THE NEW YORK TIMESF a una dècada, l’arquitecte francès Jean Nouvel va fer un esbós amb els contorns nus d’una cúpula desgastada en un full de paper fi. Ara l’enorme coberta metàl·lica de to argentat s’alça sobre la sorra del desert i el golf Pèrsic, com un emblema del nou Museu del Louvre d’Abu Dhabi i de les ambicions mundials de França i els Emirats Àrabs Units d’utilitzar l’art com una eina diplomàtica del que anomenen poder tou.

L’enorme cúpula i els conjunts de galeries que aixopluga, situades a primera línia de mar, van obrir ahir les portes al públic, radiants pels raigs de sol que s’escolen en cascada entre el brodat d’acer inoxidable i alumini i les diverses capes amb motius estrellats. Ha calgut esperar molt de temps perquè s’alineessin aquests astres: els reptes tècnics han endarrerit la construcció cinc anys. Finalment, però, s’ha pogut construir el vaixell insígnia de l’illa de Saadiyat, una obra de 650 milions de dòlars situada a la vora d’una albufera propera a la capital dels Emirats.

També la història del museu és turbulenta: una saga marcada per la recessió econòmica, l’enfonsament dels preus del petroli, les tensions polítiques regionals i acalorats debats intel·lectuals francesos sobre els riscos de prestar els tresors nacionals al Pròxim Orient a canvi de petrodòlars. Al llarg del procés, el Louvre d’Abu Dhabi ha casat Orient i Occident i ha aconseguit alhora unir els díscols museus nacionals francesos, que han deixat en un segon pla la gelosia i l’ego per cooperar en aquest projecte impulsat des dels dos governs nacionals.

“Tot i que han canviat moltes coses, aquí no n’han canviat gaires”, deia Nouvel la setmana passada, mentre inspeccionava el recinte del museu, on els operaris s’afanyaven a plantar flors i a excavar per construir el pati que acolliria una escultura de Rodin acabada d’arribar de França. “El principi és que no deixi de ser un museu integrat en la geografia, la cultura i la identitat del país”.

Però de quin país estem parlant? Des que al mes de setembre es va anunciar la data d’obertura, a París s’enlaira aproximadament cada dos dies un avió carregat amb tresors nacionals amb destinació Abu Dhabi. Entre els seus preuats passatgers hi ha un autoretrat de Van Gogh, el quadre del 1877 de Monet dedicat a l’estació de Saint-Lazare i el mateix Napoleó (un retrat de l’emperador travessant els Alps damunt d’un cavall blanc encabritat obra de Jacques-Louis David). El Louvre d’Abu Dhabi és el resultat d’un insòlit acord intergovernamental firmat el 2007 entre França i aquesta jove monarquia del golf Pèrsic rica en petroli. Els Emirats Àrabs Units arrenden la potent marca del Louvre per 400 milions d’euros per a un període de més de 30 anys. El preu total de l’operació ascendirà a 974 milions d’euros, abonats a canvi dels coneixements, l’assessorament i els préstecs francesos.

En contrapartida, disset museus i institucions de França han enviat 300 obres d’art a Abu Dhabi aquest any, des del retrat de La belle ferronnière de Leonardo da Vinci fins a immenses nimfes de marbre de Versalles. A més, museòlegs francesos experts assessoren els Emirats sobre adquisicions i organitzen exposicions temporals per a un termini de fins a quinze anys.

“Actualment, poder tou és el concepte de moda de tots els diplomàtics”, comenta Zaki Anwar Nusseibeh, ministre d’Estat dels Emirats, que ha exercit d’assessor des del principi del projecte, quan el museu no era més que un esbós i a la seva futura ubicació encara hi havia mol·luscos i hi niaven tortugues. “Significa que ja no n’hi ha prou tenint poder militar o econòmic si no ets capaç de donar a conèixer els teus valors. D’intercanvi, d’això va el poder tou ”.

L’obertura al públic arriba en un moment en què la monarquia participa en el boicot diplomàtic a Qatar, el país veí, acusat de donar suport a extremistes. Nusseibeh, el ministre d’Estat, assegura que el seu govern entén el Louvre d’Abu Dhabi com un element d’una estratègia cultural encaminada a contrarestar les tensions a la regió. L’objectiu últim dels Emirats és promoure la seva capital com una ciutat global tolerant i el nou museu emblemàtic com un pont entre civilitzacions. “La prioritat és invertir grans sumes en educació i cultura”, explica Nusseibeh des de la seva segona residència, situada fora d’Abu Dhabi i plena d’obres d’art. “Aquesta qüestió ha agafat més importància pel que ha passat amb la radicalització de grups que han segrestat l’islam” per als seus propis fins polítics. “Això està en contra de tot el que defensa aquest país”, afegeix.

Malgrat els seus objectius elevats, la crua realitat de la geopolítica es cola en l’incipient sector cultural del país. A finals d’octubre, mentre es duien a terme els preparatius per penjar els quadres, un judoka dels Emirats es va negar a donar-se la mà amb el seu rival israelià després de perdre un combat del Grand Slam, un torneig internacional que els havia enfrontat. Càrrecs del govern preocupats per la imatge del país es van afanyar a excusar-se formalment pel menyspreu i a posar amb els esportistes israelians en fotografies.

