BarcelonaHi ha artistes que funden, n’hi ha que exploren i desenvolupen, i n’hi ha que culminen. I n’hi ha que fan totes tres coses alhora. Diria que aquest va ser el cas del fotògraf peruà Martín Chambi (Coaza, 1891 – Cusco, 1973), un pioner de la fotografia llatinoamericana i, gràcies a la seva prolífica i diversíssima obra, també un dels seus màxims exponents. Chambi se sentia artista, però alhora tenia un afuat instint comercial i l’esperit incisiu i acaparador dels documentalistes. És per això que la seva obra, realitzada al llarg de més de cinc dècades de treball, aborda tots els gèneres, retrata tots els tipus humans i fa gala d’un desplegament tècnic tan versàtil com virtuós. Chambi ocupa, al costat del mexicà Manuel Álvarez Bravo, del xilè Sergio Larraín i d’uns pocs més, un dels llocs més alts en el cànon fotogràfic llatinoamericà del segle XX.

L’exposició Martín Chambi i els seus contemporanis.Els Andes fotografiats, que ha estat comissariada per Andrés Garay i Stefano Klima i que es podrà veure a la Fundació Foto Colectania fins al 12 de juny, és una antologia idònia per conèixer el treball de Chambi des de tots els angles. Conegut sobretot per les fotografies que va fer del Machu Pichu i de la resta de ruïnes de la civilització incaica, així com de la realitat indígena i els paisatges dels Andes i de la societat de Cusco en tota la seva complexitat, Chambi és un cas paradigmàtic d’artista que arriba a l’universal mitjançant la insistència en treballar a partir d’allò que és local, familiar i més propi.

L’exposició, a més, compta amb un complement de luxe. Acompanyant la vuitantena de fotografies de Chambi, n’hi haurà una quarantena més de fotògrafs contemporanis seus, per exemple Robert Frank, Pierre Verger, Werner Bischof, Eugene Harris i Irving Penn. Tots ells tenen en comú que, en un moment o altre de les seves trajectòries també retrataren, cadascun a la seva manera, el Perú andí.

Hereu d’un passat mil·lenari

Nat a San Carlos de Puno, una vila situada a més de tres mil metres d’altitud que forma part del districte de Coaza, al si d’una família indígena que parlava quítxua i se sabia descendent de la realitat del Perú precolombí, la infantesa de Chambi va transcórrer en una austeritat obligada, entre les estretors materials que per força condicionaven el dia a dia dels indígenes peruans. D’infant, Chambi va rebre només una formació elemental i, des de molt aviat, hagué d’ajudar els pares a treballar al camp, primer, i després en unes mines d’or de Carabaya, propietat d’una empresa nord-americana.

Va ser allà on, ja adolescent, Chambi va descobrir la fotografia, i ho va fer de l’única manera possible: com si fos un acte de màgia. Un fotògraf industrial que treballava per a la companyia minera va comparèixer un dia a la mina carregat amb tots els aparatosos materials necessaris per fer fotografies i Chambi va quedar enlluernat. Va ser aquell enlluernament el que, l’any 1909, amb divuit anys, el va portar a la ciutat d’Arequipa amb la voluntat de dedicar-se a la fotografia. A Arequipa, on la fotografia era un negoci que floria, de seguida va entrar a treballar com a ajudant en dos dels estudis més importants de la ciutat: primer en el de Max T. Vargas (1909-1912) i, encara sense desvincular-se de qui va ser el seu gran mestre, després a l’Estudio de Arte Vargas Hermanos (1912-1917). 

Garay i Klima expliquen que aquell aprenentatge a Arequipa va ser fonamental en tots els aspectes per a Chambi. “Va aprendre tot el que havia d’aprendre tant des d’un punt de vista tècnic com empresarial –diuen–. En la manera de fer de Max T. Vargas hi va veure el model de fotògraf que és alhora un artista i un empresari exitós, i aquest és el model que més endavant Chambi va implantar a Cusco quan s’hi va traslladar a viure amb la seva família, ja a principis dels anys 20. A més, a Arequipa els fotògrafs tenien un gran prestigi i la fotografia gaudia d’un important reconeixement social i cultural, i ell volia estendre tot allò a Cusco”.

