El model patriarcal ha tenyit el nostre món i la nostra societat fins a un nivell tan profund, que s'ha naturalitzat un rumb basat en la desigualtat entre homes i dones. Cal afanyar-se a desconstruir un sistema que condemna més de la meitat de la població a viure amb por i a patir diferents formes de violències masclistes només pel fet de ser dones.

— Alba Alfageme: Un dels problemes estructurals de la societat és el patriarcat. Les últimes enquestes indiquen que una de cada dues dones ha patit algun tipus de violència masclista. Els feminicidis són la principal causa de mort violenta de les dones. Més del 52% de les dones europees deixen de fer coses per por de patir una agressió masclista.

El patriarcat és la principal limitació de la vida de les dones. A més, ha tingut la capacitat d'adaptar-se als canvis i adoptar noves formes. Fins i tot ha tingut la capacitat d'invisibilitzar-se i trobar en el silenci de les dones la fórmula per continuar estenent-se. El silenci l'ha aconseguit a través de culpar-nos, de fer-nos responsables de tot el que vivim. La culpa és la motxilla més pesant de les dones que carreguen algun tipus de violència masclista: és allò d'"alguna cosa deus haver fet perquè et passi això". Per sort, han aparegut espais de sororitat, de seguretat, com el Me Too, el #cuéntalo o el #yosítecreohermana, espais que de sobte han començat a trencar la cadena del silenci, la sensació de culpa.

La principal arma per lluitar contra el patriarcat és parlar, compartir i sentir que formem part d'aquest moviment per garantir els drets de les dones. Vivim les conseqüències d'una masculinitat heteronormativa que ha d'interpel·lar un model de masculinitat que compleix els preceptes de patriarcat. El feminisme ha d'atacar aquest problema estructural, però també ha de posar damunt la taula altres models de masculinitat. El feminisme ens parla de drets, de llibertat, de viure d'una altra manera.

— Remedios Zafra: Sempre parlem de patriarcat com a crítica, però posem-hi fil a l'agulla, tinguem una visió propositiva. Convertir en interrogant el patriarcat ens recorda el seu caràcter convingut en construcció social (el patriarcat es reitera en diferents cultures, apareix des que estudiem què és humà). Però justament en aquest caràcter convingut radica la seva capacitat d'intervenció. 

La meva posició combina la reflexió (em dedico a la investigació, a l'escriptura, a l'assaig) i la biografia, que sempre ens permet lligar-nos a un pòsit de veritat. Quan em plantejava la manera d'abordar el patriarcat des d'un to crític i a la vegada propositiu, em venia al cap el record de la desigualtat en la infància i l'adolescència, quan no existia la paraula patriarcat, però sí les diferències entre homes i dones en la manera d'educar-nos, en les expectatives, en les possibilitats. Vèiem que les nostres mares obeïen els pares, els marits. Tornant al meu record, un grup de nenes i nens jugàvem amb nines i les barrejàvem: el cap d'una aquí, el braç d'una altra allà, com una espècie de cíborgs. Un dels meus amics va agafar una nina que no havíem tocat encara i llavors va passar el seu pare per davant: amb un cop l'hi va prendre com si fos verinosa. Tots ens vam quedar de pedra veient el mal que podia fer una nina a un nen. Poso aquest exemple perquè quan parlem de feminisme no parlem només de coses que fan referència a les dones. 

Les paraules clau són: diferència i desigualtat. De vegades les confonem. La diversitat, la diferència, és positiva. La diferència es converteix en desigualtat quan suposa limitacions de drets i oportunitats per a les persones. Això passa d'una manera subtil, proposant models imaginaris pels gèneres. En el cas de les dones, segons l'imaginari d'Occident, són les cuidadores, les amants, les mullers, les mares, sempre dibuixades en relació amb els altres. Per als homes, en canvi, les possibilitats es multipliquen.

