Al matí, després d’analitzar els nostres respectius comptes corrents (vivim, naturalment, en un estricte règim de separació de béns), el senyor Villas, que és el meu majordom des de temps immemorials, i jo mateix decidim que, en lloc d’apaivagar a Cartier l’ànsia consumista que ens ha sobrevingut tot d’una, el més raonable és que ho fem anant a comprar dos parells de mitjons de llana per barba a La Torre. La veritat és que tant el meu majordom com jo estem igual de bé a la joieria del passeig de Gràcia com a la botiga de gèneres de punt de la ronda de Sant Antoni, perquè tant en un lloc com en l’altre davant dels taulells hi tenen cadires, la qual cosa ens sembla fonamental -tot i que és un costum que s’està perdent- si tenim en compte l’estat, cada cop més lamentable, de les nostres articulacions.

La dependenta de La Torre ens té el punt, mai més ben dit, perfectament pres i quan li demanem mitjons calents per enfrontar-nos a l’hivern amb dignitat ens en dona a tocar de dos tipus, uns “de més normalets” (15 euros el parell) i “aquests altres que porten caixmir” (a 21 euros). Ens decantem, naturalment, pels de caixmir, perquè, a diferència d’altres mascles més soferts, tant el meu majordom com servidor de vostès, que som bastant de nyigui-nyogui, preferim la suavitat, costi el que costi. Vostès em diran que en altres establiments per 21 euros de mitjons te’n pots comprar tres parells, o més, i jo els respondré que, tot i estar molt agraït que es preocupin per la salut de les meves finances tinc comprovat que no hi ha res que es vengui en pack que acabi de funcionar del tot bé, a més que sempre hi ha un color, dels tres parells que inclou la ganga, que t’incomoda, de manera que en pagues tres, suposadament a bon preu, però només te n’acabes calçant dos. Optant pels mitjons amb caixmir, a més a més i per compensar, fem bona aquella màxima que assegura que el mascle autèntic es vesteix, en el nostre cas literalment, pels peus.

A la tarda he quedat amb la mamà que la passaria a buscar en taxi. Anem al monestir de Pedralbes perquè hi inauguren l’exposició La lluna de lotus, que gira entorn de l’obra d’Otagaki Rengetsu (1791-1875), que va ser, segons llegeixo al prospecte, una “monja budista, mestra d’arts marcials, poeta, cal·lígrafa, ceramista i pintora”.

-Qué cantidad de cosas era esa señora, ¿no? Como la pillen los de Walt Disney la convierten en dibujo animado...

-¡Ay, mamá!, dices unas cosas...

-...por cierto, cuando he encochado, ¿el taxista me ha saludado?

-Sí que ha saludado, mamá, lo que pasa es que entre la mampara y la mascarilla no se oye nada, pero sí que ha saludado...

-Ah, pues me dejas más tranquila, porque como ya nadie saluda...

El claustre del monestir està il·luminat amb fanals de paper. Des d’una petita tarima es fan els parlaments de benvinguda després que un músic vestit amb kimono toqui una melodia amb una flauta japonesa d’aquelles que sonen amb notes massa agudes per als timpans occidentals (John Cage a banda) però que s’acaba sincronitzant amb el repicar de les campanes. Són les set.

La mostra de la Rengetsu, subtil, elegant, magnífica, amb peces que sembla que haguessin estat aquí des dels temps remots i catòlics de la Montcada (espiritualitat, em sembla que en diuen d’això), ocupa una mica menys de la meitat de l’antic dormitori de les monges, aquell espai que, anys enrere, havia estat la seu de la Col·lecció Thyssen, a la qual, avui, ja ningú troba a faltar.

Ens creuem amb la senyora Txell Bonet, que com que coneix, a la manera pujoliana, tots i cadascun dels catalans, ens presenta el comissari de la mostra, el senyor Ricard Bru, del qual assegura que és, al nostre país de les meravelles, el màxim expert en el Japó a més de l’artífex, aquí a Pedralbes, d’aquella altra mostra dedicada a la per a nosaltres fins ara desconeguda Charlotte Salomon, definitivament i sense exagerar, la millor exposició que s’ha fet a la Ciutat Comtal en els últims cinc-cents anys.

En una de les rotllanes que s’han format abans del piscolabis, que és de can Foix i se serveix al refectori sobre estovalles de fil blanc (més espiritualitat), una de les nobles senyores que freqüenten aquests actes -sabata plana de Bel, fermall de plata modernista- comenta que avui, i des de ben d’hora, s’ha notat ansiosa. La directora del museu, la senyora Anna Castellano-Tresserra, per a la qual reivindiquem des d’aquí i humilment, si no la té ja, la Creu de Sant Jordi, assegura que és a causa de la lluna plena. És llavors quan, temorós que la mamà es converteixi en lloba i tregui urpes i ullals, li suggereixo que anem tirant.

Palplantats davant la creu de Pedralbes esperem un taxi, però com que ni ella ni jo tenim cap aplicació, l’esperem a l’antiga, pacientment. Sort dels mitjons de caixmir.