Fa milers d’anys, quan es va formar l’escorça terrestre, la majoria d’arbres que tenien fongs a les arrels van quedar distribuïts a l’hemisferi nord. Per aquest motiu, segons explica el micòleg Enric Gràcia, Europa, Àsia i Amèrica del Nord comparteixen moltes espècies de bolets, mentre que a l’hemisferi sud hi ha una funga “completament diferent i relativament pobra”. Això vol dir que la majoria de bolets que consumim i comercialitzem a casa nostra, o bé són extrets dels boscos del nostre hemisferi, o bé són nascuts en plantacions artificials del sud del planeta, com les que hi ha a Xile, Sud-àfrica o Austràlia. Uns països que no solen tenir tradició boletaire però que abasteixen la demanda dels llocs on sí que en tenen però que potser no estan en temporada de bolets. Parlem, principalment, de les nacions més boletaires del món: Itàlia, França, el Japó i Catalunya.

En aquests indrets no només hi ha una forta afició a sortir a caçar aquest producte alimentari sinó que també hi ha una gastronomia molt rica i tradicional en què els bolets tenen un paper cabdal. Els més apreciats i consumits, sobretot a la tardor, són el rovelló, el rossinyol, el cep, el camagroc i la trompeta. Esclar que durant la resta de l’any sempre hi ha la possibilitat de comprar xampinyons i gírgoles, que es poden cultivar artificialment.

A causa de l’alta demanda, a Catalunya s’han d’importar diverses espècies de bolets, sobretot rovellons, rossinyols i ceps. Uns bolets que provenen d’altres zones de l’Estat, com Osca, València, Múrcia, Navarra, Granada, Galícia i Sòria, tot i que l’origen varia cada any en funció de les condicions climatològiques de cada àrea. Pel que fa a l’àmbit internacional, a Catalunya ens arriben, sobretot, bolets de França -principalment rovellons-, així com Portugal, Polònia, Romania, Lituània o el Canadà.