Una de les queixes eternes dels productors espanyols és que, a diferència d’altres països, a Espanya no hi ha estrelles. Sí, hi ha actors i actrius coneguts i amb molts seguidors a les xarxes, però el seu nom no arrossega el públic a les sales. Mario Casas és l’excepció. Es va començar a fer un nom amb sèries com Los hombres de Paco i pel·lícules com Mentiras y gordas o Fuga de cerebros, però va esclatar com a fenomen el 2010 amb Tres metros sobre el cielo, que adaptava el bestseller romàntic de Federico Moccia. I no és exagerat parlar de fenomen: el 2012, Tengo ganas de ti, la seqüela de Tres metros sobre el cielo, va estrenar-se a Rússia i va superar en recaptació l’entrega de torn de la saga Crepuscle. Per tant, hi ha carpetes d’adolescents russes folrades amb fotos de Mario Casas.

Amb poc més de 20 anys, l’actor es va trobar en una posició per la qual han passat abans molts artistes que han acabat devorats per l’èxit, l’encasellament o els prejudicis. Fins i tot quan va començar a canviar de registre i apostar per projectes més autorals com el violent film políciac d’Alberto Rodríguez Grupo 7, sovint es parlava més de la histèria dels fans durant el rodatge que de la interpretació visceral i incòmoda de l’actor. Però amb constància i tossuderia, l’actor s’ha anat desempallegant dels atributs que van penjar-li qui només veia en ell un ídol juvenil amb músculs de gimnàs fins a convertir-se en un actor respectat pel seu coratge i entrega, capaç d’aprimar-se 15 quilos per fer un paper o d’anar amunt i avall en cadira de rodes durant setmanes per identificar-se amb un personatge. Com un Robert Pattinson en versió nostrada, ha deixat enrere la fase de folrar carpetes i s’ha guanyat a pols l’admiració dels més escèptics. Ara els mateixos crítics que abans el miraven amb condescendència elogien la visceralitat dels seus últims treballs i les seves incursions en la comèdia autoparòdica de la mà del director Álex de la Iglesia en films com Mi gran noche o Las brujas de Zugarramurdi.

El més notable d’aquest viatge cap al reconeixement artístic és que en cap moment ha girat l’esquena als seus inicis. Al contrari: reivindica sempre que pot el seu passat sense que li caiguin els anells. I quan fa unes setmanes va aconseguir el seu primer Goya per la seva visceral interpretació d’un home arrossegat a una espiral de violència al thriller No matarás, va acabar el seu discurs d’agraïment amb un “això va per aquells que algun cop heu estat a tres metres sobre el cel”, dirigit als seus fans de llarg recorregut. “És que ells són la gent que em va donar l’oportunitat de fer cinema quan jo era un marrec -explica l’actor en una conversa per telèfon-. Gràcies a ells vaig poder treballar amb directors de renom com Alberto Rodríguez o Álex de la Iglesia. I què coi, és que jo estimo el cinema comercial! M’agraden tots els gèneres però he crescut amb històries d’aventures com Jumanji, El rei Lleó o Jurassic Park i amb sèries com Compañeros o Un paso adelante. No em sento diferent del públic del cinema comercial. I si un dia m’oferissin fer la tercera part de Tres metros sobre el cielo la faria encantat, perquè el públic m’ho demana i jo treballo per a ells. Però el que ara tinc més ganes de fer és comèdia. No sé si hi tinc traça o no, però jo la disfruto moltíssim. Quan era petit, a les funcions escolars jo no feia drames ni terror psicològic, sinó esquetxos de Los Morancos o Cruz y Raya. I m’encanta riure’m de mi mateix”.

Treball en equip

En l’agraïment de Casas pel Goya hi va haver un altre detall important que va passar més inadvertit: a més de la família i l’equip de la pel·lícula, l’actor va dedicar un agraïment especial a Gerard Homs, el seu acting coach. Aquesta és una figura habitual del cinema nord-americà, un suport específic per a la feina dels intèrprets que també utilitzen molts actors i actrius de casa nostra, tot i que sovint d’amagat del públic: la feina dels acting coach amb les estrelles és un dels grans tabús del món del cinema, però no en el cas de Casas, que des que va començar a treballar amb Homs fa dos anys ha reivindicat la seva feina a les entrevistes i ha aconseguit que fins i tot l’acompanyi en els rodatges convertit en una peça clau de l’equip. “Per a l’actor és meravellós tenir algú així, que t’alimenta durant el rodatge i manté el teu motor en marxa per estar a dalt de tot quan diguin: «Acció!» -explica-. El director s’ha de fer càrrec de moltes coses i no pot estar amb tu tota l’estona. I no només treballem al rodatge, també em dona exercicis per fer, coses per llegir, per veure... Treballo amb ell cada dia”.

