’ajuda a caminar. Dos infarts i una operació de cor el van obligar fa tres dècades a apartar-se de la lluita. Fins que va arribar la crisi, es va despertar el 15-M, l’Antònia li va proposar d’unir-se als iaios i es va sentir revifar.

L’Antònia, que té una memòria molt fina per als diàlegs i el detalls, està escrivint la seva història i la dels seus pares amb l’ajuda del sociòleg Felipe Aranguren, un altre il·lustre activista de la tercera edat. “Tot el que hem fet ha sigut de cara a la lluita. Nosaltres som lluitadors anònims, dels que no es jubilen mai”, reflexiona. “Si no lluites et mors -coincideix el Luis-, però és una llàstima que hagis de conquerir el que ja tenies. I això va de mal en pitjor”.