19/05/2022

El mirall traïdor

3 min
El mirall traïdor

Les últimes setmanes he passat moltes hores en una sala que té una enorme paret de vidre que dona a peu de carrer. Pots entretenir-te mirant tot el que passa a fora sense ser vist des de l’altra banda. Els vianants només hi poden veure un enorme mirall que els retorna la seva pròpia imatge. I aquesta obvietat observada secretament des de l’altra banda del vidre és tan traïdora com divertida.

Traïdora perquè ignoren o obliden l’engany del mirall. I s’abandonen al seu reflex sense pensar que, sovint, són espiats des de l’altra banda.

Mirar-se al mirall és un acte d’intimitat encara que el fem en un lloc públic. En el moment que els ulls connecten amb la teva pròpia mirada es perd l’atenció per l’entorn i assumeixes una mena d’acte de confirmació de tu mateix. Encara que sigui amb la fugacitat de comprovar com portes els cabells, si et queda bé la roba o no tens res enganxat a les dents, hi ha sempre aquell instant crític d’aprovació personal, un acte de resignació o, en el pitjor dels casos, un rebuig a allò en què t’has convertit per culpa del pas del temps, de les calories o de la vida que t’ha tocat viure.

A l’altra banda de la paret de vidre hi ha uns bancs on peten la xerrada petites colles de nois i noies. Els que s’hi asseuen frontalment desvien la mirada de tant en tant per observar-se al mirall, com si volguessin retenir aquella imatge de quotidianitat i significar el lloc que ocupen en el grup. Des de dins ho detectes amb facilitat quan veus que deixen la vista perduda a l’infinit. Però no miren lluny. Miren allà mateix. De fet, miren dins seu.

Una parella d’enamorats, o això sembla, es fan magarrufes. Parlen i riuen. Ella està d’esquena al vidre, aliena a la imatge que projecten tots dos. Però perceps com ell té constantment la temptació de mirar com queden tots dos junts. Es fan un petó i ell, de reüll, n’observa la postal projectada al davant.

Hi ha dies que un grup nombrós de noies assagen coreografies sincronitzades. El mirall del carrer es transforma en una aula de dansa. La paret de vidre esdevé un escenari privilegiat i tens espectacle. Repeteixen els mateixos moviments moltes vegades. Comencen i s’aturen. Comencen i s’aturen. Quan paren de ballar es mouen davant el mirall per perfeccionar moviments. Des de l’altra banda semblen autòmats de mirada perduda.

Quan la gent passa per davant de l’enorme mirall, és com si els cridés. Deixen de mirar el telèfon o d’observar el personal que circula per la plaça i dirigeixen la vista cap al seu reflex. Aquella paret té un poder sobrenatural. Alguns alenteixen el pas. N’hi ha que fins i tot s’hi aturen. S’arreglen el camal del pantaló o es passen la mà per retocar-se el pentinat. I, després, continuen endavant sense deixar d’observar-se, com si assimilessin la imatge que projecten enmig del brogit. En la fotografia de l’entorn que retorna el mirall gegant, és com si les persones intentessin percebre’s com si fossin desconeguts.

Darrere del mirall, al costat traïdor on soc, és com si la vida dels altres anés a una altra velocitat, com si la teva anés més a poc a poc. El filòsof i assagista Henry David Thoreau va escriure que saps que has arribat a la maduresa quan els miralls es converteixen en finestres. Potser és això.