A Cusco, Chambi hi va prosperar i triomfar de seguida. Els membres de les classes més benestants es feren retratar per ell, va començar a relacionar-se amb tota mena d’artistes i d’intel·lectuals, i, a més, com que tenia uns coneixements tècnics i empresarials molt complets de l’ofici de fotògraf, va ser capaç d’aprofitar tot el que tenia al seu abast per donar a conèixer la seva obra, fent encàrrecs particulars, comercialitzant postals, duent a terme comissions estatals –per exemple per documentar gràficament la construcció del ferrocarril–, fent exposicions, col·laborant en premsa...

Astut i carismàtic d’una manera bonhomiosa, segons explicaren els que el van conèixer, Chambi va saber moure’s sempre per tota mena de cercles. “És veritat –explica Andrés Garay– que Chambi va treballar sovint per a oligarques i per a molta gent rica, però ell no va renegar mai dels seus orígens. Ara bé, tampoc no es va tancar mai a entendre tota la complexitat de la realitat peruana. Ell va entendre que la identitat peruana no era només indígena o només hispanista, sinó una mescla. Per això, en els autoretrats que es va fer, en alguns se’l pot veure amb una vestimenta indígena i en altres se’l veu vestit com un dandi o bé enfilat dalt d’una moto”.

Chambi era un home versàtil i complex, i no hi ha dubte que li agradava lluir aquesta complexitat. Per això era capaç de reivindicar amb la màxima naturalitat tant la seva condició d’indígena com la seva participació en la modernitat més tecnificada –fotos, motos–, perquè no les veia excloents sinó complementàries. Stefano Klima insisteix en la idea de “la cultura i la identitat mesclades i redefinides”, quan recorda que Chambi va buscar “ficar-se en tots els cercles del seu entorn, per allunyats i diferents que fossin, des de la burgesia cusquenya fins als indígenes locals”, i que, si ho va poder fer així i va aconseguir prosperar, “va ser perquè tenia una mirada molt humanista però, alhora, una concepció molt clara d’ell mateix com a artista, disposat a fer tot el que calgués per donar sortida a la seva visió i la seva feina”.

Al centre del debat indigenista

L’exposició està dividida en cinc àmbits temàtics. El primer i potser més important és el que se centra en el treball de Chambi sobre el Machu Pichu, la llegendària ciutat inca. Quan l’arqueòleg nord-americà Hiram Bingham va descobrir-la oficialment el 1911, en va fer un extens reportatge per a la revista National Geographic que va donar la volta al món, però va ser Chambi el primer que va retratar aquelles fabuloses ruïnes sagrades amb una mirada artística i una intenció estètica. El primer cop que hi va anar va ser el 1924, i el periple, a través d’un paisatge ple de riscos orogràfics i d’animals salvatges, era molt perillós –i més anant carregat amb tot el material fotogràfic que calia carregar aleshores–, però va valer la pena. Les fotos de Chambi mostraren, primer al Perú i aviat a tot el món, tota la magnificència i tota la riquesa d’unes ruïnes arqueològiques i d’uns paisatges naturals insuperables.

Tant les fotografies de les ruïnes incaiques com aquelles en què captava totes les esferes de la realitat dels seus coetanis indígenes –la feina sempre inacabable dels camperols, els moments d’esbarjo, la vida en comunitat–, van posar Chambi al centre del debat i les reivindicacions indigenistes que començaren a aparèixer aleshores. Tot i que mai no van faltar els que li van retreure que no tingués un posicionament indigenista més explícit i contundent, és evident que la seva obra va contribuir enormement a donar a conèixer i prestigiar el passat prehispànic del Perú i, per extensió, també el de tota Llatinoamèrica.

