Quan parlem de moda, no solem pensar en el poblet noruec d’Aurland, però precisament haurem d’anar-hi si volem trobar l'origen d’una icona del calçat, el mocassí, que ara mateix és tendència total. El sabater Nils Tveranger va basar-se en el calçat dels pescadors i ramaders noruecs per crear-los. També va inspirar-se en les sabates dels indis nadius nord-americans, d’on va manllevar un element idiosincràtic dels mocassins, el fet que la pell embolcalla tot el peu des de la planta i s’uneix a la peça de l’empenya amb una costura en mitja lluna. Un sistema constructiu anomenat kiowa que tenen poques sabates.

El 1934, dos periodistes de la revista Esquire van anar fins a Noruega per escriure sobre el país, la natura, el mar, els fiords i també la producció d’aquestes populars sabates. Arran del reportatge, el minorista nord-americà de calçat G.H. Bass va partir dels dissenys de Tveranger per crear el seu propi mocassí amb el nom de Weejun, una mala abreviació fonètica de la paraula norwegians (noruecs en anglès).

Per damunt de la marca comercial i de l’origen, aquestes sabates es van batejar com a penny loafers perquè s’aprofitava el forat de la llengüeta per posar-hi una moneda. Els primers a fer-ho van ser els noruecs a la Segona Guerra Mundial, quan la corona noruega al mocassí simbolitzava patriotisme, resistència i rebel·lia, per passar posteriorment als estudiants nord-americans, que van posar-s’hi un penic com a toc estètic. De fet, els mocassins van tenir un èxit important en l’àmbit estudiantil, perquè era una sabata més informal i còmoda que la de cordons. Una propietat que també va captivar moltes dones, que els preferien a la incomoditat dels talons i els van convertir en un producte unisex.

Però els mocassins, ara mateix, no tenen connotacions democràtiques, sinó més aviat elitistes. Aquest canvi va començar els anys 50, quan els universitaris de la Ivy League van accedir al món professional duent mocassins. Aquí van néixer variants tan exclusives com els Tassel de dues borles, que van acabar vestint sobretot advocats de dretes. Els icònics mocassins italians Gucci són un autèntic símbol de luxe, amb la típica peça metàl·lica (horsebit) que els emparenta amb el minoritari món de l’equitació. I per al lleure estiuenc hi ha els Drivers, amb la sola amb tacs de goma negres. El nom es deu a la suavitat que els caracteritza, que facilita la conducció dels cotxes d’alta gamma: són mocassins que es duen preferiblement sense mitjons, tal com la variant nàutica. I als antípodes dels orígens populars, els slipper de vellut amb escuts i inicials brodades, que imiten les sabatilles que en època victoriana duien els rics a la casa de camp perquè eren resistents a terrenys més freds i durs. Són pensats en origen per a interiors domèstics, però ara personatges com Jaime de Marichalar, Brad Pitt i Flavio Briatore llueixen amb orgull de classe en actes públics, davant l’estupefacció de la resta de mortals que els observen.

Aquest 2024 és l’any dels mocassins pel que fa a tendències. Per tant, val més que ens acontentem de dur-ne, malauradament sense incorporar-hi els privilegis que gaudeixen aquells que els han convertit en símbols de luxe i distinció. Com si ascendir de classe fos tan senzill com el capitalisme ens vol fer creure.