Aquesta presa de consciència que aquests últims anys ha fet posar damunt la taula paraules com igualtat, feminisme o patriarcat, crec que viu un punt d'inflexió actualment: la manera com avui moltes persones assumeixen les polítiques d'igualtat, de construcció d'un món millorat i igualitari, gairebé d'una manera cosmètica, entenent que té a veure amb quotes, amb discriminació positiva, que s'ha de parlar de feminisme i igualtat en públic. Però poques vegades ens enfrontem al que suposen les paraules patriarcat o igualtat d'una manera interioritzada. El feminisme és vist com una disfressa que "s'ha d'assumir", però no s'acaba de comprendre.

A més del feminisme cosmètic, el patriarcat té un braç d'acció especialment eficaç que és el capitalisme neoliberal. Hi ha importants analogies entre si. Una de les maneres de descriure el patriarcat és dient que ha convertit les dones, de manera perversa, en agents responsables de la seva pròpia subordinació. Per altra banda, també cal dir que el patriarcat durant segles ha alimentat una moral nociva per a les dones entre les mateixes dones, fomentant les enemistats entre elles, l'aïllament a casa, el menysteniment de les seves converses —qualificant-les de xafarderies—. Crec que no és fútil establir una analogia entre el patriarcat i com avui el capitalisme feminitza els treballadors, precaritzant-los amb formes d'autoexplotació feminitzades, en aquest sentit.

Si hi reflexionem un moment, ens adonem que totes les cultures s'han caracteritzat per protegir aquest àmbit de la privadesa. Ara no només no se'ns protegeix, sinó que busquem exposar-ho. Aquí podem fer una lectura crítica de com el capitalisme dessubjectivitza les persones i les converteix en productes exhibint-les. Però en aquesta exhibició de la intimitat també hi trobem una lectura positiva. Em refereixo a com el feminisme ha instrumentalitzat aquesta exhibició de la intimitat amb exemples tan concrets com #niunamenos o el Me Too. És a dir, com aquesta xarxa global comporta també la possibilitat de fer pública la cosa íntima quan és opressiva. Perquè hem estat educats per no parlar-ne: això es queda a casa, entre la família. Quan una dona denuncia un cas d'assetjament, d'abús, es produeix un gran agermanament possible com a revolució a la xarxa. Apareixen la sororitat i l'aliança i es comença a generar una cadena d'iguals que s'empoderen perquè senten que a ells també els ha passat. El jo es converteix en nosaltres. 

— Alba Alfageme: És cert que la transformació col·lectiva només podria donar-se si hi ha una transformació individual.

— Najat El Hachmi: Tant de bo tinguéssim una resposta unívoca sobre la manera de posar fi al patriarcat. Les dones no podem permetre'ns el luxe de pensar que les eines de què disposem, el pensament i l'escriptura, no serveixen de res. Al contrari, serveixen de molt. Per pensar, escriure, llegir —sobretot les que ens van precedir—, ens serveix per saber què ens passa. Anomenar les coses ja és un pas molt important en el procés d'emancipació i de consciència. Crec que la resposta a la pregunta de com posar fi al patriarcat la dona el feminisme des de fa tres-cents anys, però no hi hem fet prou cas. Em considero una feminista clàssica. Crec en la igualtat entre homes i dones i poder permetre l'accés de les dones a tot allò de què han estat privades al llarg de la història pel simple fet de ser dones. El feminisme es va reunir a Pequín el 1995, a la IV Conferència Mundial sobre la Dona, per proposar una agenda de mesures molt concretes. Moltes de les decisions que s'hi van prendre no s'han complert. Si no es compleixen aquestes decisions, no podem proposar noves solucions davant el patriarcat. A més, es retrocedeix en drets. No només hem d'enfrontar-nos al patriarcat de tota la vida i al que s'ha anat camuflant, sinó també a noves formes mitjançant les quals s'està rearmant i reacciona. Això es veia a venir, però no amb tanta virulència. Quan es van firmar els acords de la conferència de Pequín, al Marroc hi va haver grans manifestacions per oposar-se a l'agenda d'igualtat i hi van participar moltes dones. És un exemple d'una de les formes de reacció, que es defensa a ella mateixa amb una paraula màgica: identitat. Aquesta paraula es fa servir per reivindicar que, en el nostre cas, pel fet de tenir una identitat, una cultura i sobretot una religió diferent de les occidentals, hem de conformar-nos amb ocupar un lloc de segona a la nostra societat. És a dir, com que hem nascut musulmanes, hem d'assumir un feminisme diferent. Jo mateixa, quan era adolescent, vaig intentar trobar alguna cosa de feminisme a l'Alcorà, evidentment en va. I on hem trobat aquest reclam identitari no ha estat als països d'origen, sinó a Europa. Als països occidentals, aquest discurs s'ha difós del tot i ha suposat una d'aquelles cegueses selectives que tenen de vegades les polítiques feministes a Occident. El canvi que proposa el feminisme és per a totes les dones.

