La gran contradicció de Frank Sinatra és el que el va fer diferent de la resta: va ser el gran cantant urbà del segle XX i a la vegada una persona extraordinàriament solitària. Aquesta solitud va ser el tema principal de les seves cançons i el bàlsam que va trobar per enfrontar-s’hi. La seva era una veu genial, melancòlica i adolorida, plena de tonalitats. La que amplificava els fills d'immigrants italians com ell, però també irlandesos i jueus, de Nova York i la resta del país. I per sobre de registres i tècniques vocals, Sinatra va ser un torrent de carisma i un cantant incalculablement talentós amb una extraordinària capacitat d'emocionar tothom que hi parava atenció. Sinatra jugava a la lliga de Crosby, Presley, Cash, Dylan i Jackson, però va tenir encara més influència que ells, perquè no hi va haver ningú que es mogués tant bé com ell entre els cercles de poder, ja fos polític, social, cultural o directament fora de la llei.

Sinatra tenia múltiples capes de genialitat, i a la vegada tants fantasmes interiors que intentar conèixer-lo del tot és una feina inabastable.The Voice, La Veu, el mite popular de Nord-amèrica i a la vegada el gran canalla addicte i autodestructiu. Un cantant de llegenda que tot just fa 25 anys que va morir.

'Questa è la mia famiglia'

Frank Sinatra va néixer el 12 de desembre del 1915 a l'esquena de l'Estàtua de la Llibertat, a Hoboken, Nova Jersey. Allà van establir-se els seus avantpassats quan van arribar de Sicília, a finals del segle XIX. Els seus pares –Dolly Garaventa i Martin Sinatra– es van casar d'amagat d’ambdues famílies, que s’oposaven frontalment a la relació. La mare treballava en una botiga de dolços, mentre que el pare es movia entre el port i el ring, on boxejava amb el sobrenom irlandès de Marty O'Bryen. D'aquí vindria l'entusiasta afició del Frank a les milionàries vetllades dels pesos pesants. Ho defineix perfectament el seu amic Pete Hamill: els pares de Sinatra van ser els primers de la seva nissaga a veure els Estats Units no com un destí, sinó com el lloc on tot estava per començar, encarnant el mite del Somni Americà, que finalment viuria el Frankie –com el coneixien els més pròxims– més que cap altre artista.

La Veu va créixer en un entorn de certa continuïtat amb les seves arrels: a casa subsistien gairebé en la precarietat i en un ambient hostil per als migrants, però la sang italiana es concretava en grans dinars i celebracions en què no s’estaven de res. Sinatra va conèixer de prop la llei seca, entre el 1920 i el 1933, ja que la seva mare va tenir un bar il·legal on ell va començar a familiaritzar-se amb la màfia italoamericana arran de la compravenda d'alcohol il·legal. L'heroi que va enlluernar el Frankie adolescent va ser la figura del contrabandista de whisky, un rebel glamurós de bon vestir i amb moltes dones al seu voltant. En va prendre bona nota.

Precisament, els vincles amb el crim organitzat van ser un clarobscur constant de la seva carrera. Es va criar entre gàngsters, com molts adolescents italoamericans, d'aquí que s'especulés recurrentment que la màfia el va protegir i va influir en el seu èxit. L'FBI va tenir-lo en el punt de mira durant dècades, no només per les seves amistats sinó també per la seva oposició a la cacera de bruixes i a la segregació racial. Com la seva mare, líder del Partit Demòcrata a Hoboken, Sinatra va destacar per les seves idees progressistes.

La veu de Nord-amèrica

Amb 15 anys, Frank Sinatra ja volia ser cantant professional quan s'animava a pujar sobre la taula del bar familiar per interpretar cançons de Bing Crosby. Era el seu ídol i referent, com Rufy Valleé, Russ Colombo i Dick Powell. Poc després abandonaria la residència parental per traslladar-se a Nova York, on oferia la seva veu a qualsevol tuguri que volgués escoltar-la.

La Veu, que sempre va ser veu perquè pràcticament no va escriure cançons, va començar a dedicar-s'hi de manera més o menys seriosa amb els Pied Pippers. El Frankie era l’acompanyant de la seva cantant estrella, Jo Stafford, que recordava perfectament la primera vegada que el va veure. De seguida va adonar-se que aquell jove era diferent de tothom: "No sonava semblant a ningú, ni a Crosby". Dos anys després, el 1942, Sinatra ja era una superestrella, especialment després d'actuar en una gala televisiva de Benny Goodman.

A partir d'aquí, la més absoluta eternitat: 1.307 gravacions entre el 1939 i el 1995, i moments i anècdotes que són història de la música popular. L'I've got you under my skin, de Cole Porter, la seva cançó preferida, o la detestada –per ell, no pel públic– Strangers in the night –"És una merda", en deia–, el concert del 1971 en què anuncia la seva retirada, el Rat Pack –el col·lectiu de col·legues amb Dean Martin i Sammy Davis Jr.–, les seves aliances amb músics jazz i bossa nova i pràcticament la creació de fenomen fan. Per entendre el so de Sinatra, Hamill va trobar la millor definició: "Era una combinació perfecta de veu, actitud, dicció i bon gust".

S’estima que va vendre uns 150 milions de discos en tota la seva carrera, durant la qual va aconseguir 31 discos d'or, 9 de platí, 3 doble platí i un triple platí. El seu final musical va arribar el febrer del 1995, amb un últim concert a l'hotel Marriott per clausurar el seu torneig de golf. Havien passat 56 anys des de l'inici.

Sinatra va ser el més gran del negoci, però la llegenda s'ha forjat a partir de moltes altres més coses.