En aquest sentit, és significatiu que les seves fotos d’indígenes coetanis seus vagin més enllà de la voluntat de mostrar documentalment una realitat sovint oblidada i bandejada i que retratin aquell món i aquella gent d’una manera poètica, gairebé èpica. Una de les fotos més conegudes de Chambi, L’indi i la seva llama, és paradigmàtic d’això que dic. No tan sols defuig el caràcter pintoresc o miserabilista amb què un altre fotògraf podria haver abordat el mateix motiu, sinó que, mitjançant un subtil però imponent contrapicat i, també, recorrent a un contrallum espectacular, Chambi ens ofereix l’estampa de l’indi i la llama d’una manera rotunda i magnificent, plena de bellesa i de grandesa, de força plàstica i existencial, també plena d’orgull etnocultural.

“Aquests clarobscurs tan marcats –apunten Garay i Klima– demostren fins a quin punt Chambi era conscient de la dimensió estètica del seu treball. Per acabar de tenir-ho clar, n’hi ha prou amb recordar que, al seu estudi de Cusco, una de les moltes coses que oferia a la clientela era el que ell presentava com a retrats a la manera de Rembrandt. Que, a més a més, fes servir aquesta mena de recursos tant per retratar la burgesia cuzquenya com els camperols indígenes –afegeixen els comissaris de la mostra– ens diu que per a ell tot era igual d’important”. De nou, cal veure-hi una dimensió política, en l’afany de Chambi de retratar-ho tot amb la mateixa mirada, sense jerarquitzar, anul·lant en les seves fotos les diferències ètniques, socials, econòmiques i polítiques que hi havia en la realitat del seu entorn.

Prolífic i heterogeni

L’exposició inclou quatre àmbits més: Retrats d’estudi, on Chambi llueix un domini del gènere impecable, sempre al servei de les pretensions i les aspiracions socials dels seus adinerats models; Gegants en estudi, que demostra l’interès diguem-ne politicocultural del fotògraf per retratar els seus coetanis indígenes en el context asèptic i ennoblidor de l’estudi, i que inclou un dels seus treballs més icònics, els retrats del “gegant Sihuana”; Gust pictorialista, on Chambi explora diferents tipus de formats, retocs i efectes per tal d’ampliar el ventall de la seva oferta visual, i, finalment, hi ha l’àmbit dels Autoretrats, un motiu que va abordar sovint al llarg de la seva trajectòria i que va usar com a mètode d’autoanàlisi i d’autoexploració i, alhora, de reafirmació com a artista valuós i, també, com a ésser humà amb una herència rica, un present sòlid i un futur encaminat i decidit.

Un dels aspectes que Garay i Klima més volen destacar de la present exposició és que, si fins ara el que s’havia vist de Martín Chambi eren còpies modernes fetes a partir dels negatius, el que es pot veure a Foto Colectania “són originals, alguns d’ells segellats o signats pel mateix fotògraf”. Tot surt de la col·lecció que Jan Mulder va iniciar el 2002, molt centrada en Llatinoamèrica, i que consta de 2.700 fotografies tant contemporànies com d’època.

En aquest sentit, el diàleg que s’estableix entre les fotografies de Chambi i les dels altres fotògrafs és molt suggeridor. “La nostra intenció no és comparar –diuen Garay i Klima– sinó oferir una pluralitat de mirades sobre un mateix tema, la realitat de Cusco i els Andes peruans. Per això ens interessa mostrar, per exemple, tres imatges del mateix motiu, l’indi amb una flauta, que retrataren Chambi, Bischof i Harris”. Una altra de les fotos convidades a l’exposició és una de les poques que es conserven de Max T. Vargas, el mestre i mentor de Chambi, de qui fa anys se’n va perdre l’arxiu. A la foto s’hi pot veure una font i un home que carrega aigua. Garay i Klima diuen que, en certa manera, aquesta és una foto clau per a l’obra de Chambi i per a la fotografia llatinoamericana. “Hi ha el vestigi arqueològic i l’indígena, dos motius germinals de tot el que va venir després –diuen–. I la pedra, i la llum”.