Una de les coses que aprenem molt aviat les filles de famílies immigrants és com ens sentíem quan érem, en el meu cas, al Marroc. Una de les amenaces amb què solien espantar-nos els patriarques era d'enviar-nos-hi. Això ens aterria. No entenc per què no hi ha un programa global per frenar, per exemple, la penetració del fonamentalisme islamista a Occident i les conseqüències que té sobre les dones. Per exemple, incorporar dones amb vel en partits polítics d'esquerra no posa damunt la taula que el vel és una opressió masclista. Tenim molta por de ser racistes i no tant de ser masclistes. Tot i que Europa podria considerar-se un oasi feminista, no tenim polítiques veritablement feministes. Per exemple, no hauríem d'haver celebrat un Mundial a Qatar. En definitiva, les respostes sobre la manera de posar fi al patriarcat, les tenim des de fa molt de temps, però falta aplicar-les de manera conseqüent i cada vegada serà més important aquesta aliança feminista global: una Internacional del feminisme. No podem permetre'ns avançar en drets al món occidental a costa que siguin unes altres les que ocupin aquest lloc que nosaltres ja no volem ocupar. Per exemple, en temes com la prostitució, on es dona aquesta fusió entre racisme i masclisme.

— Alba Alfageme: És cert que de vegades no ens sentim amb legitimitat per parlar de certs aspectes relacionats amb el feminisme quan es tracta de comunitats musulmanes.

— Najat El Hachmi: És que la subjectivitat, la identitat, no ens permetria fer polítiques comunes. El feminisme ha fet un gran esforç per connectar els punts i descriure què ens condiciona a totes pel fet de ser dones.

— Remedios Zafra: Crec que la Najat ha introduït una idea clau: el concepte d'identitat. Celia Amorós definia la identitat com el que la societat fa amb nosaltres, davant la subjectivitat, que és el que nosaltres fem. El feminisme, en aquesta recerca d'aliança, d'igualtat de totes les persones, dona suport a la idea que necessitem construir-nos lliurement a escala subjectiva, és a dir, que cadascú pot construir-se en llibertat, en igualtat i en condicions en què es valori la diversitat. El patriarcat es beneficia de l'enfrontament entre feminismes que es basen en identitats. A més, el poder instrumentalitza les identitats. La identitat es converteix en màscara, en aparença, en la possibilitat de crear grups i xarxes on tots pensen de manera semblant. Tot i que els reptes continuen sent presents, perquè no s'han complert, sumem nous reptes relacionats amb els escenaris digitals on és més difícil que mai debatre i aprofundir les coses perquè s'hi promou l'exabrupte. Occident es caracteritza per aparentar, l'aparença que som políticament correctes, feministes. La fractura entre les diverses identitats interessa al patriarcat.