La veu del cinema

Una dada per entendre la magnitud del personatge és que tot i ser el cantant més representatiu del segle XX podria no haver enregistrat cap cançó i seguiria sent un mite. Això és principalment perquè la seva aportació al cinema és rica i prou important per poder tenir-la en compte per si mateixa. De mirada seductora i somriure generós, Sinatra va sumar més d'una cinquantena de pel·lícules i va guanyar Oscars i Globus d'Or, a més de dirigir un film, Tots eren valents, un drama bèl·lic sobre la Segona Guerra Mundial. 

Polifacètic, ambiciós i hiperactiu, el 1944 ja era una estrella de la música que competia amb Bing Crosby per ser el més popular del país, tenia un programa radiofònic –El xou de Frank Sinatra, que s'estaria 14 anys en antena– i començava les seves incursions en el cinema amb Un jove a l'aventura, una simpàtica comèdia musical de lluïment per a un cantant que començava a amasar cada vegada més fortuna i poder. Els musicals tindrien una gran importància en la seva filmografia, com també la seva relació amb Gene Kelly, amb qui compartiria una extraordinària química en pantalla i una gran afinitat personal. Van debutar plegats a Lleveu àncores!, van seguir amb Porta'm a veure el partit i es van fer eterns a Un dia a Nova York, tot i les conegudes tensions que van tenir durant el rodatge. I és que si el caràcter de Sinatra ha passat a la història, a Kelly se l'ha definit directament com un tirà. 

Cansat de papers simpàtics i alegres, Sinatra va fer un pas endavant a la dècada dels cinquanta, començant pel que seria el gran personatge de la seva carrera a D'aquí a l'eternitat, un drama que oferia una veritat interpretativa mai vista en ell. Aquell memorable paper li valdria l'Oscar al millor actor secundari el 1954, el consolidaria com un gran actor i li obriria les portes d'una carrera eclèctica i prolífica, amb títols destacables com De cop, L'home del braç d'or o Com un torrent, amb dos mites més de la seva generació, Dean Martin i Shirley MacLaine.

Les dones de Sinatra

"La idea que té Sinatra del cel és un lloc on hi ha moltes dones i ni un sol periodista. Ell no ho sap, però li aniria millor si fos al revés", deia el seu amic i company del primer Rat Pack Humphrey Bogart. Encara que els enfrontaments que va tenir amb els periodistes són llegendaris –sovint havien arribat a les agressions físiques–, les relacions de Sinatra amb les dones van ser encara més tòxiques i conflictives. Gelós, possessiu, faldiller i promiscu, va reconèixer haver estat infidel a totes i cadascuna de les seves parelles. Amb algunes d'elles viuria grans escàndols, especialment amb l’actriu Ava Gardner –"L'animal més bonic del món", com la definiria un enamorat Sinatra–, amb qui va estar casat entre el 1951 i el 1957. Per ella va abandonar la mare dels seus tres fills, Nancy Barbato, a qui va enganyar reiteradament.

En Gardner, Sinatra trobaria algú tan adúlter com ell i amb un caràcter tan fort com el seu, fet que va fer-li perdre el cap de manera recurrent. La relació va acabar amb amenaces de suïcidi, avortaments i Gardner volant a Madrid per trobar-se amb el torero Luis Miguel Dominguín. D'aquests anys Sinatra en sortiria amb un divorci i l'única visita a Catalunya, més concretament a Tossa de Mar, on la seva exdona filmava Pandora i l'holandès errant (1951). La Veu va presentar-se a la Costa Brava amb desenes de litres de Coca-Cola –pensant que aquí no n'hi havia– i un collar de diamants valorat en 10.000 dòlars.

Durant la seva estada al nostre país, Sinatra va comprovar, en viu i en directe, com Gardner s'entenia amb un altre matador, el barceloní Màrius Cabré, fet que el cantant va viure com una gran humiliació. Mia Farrow (quan ella tenia 19 anys i ell 45), Barbara Marx, Lauren Bacall (encara casada amb el seu gran amic Bogart), Marilyn Monroe, Jackie Kennedy, Lana Turner i Elizabeth Taylor serien algunes altres de les dones de la seva vida.

Una vida d'excessos

Les addiccions de Sinatra mai van ser un secret especialment ben guardat. “No confio en ningú que no begui, perquè alguna cosa amaguen”, acostumava a dir aquest parroquià habitual de les taules més amagades dels bars de Nova York, i a la vegada el més canalla de totes les festes. En el seu obituari, l’any 1998, Tim Page, del Washington Post, el definia com el bourbon-smooth baritone (baríton del bourbon) per la seva afició al whisky, que bevia com si fos aigua. Jack Daniel’s era la seva marca preferida, i expliquen que una bandera amb el logotip de la marca, que va fer ampolles amb el nom de Frank Sinatra, onejava a casa seva.

Però l’alcohol, que tantes vegades li faria perdre els estreps, no seria la seva única droga. Va ser un dels pacients il·lustres de Max Jacobson, conegut com el Dr. Feelgood, acusat de proporcionar injeccions d’heroïna als seus famosos visitants. També era un consumidor habitual de cocaïna, i de fet se’l coneixia com el galant del nas de platí, especialment en l’època més tòrrida amb Ava Gardner. 

Una vida al límit, molt en consonància amb cert caràcter maleït del personatge. Tot i això, Frank Sinatra va viure fins als 82 anys, després de patir el tercer infart de la seva vida i amb signes de començar a tenir demència. La llegenda va marxar amb un últim missatge a mode d’epitafi esculpit a la seva tomba: "The best is yet to come". El millor està per venir.