En molts sentits, el govern veu la seva costosa estratègia cultural -que passa per obrir el Louvre d’Abu Dhabi i una altra sucursal museística que ha patit molts endarreriments, el Guggenheim d’Abu Dhabi, obra de Frank Gehry- com un plantejament diplomàtic equivalent al de la casa de Medici al segle XV, que va consolidar el seu poder, la seva influència i la seva imatge mitjançant el patrocini d’obres artístiques i arquitectòniques des de Florència.

“Molta gent veia aquest ambiciós projecte una mica forassenyat”, comenta Mohamed Khalifa al-Mubarak, president de l’Autoritat de Turisme i Cultura d’Abu Dhabi i titulat en economia i ciències polítiques de la universitat nord-americana Northeastern. Fa deu anys la comunitat museística mundial era unànime en la seva oposició al concepte de llogar tresors nacionals i arriscar-se que patissin danys traslladant-los grans distàncies. Però el pas del temps i l’acceptació generalitzada del trasllat constant d’obres d’art a nivell mundial per exhibir-les han acabat doblegant els crítics.

“Jo m’oposava frontalment a aquest projecte”, diu Didier Rykner, director de La Tribune de l’Art, una publicació digital francesa de temàtica artística. Rykner va organitzar peticions contra el projecte perquè era del parer que l’acord responia a motivacions purament polítiques i econòmiques. “Però, amb el temps, amb el contracte, ho has de fer. S’hauria de fer, però crec que no així”. Rykner continua preocupat per la possibilitat que les obres d’art es malmetin durant el transport i afirma que s’han afanyat a obrir el Louvre d’Abu Dhabi perquè la inauguració coincidís amb una fira d’art contemporani que se celebra a la capital dels Emirats. Es pregunta si els preparatius de seguretat són adequats. Representants del museu contesten que estan preparats i que recentment el ministeri de Cultura francès ha fet inspeccions sobre les mesures de seguretat i el control de la temperatura a les instal·lacions. “És totalment segur”, conclou Laurence des Cars, exdirector de conservació del projecte d’Abu Dhabi i director del Museu d’Orsay, que envia l’autoretrat de Van Gogh i El pifre de Manet.

Els beneficis per a molts dels tretze museus francesos que formen part del grup són evidents. El castell de Fontainebleau deixa prestada una enorme escultura de bronze del segle XVI, l’ Apol·lo del Belvedere,i, a canvi, rep un xec per valor d’uns 5,8 milions de dòlars, que invertirà en la restauració del seu Teatre Imperial, que passarà a anomenar-se Teatre Xeic Khalifa bin Zaied al-Nahian en honor al president dels Emirats Àrabs Units. El Museu de Cluny, que presta una capsa del segle XIII decorada amb pedres precioses, finançarà amb fons del projecte la meitat de la renovació de 8,8 milions de dòlars de la seva zona de recepció.

Una petita part del Louvre d’Abu Dhabi està dedicada a l’art modern i contemporani. La resta se centra a narrar el passat de les històries i religions del món i posa l’accent a barrejar obres de diversos indrets. Préstecs a part, l’equip de sis conservadors del museu ha pentinat col·leccions privades a la recerca d’obres d’art i ha adquirit més de 600 peces, entre les quals la C omposició amb blau, vermell, groc i negre del 1922 de Piet Mondrian, adquirida el 2009 per 27,9 milions de dòlars en una subhasta a Christie’s de la col·lecció d’Yves St. Laurent i Pierre Bergé. “Què és el Louvre d’Abu Dhabi? És un relat de la humanitat des dels inicis del coneixement que pren l’art com a testimoni dels temps”, diu Jean-François Charnier, el conservador en cap del projecte i director científic d’Agence France-Muséums.

El museu va encarregar una obra a l’artista nord-americana Jenny Holzer, que va gravar inscripcions en escriptura cuneïforme, àrab i francès, dibuixos d’un mite de la creació sumeri i un assaig sobre l’autodeterminació de Montaigne, el filòsof renaixentista, en tres murs de pedra. “Havien de revisar-ne el contingut, però ningú no em va dir un «no»”, contesta quan se li demana si va topar amb alguna restricció. Els responsables polítics d’Abu Dhabi es preparen per al futur. Al-Mubarak preveu que el Louvre d’Abu Dhabi tindrà un efecte dòmino i que el contracte de construcció per al Guggenheim, projectat des de fa temps, es podrà adjudicar l’any vinent. Un representant del Guggenheim s’ha negat a fer declaracions sobre aquesta qüestió.

Jean-Luc Martinez, director del Museu del Louvre, afirma, per la seva banda, que el projecte ja ha tingut un efecte important a França. “Gràcies al Louvre d’Abu Dhabi, els nostres museus s’han vist obligats a treballar plegats després de 50 anys de desenvolupament”. “Tenim uns quants egos -afegeix en un eufemisme a la francesa-. Això representa una revolució de la mentalitat”.