El mètode de treball de Casas amb Homs té alguna cosa d’exercici terapèutic. Per a No matarás, l’actor va donar a l’acting coach una sèrie de “claus emocionals” de la seva vida i de la seva família. “Quan havia de rodar el pla important en què em poso a plorar, va fer fora l’equip del set i em va ensenyar un vídeo que havia preparat. No et diré que era, però tocava una sèrie de tecles personals, molt íntimes. Només vaig necessitar vint segons, ell va fer entrar tot l’equip i ho vam rodar en una única presa”. Un altre exemple és el pla final de la pel·lícula, un d’aquells que valen un Goya, en què el rostre de Casas és travessat per les emocions extremes que ha viscut al llarg de la nit. “En aquell moment hi havia un altaveu sonant i jo escoltava frases de la meva família i els meus amics... Això m’alimentava per un costat, i de l’altre el Gerard m’anava guiant i em deia «compte, compte, no ho deixis anar»”. Casas riu quan li pregunto si amb aquesta feina s’estalvia fer teràpia o si l’ha de fer precisament per recuperar-se. “M’ha anat molt bé per no deixar-me arrossegar per uns mecanismes que em funcionen però que em fan estar sempre en una zona de confort on és millor no estar-s’hi, perquè si et sents còmode vol dir que no estàs connectat”.

Un actor gallec i català

Mario Casas va néixer a la Corunya, però bona part de la seva infància i adolescència va transcórrer a Catalunya, ja que la seva família es va instal·lar a Esparreguera. Allà va a l’escola i va fer el batxillerat artístic a l’IES Pompeu Fabra de Martorell. “Aquesta és la meva terra, jo també soc català -afirma-. Els meus tres millors amics són d’aquí i quan hi soc el primer que faig és quedar amb ells. Però és que, a més, sembla que alguna cosa m’empenyi cap aquí, últimament no he fet més que treballar a Catalunya amb directors catalans”. No exagera: Mar Targarona (El fotógrafo de Mauthausen ), David i Álex Pastor (Hogar ), Carles Torras (El practicante ) i David Victori (No matarás ) són els directors de quatre de les últimes cinc pel·lícules de l’actor. I el seu últim projecte, la sèrie de Netflix El inocente, que s’estrena el 30 d’abril, està rodada a Catalunya i dirigida per Oriol Paulo, que també el va dirigir fa cinc anys a Contratiempo. “Els directors catalans tenen molt talent i la veritat és que m’hi entenc molt bé, amb ells”, diu l’actor.

Però un dels moments clau de la seva vida va ser precisament marxar de Catalunya. Als 18 anys, com tants actors, Casas va posar rumb a Madrid per buscar un futur al món del cinema mentre estudiava interpretació a l’escola de Cristina Rota, d’on van sortir també noms consagrats com Penélope Cruz, Ernesto Alterio, Raúl Arévalo, Alberto San Juan, Antonio de la Torre o José Coronado. La diferència entre Casas i altres joves actors a la recerca de l’èxit és que a ell va acompanyar-lo la seva família. “No els puc estar més agraït -diu ell-. Quan tenia disset anys, els meus pares es van asseure amb mi i em van preguntar què volia fer amb la meva vida, quin era el meu somni. I quan els vaig dir que ser actor, em van donar tot el seu suport. Això no vol dir que un cop a Madrid jo no m’hagués de posar a treballar, perquè havia de pagar una escola d’interpretació i no tenia un duro”. Casas està tan unit a la seva família que fins i tot treballen junts: la seva germana és la seva representant i el seu germà li porta els comptes. “És que ella és advocada i ell empresari, qui millor que ells? Si a més porten llegint els meus guions des que tinc 18 anys! Confio plenament en ells perquè només volen el millor per a mi”.

L’actor no recorda un moment epifànic en què decidís dedicar-se a la interpretació. Actuar era una constant en la seva vida, un joc que sempre estava present des de la infància, fent teatre a l’escola o en els anuncis que rodava des dels set anys: aleshores ja donava el perfil de nen guapo. Però sí que esmenta una pel·lícula que el va colpir i el va fer mirar la interpretació d’una altra manera. “Era El niño que gritó puta, una de les primeres de Juan José Campanella -explica-. Es veu que li vaig dir a la meva mare que de gran volia fer una pel·lícula així. La veritat és que jo era tan petit que no ho recordo, però la meva mare sí”. El primer nom que li ve al cap a l’hora de dir amb qui voldria treballar no és Campanella. “En això no soc original: m’encantaria treballar amb Almodóvar, seria un somni fet realitat ”, admet. No és estrany, ja que un dels seus referents absoluts en el cinema és, precisament, l’actor almodovarià per excel·lència, Antonio Banderas, que el va dirigir el 2006 a El camino de los ingleses, la segona pel·lícula com a director del malagueny i la primera en cinema de Casas. “No sé si es pot qualificar de mestre, però sens dubte va ser una persona molt important per a mi. I mira que només vam fer una pel·lícula! Però per a mi és un referent tant dins del cinema com fora, un referent com a ésser humà per com lluita per aquesta indústria des de fa molts anys i per com estima aquesta professió. L’he seguit des de sempre, veig totes les seves entrevistes i l’admiro molt, per la seva manera de ser i per com ha portat la seva carrera”.