L’editorial Comanegra té publicat un recull d’articles feministes de l’enyorada Montserrat Roig. Som una ganga es llegeix d’una tirada. La vigència gairebé màgica d’uns textos escrits als anys noranta et fa devorar el passat amb la fascinació d’intentar pair el present. Cada article, en una selecció acurada de Maria Àngels Cabré, és com si Roig hagués tingut uns binocles per veure de què discutiríem en el futur. Un exemple. El juny del 1991, Montserrat Roig va publicar a l’Avui un article titulat “El patriarca la prefereix morta” coincidint amb la commemoració del naixement de Marilyn Monroe. Llegir el seu text ara, en plena polèmica per la pel·lícula Blonde d’Andrew Dominik, és molt revelador. El film el trobareu a Netflix i la història, basada en la novel·la (que no biografia) de Joyce Carol Oates, s’endinsa en la personalitat de l’actriu de Hollywood per mostrar-nos com el masclisme ferotge de la seva època i la crueltat del patriarcat van arrossegar una noia intel·ligent i sensible a una mort prematura, solitària i desgraciada.

En l’article, Roig comença: “En un conte saborós, l’escriptor Màrius Serra ens fa reviure una Marilyn retornada als orígens de Norma Jeane. Té 65 anys, duu el cabell tenyit castany fosc, vesteix pantalons de llana grisa i sabates planes de color bordeus. És en un ball de jubilats i no imita ningú. Norma Jeane somriu per ella mateixa perquè ja no ha de somriure per la posteritat. Enigmàtic i tendre, Màrius Serra acaba així la seva narració: «Ells les prefereixen jubilades»”.

A continuació, Roig escriu: “Els patriarques volien una Marilyn desvalguda, embolcallada en una tovallola; l’incest és un desig clandestí que es ven molt bé. Cap dona vol ser Marilyn”. I més endavant subratlla: “Hi ha una cançó de Pete Seeger on el poeta es pregunta què se n’ha fet, de Norma Jeane. L’Occident patriarcal se sent culpable, no pot dir el mateix de Greta Garbo o de Bette Davis. Elles dues van ser mestresses del seu destí. Com Sarah Bernhardt, que va descobrir que el riure indestructible era la millor arma contra els mercaders de cossos. La Marilyn no va ser prou comediant per dur-ho a la pràctica”. Sembla talment com si Roig hagués vist la pel·lícula Blonde. 

S’ha titllat el film de misogin i d’antiavortista. Però la misogínia que hi veiem és la que retrata una època. I els avortaments sòrdids són els induïts per un patriarcat i una indústria masclista que no volien una Norma Jeane maternal sinó una Marilyn sexual, de plena dedicació als homes, sense vincles afectius ni obligacions familiars. Blonde no pretén retratar una Marilyn dòcil o estúpida. Al contrari, en una interpretació magistral d’Ana de Armas, la mostra sobrepassada, oprimida i ferotgement agredida per una societat que només veia en ella un cos, un objecte. Blonde intenta explicar què va provocar la seva gran inseguretat, la incapacitat per rebel·lar-se i com els seus intents per fer-ho van rebre, com a resposta, més violència contra ella. Blonde fa palès el criteri, la intel·ligència, la cultura i la sensibilitat de Norma Jeane. Però també com Marilyn va ser medicada contra la seva voluntat per silenciar-la i apaivagar la ira i la desesperació que li causava un sistema que la menystenia, la utilitzava i la violava. Volien una nina i no una dona. I per això, Montserrat Roig conclou: “Per aquesta raó, avui, hi ha patriarques que les prefereixen mortes”.