— Najat El Hachmi: Tens raó que l'aliança més sòlida que hi ha avui és l'aliança entre els diferents patriarcats. Hi ha tanta entesa entre aquests poders patriarcals, que tenim exemples de com aquesta reacció s'està donant des de diferents llocs. Per exemple, a Melilla es va fer un taller extraescolar entre famílies amb dues mares, dos pares, etc., i la comissió islàmica local va posar el crit al cel perquè deia que atemptava contra els valors islàmics. La paradoxa és que la comissió islàmica va trobar suport en Vox. Es tracta de posicions que s'enfronten, però que defensen el mateix.

— Remedios Zafra: I que a més es neutralitzen. El discurs de Vox, que és particularment brutal amb la diferència cultural, també es basa en aquesta cosmètica d'incorporar persones racialitzades. Jo diria que ho fan per neutralitzar, per dir que aquest no és el debat, però després es practica el contrari del que es predica.

— Najat El Hachmi: Aquesta política de representativitat en relació amb grups minoritaris és molt fàcil de hackejar. A Catalunya, per exemple, el líder de Vox és negre. Una altra paradoxa és el cas de Meloni, per exemple. És cert que el feminisme defensa l'accés al poder de les dones, però perquè el feminisme avanci aquestes dones han de ser feministes. En definitiva, no es tracta de la identitat, sinó de la política que es porta a terme.

— Alba Alfageme: Ens eduquen en les diferències i no en els punts que ens uneixen, perquè la diferència implica competitivitat, que és la base del model patriarcal. Una de les grans revolucions del feminisme és el concepte de vulnerabilitat com a capacitat de transformació, perquè ens connecta directament amb la resiliència.

— Remedios Zafra: La vulnerabilitat i l'empatia són punts centrals de la igualtat i del feminisme. Quan s'ha construït cultura i societat basant-se en el fet que les dones cuiden les persones grans i els nens de manera interioritzada, aquesta por de morir es tradueix en una por de la mort col·lectiva, una cosa que s'ha de cuidar i posar en valor, perquè no només es la por que ens matin, sinó també que matin aquelles persones que tenim a prop. Una altra idea que m'interessa sobre la vulnerabilitat i l'empatia, en l'àmbit digital, és el cas de Laurie Penny, que d'adolescent va començar a denunciar i combatre el masclisme a les xarxes socials. Es referia a la facilitat de ser ciberassetjada. Ella narra la seva experiència, parla de la importància que per a ella va suposar la presa de consciència que havia d'infiltrar-se a la xarxa. Així, en alguns llocs va trobar altres adolescents que havien patit assetjament i abús per unes altres raons, i va formar grups a partir de la vulnerabilitat. Laurie comentava que valuós que era compartir la vulnerabilitat, perquè és un punt d'entrada a l'empatia, que ens permet imaginar coses diferents, que ens permet convèncer i no imposar què és el feminisme.

Najat El Hachmi: En el meu cas, m'emociona el que està passant a l'Iran perquè, per primera vegada, la revolta és liderada per dones i també s'hi han sumat els homes. L'objectiu del feminisme és canviar l'actitud dels homes, perquè nosaltres ja sabem què ens passa. De sobte han entès una cosa que feia molt de temps que intentàvem que entenguessin: sense llibertat i sense drets de les dones no hi ha democràcia per a ningú. No es pot concebre una societat on la meitat de la població està sotmesa. El patriarcat s'acabarà quan els homes, sense dubtar-ne, s'adonin i defensin la igualtat i els drets de les dones com si fossin els seus.

Remedios Zafra és escriptora i assagista, científica titular a l'Institut de Filosofia del CSIC i premi Anagrama d'assaig 2017 per 'El entusiasmo'. Najat El Hachmi és escriptora i premi Ramon Llull 2008 amb 'L'últim patriarca' (Planeta, 2008). Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en violències masclistes, professora de la Universitat de Girona i autora de 'Quan cridem els nostres noms' (Catedral, 2022).

Transcripció i adaptació de la conversa: Verónica Nieto.

Aquest article s’ha publicat en castellà al número 57 de la revista 'La Maleta de Portbou'.