La pel·lícula Lost in translation és moltes coses alhora. És un retrat de la solitud en el món actual, una preciosa representació de com són les bambolines de l’èxit, una deliciosa descripció de la manifestació de l’amor quan no és confessat verbalment, un retrat de com ens afecta deixar la nostra terra... i també un exquisit poema visual sobre la cultura japonesa. Una completa postal d’un país que sempre resulta exòtic i al qual molta gent segur que ha desitjat viatjar immediatament després de veure el film.

La història d’aquesta gran obra de Sofia Coppola narra la trobada a Tòquio del Bob i la Charlotte, interpretats per Bill Murray i Scarlett Johansson. Sota les magnífiques interpretacions d’aquests dos actors, els personatges comparteixen la seva soledat enmig de la gran metròpoli japonesa, en la qual se senten buits i apagats. Ell és una estrella de cinema sense il·lusions al tram final de la seva carrera que ha viatjat fins al Japó només per rodar un anunci de la marca de whisky Suntory, un contracte que inclou unes entrevistes en les quals li toca fingir una alegria que no té. Ella és una jove amb un nòvio exitós que només és allà perquè el seu xicot hi ha anat a treballar com a fotògraf, cosa que li ocupa tot el dia i que la deixa a ella i a la relació que mantenen en un pla completament secundari, ja que no és capaç de donar-li ni una petita part del que ella espera.

Amb aquest context personal, els dos protagonistes coincideixen a la barra de l’hotel on s’allotgen. Allà intenten combatre l’insomni que els afecta arran del seu desassossec vital. Allà es coneixen, allà comencen a explicar-se tímidament les seves misèries, allà es fan amics i allà decideixen començar a passar-s’ho bé, ja que la seva química és més que evident. Malgrat les seves diferències aparents, el Bob i la Charlotte són la mateixa persona, algú desubicat amb ganes d’apaivagar la seva situació amb alguna companyia tendra i comprensiva. Quan entenen que qui s’han trobat és qui estaven esperant comencen a disfrutar de la ciutat. La màgia entre ells també va acompanyada de màgia visual, ja que Coppola explica la seva relació in crescendo tot visitant llocs emblemàtics de la capital japonesa i d’altres que s’hi han convertit després del film.

El vibrant barri d’Akihabara, el Parc Yoyogi, les lluminoses sales recreatives nipones -anomenades pachinkos -, els karaokes i el temple Koganji, on Johansson -que tenia 18 anys quan va rodar el film- observa una cerimònia budista. També mengen sushi plegats en un restaurant que es diu Ichikan, en el qual es va disparar la presència d’occidentals després del film, estrenat l’any 2003. També hi apareix Odaiba, una zona d’oci d’última tecnologia situada en una illa artificial de la badia de Tòquio. Un dels espais emblemàtics del film és el New York Bar de dalt de tot de l’hotel Hyatt de Tòquio, on es coneixen els dos personatges i que s’ha convertit en un espai emblemàtic per als fans del film. En uns instants de la pel·lícula, que dura gairebé dues hores, es pot veure Kyoto, la ciutat imperial japonesa.

La dels dos protagonistes és una història amb la qual és difícil no sentir empatia. La ciutat, el país i la cultura que hi ha de fons en les seves vides són diametralment oposats al que nosaltres coneixem i això fa que connectem molt més amb la relació que s’estableix entre els dos protagonistes. Sofia Coppola va rebre l’Oscar al millor guió original, un text que molts experts van advertir que dibuixava els personatges a partir de la mateixa Coppola i del seu marit, el cineasta Spike Jonze, de qui es va divorciar justament l’any d’estrena del film. Per acostar-nos als gustos i vivències de la pel·lícula des de Barcelona hi ha moltíssimes propostes possibles. Encara que el millor seria fer-ho al País del Sol Naixent, la capital catalana no es queda enrere.

Des de les altures

Una bona fórmula per començar una ruta inspirada en el film per Barcelona podria ser fer-ho per on comença el film, en un bar de copes d’un hotel de luxe. Tot i que n’hi ha molts i de molt bons a peu de carrer, la capital catalana disposa d’un bar a 26 pisos de distància de terra amb les parets de vidre i amb vistes a la ciutat. Una joia quan cau la nit i s’hi pot veure la capital il·luminada. Es tracta de l’Eclipse, a l’Hotel W, un cinc estrelles que, com l’hotel on es coneixen els protagonistes de Lost in translation,pot servir per intimar amb algú a qui no coneixes de res i que possiblement se senti desubicat en una ciutat que no és la seva.

