Manuel Vázquez Montalbán (1939-2003) va ser un dels nostres millors periodistes i un novel·lista excepcional, un dels cims de la literatura del segle XX. Va néixer i va morir com si fos el seu principal personatge de ficció, el detectiu Pepe Carvalho: els paisatges de la seva infantesa al Barri Xino i el Raval, i el Bangkok on es desenvolupava una de les històries de la sèrie.

Vaig conèixer en Manolo –impensable dir Manuel al Great Manolo– a la clandestinitat del PSUC. Ens va ajudar de quina manera a reinventar la premsa universitària del partit, i venia a les reunions perilloses que es feien a casa meva, amb l’aparell il·legal, que ens hauria costat molta hòstia i molta trena si el veí que tocava la pera perquè fèiem soroll ens hagués denunciat a la policia. Un dels pseudònims que va triar per signar els articles era Grimau, en homenatge a l’últim comunista afusellat pel franquisme.

Quan vam emergir de les catacumbes, vaig guionitzar la seva clandestinitat per a un programa de televisió. Vam anar a la presó de Lleida a enregistrar un remake dels despatxos al locutori amb el seu advocat, Josep Solé Barberà, a qui va dedicar La soledad del manager. Hi va passar divuit mesos i hi va escriure un manual recomanat a les primeres facultats de comunicació: Informe sobre la Información (1963). Després, la condició recíproca de tots dos a compte del viatge i el tedi del rodatge: dinar al Molí de la Nora, probablement el millor restaurant que hi hagi hagut mai a les “contrades” –com deia en Solé– de Lleida, amb estrella Michelin. Un tronc de lluç excepcional i el vi que aleshores bevia en Carvalho, el Blanc de Blancs de Marquès de Monistrol. Dos rojos de pedra picada posant a parir Santiago Carrillo... S’estava perpetrant l’Asesinato en el Comité Central.

Els àpats més habituals els fèiem a Casa Leopoldo, el restaurant de capçalera d’en Carvalho, i m’ensenyava gastronomia mentre m’ensenyava periodisme però d’aquella manera que només ensenyen els grans mestres: sense donar lliçons. Quan va guanyar el Planeta (1979) i de facto es va convertir en milionari, va convidar a Dom Perignon i es va inventar una fórmula per respondre als que li endinyaven arterament que com es podia conjuminar ser comunista i ser ric: “Marx habló de socialitzar los medios de producción, no los bienes de consumo ”.

Qui ens hauria dit que la nostra amistat començaria a la clandestinitat i acabaria en ella! Molt interessat en el conflicte basc, des que va novel·lar la biografia de l’espia diplomàtic Galíndez, Premi Nacional de narrativa, poc abans de morir em va demanar que li fes de cicerone paisatgístic, culinari i polític pel País Basc, cosa que comportava creuar “la falsa frontera”, com deia Iulen de Madariaga, un dels fundadors d’ETA, que ens va portar al gran restaurant Les Frères Ibarboure, de Bidart. També vam rememorar alguna cita de seguretat abans de trobar-nos amb un dirigent en cerca i captura. D’entrada ens vam dotar d’una coartada per justificar el viatge. Però a l’aeroport ja ens va enxampar en David Castillo, que, amb un somriure d’aquí a allà va preguntar què anaven a fer a Euskadi aquell parell de pàjarus. “Anem a endrapar”... Per cert, a ca l’Arzak, amb ell al cap de la taula de la cuina, una altra frase per emmarcar de qui ja era un pacient cardíac: “Hay que ir a médicos con los que se pueda pactar ”.

També va sentir el perill amb en Ramon Etxezarreta, escriptor èuscar i traductor, aleshores tinent d’alcalde de Donostia amenaçat per ETA. Encabat de sopar a la Parte Vieja i de tancar el bar del Club Nàutic, en Manolo li va dir: “Me parece que hay dos tipos que nos han seguido toda la noche ”. En Ramón es va posar a riure i: “Sí, claro, son mis escoltas! ” I ens va explicar la barreja d’angoixa i llauna que suposava dependre de dos policies per anar a fer un passeig per la platja o sortir de casa donant un cop de porta un dia d’emprenyament domèstic. Una trobada molt especial va ser també amb en Juan Mari Ollora, un dels artífex de la pau, negociador amb ETA en nom del PNB, que li va presentar per signar un exemplar de la primera edició de Tatuaje (1974), la novel·la que va fer popular Pepe Carvalho després d’un debut poc reeixit matant Kennedy. Li va fer una dedicatòria emotiva que l’Ollora guarda a la prestatgeria del cor.

Quan arribàvem a l’Hotel de Londres y de Inglaterra, fèiem l’última copa, el espolón, o una infusió, i amb vistes a la Kontxa parlàvem de periodisme. Ell va debutar en un diari del Movimiento, Solidaridad Nacional, i no sempre va estar còmode en els mitjans on va treballar, però tenia clar que a vegades la incomoditat o discrepància amb una línia editorial era el preu a pagar per una difusió molt àmplia: “Yo no soy patriota de mi medio ” ho deia tot.

Debate ha editat el seu material periodístic, una opera magna de l’alçada de les col·leccions d’articles de Gaziel, Pla i Xammar, i de García Márquez i Kapuscinski. A l’espera que Txema Castiella, estudiós del PSUC i biògraf d’Antoni Gutiérrez Díaz, editi i endreci els seus escrits a la premsa clandestina. Recordo com si fos ara el dia que em va donar el primer, amb un títol que ja ho deia tot: El Barça, més que un club. Al damunt, aleshores vivia al costat del Nou Camp, en una casa on les parets estaven folrades de llibres.