Des de les altures de l’Eclipse es pot escollir els llocs de la ciutat per on continuar la ruta nipona inspirada en la pel·lícula. Mentrestant, la carta serveix per entretenir-se rumiant-ho. Inclou xampany de reconegudes marques, una àmplia selecció de vins, vodkes, roms anyencs de Veneçuela, bourbons de triple gra de Kentucky, sake junmai daiginj o arribat precisament des del Japó i ginebres microdestil·lades importades del Regne Unit. Però per poder conèixer-hi un Bob o una Charlotte s’haurà de portar sabates i no vambes. També pantalons llargs. És luxe del de debò. Per cert, també hi tenen carta gastronòmica.

Un viatge dolç

Una de les maneres de transportar-se al Japó de manera més eficient és per la via gastronòmica. Per aquest motiu resulta convincent la proposta de l’Ochiai, una pastisseria on tot és japonès i boníssim. També hi ha moltes coses pròpies de la pastisseria europea, però d’aquestes no ens n’ocuparem ara, ja que hi hem anat per viatjar. Per passar-s’ho la mar de bé, a la botiga de Takashi Ochiai, instal·lat a Barcelona des de l’any 1983, es pot començar, per exemple, pels conegudíssims mochis, que ells fan amb farciments tan diversos com el te verd, la xocolata Manjari amb canyella, la vainilla, la maduixa o la crema catalana.

Més enllà d’aquesta llaminadura feta de farina d’arròs, s’hi poden trobar els sakura daifuku, uns pastissets farcits d’anko -una pasta de mongetes azuki- amb sakura -cireres-, així com joyomanju, fets amb massa de farina d’arròs farcida d’anko. La pastisseria del carrer Urgell també ofereix mizumanju, que porta gelatina d’agar-agar -una substància gelatinosa feta a partir d’algues- amb mousse de grosella; kastera, una espècie de pa de pessic japonès; yokan bambú, una canya verda buida i farcida de gelatina compacta tradicional elaborada amb anko, agar-agar, sucre i te verd; o dorayakis, que podríem definir com els pastissets que feien parar boig el Doraemon i que ells farceixen d’anko, però també de ganache de xocolata i de te verd. Per acabar destaquen els kurimanju, uns pastissets tradicionals de castanya confitada.

Paraula d’Adrià

Quan Ferran Adrià parla, el millor que podem fer la resta és escoltar. I obeir! Això és el que va fer molta gent en relació al restaurant Koy Shunka de Barcelona, del qual el nostre xef més cèlebre va dir que s’hi menjava el millor sushi d’Europa, especialment els nigiris. Des de llavors la resta és història. Fins i tot el New York Times el va visitar per recomanació personal d’Adrià i així va ser com el bonic restaurant del carrer Copons de Barcelona va acabar apareixent al cèlebre rotatiu nord-americà. Actualment, l’establiment porta 14 anys en plena marxa i tothom que hi ha anat hi torna tard o d’hora, perquè la qualitat de tot el que hi serveixen i una tècnica a l’altura d’aquesta qualitat han fet que el local tingui una estrella Michelin ininterrompuda des del 2013.

El Koy Shunka, que significa en català “intensa aroma de temporada”, és l’obra mestra del xef Hideki Matsuhisa, nascut a la ciutat japonesa de Toyota el 1972. Al restaurant del seu pare va començar des de molt jove a practicar l’art de la cuina japonesa, que posteriorment va seguir perfeccionant pel seu compte en diversos restaurants de Tòquio, una ciutat que va deixar per venir a Barcelona el 1997. Al seu local només ens espera plaer i una aroma intensa de temporada en sentit estricte, ja que tot el que un dia posen al plat potser l’endemà ja no hi és, perquè la qualitat és tan important que fa que els plats puguin no ser-hi si no arriben a les expectatives del xef. El restaurant ofereix només dues propostes, una anomenada Koy i una anomenada Gastro, que és com l’anterior però una mica més completa, ja que en total té 15 plats, tres més que l’anterior. El preu més baix per transportar-te al Japó des del carrer Copons és de 95 euros. Per cert, no hi esperin només sushi, és un restaurant japonès complet.

Consumisme per fer passar el disgust

Si la frustració per no poder anar al Japó és tan gran que ni amb gastronomia ni dolços desapareix, sempre podrem anar de compres per fer-nos passar el disgust. Com que els karaokes són terreny prohibit per la pandèmia i no podem reproduir l’escena de Bill Murray cantant More than this mentre Johansson se’l mira de reüll, una opció útil serà visitar la botiga Haiku, ubicada al barri de Gràcia de Barcelona. L’establiment ho té tot per enamorar-se del Japó i resulta interessant per a gent que vulgui aprendre l’art cal·ligràfic del país, per als que vulguin aprendre a cuinar o descobrir la seva gastronomia o per als que vulguin provar de fer origami. A més, és una llibreria molt completa sobre tots els àmbits -des de novel·la fins a les arts marcials- en la qual també hi ha amulets típics del Japó i les nines kokeshi, de fusta i pintades a mà. Sense sortir de Barcelona, Haiku és un dels llocs on més prop podem estar de fer realment una immersió en la cultura nipona.