TOT SEMBLA INDICAR QUE EL COLOR preferit de Neró era el verd. L’emperador romà es vestia de verd; col·leccionava maragdes; a les curses de carros, animava l’equip de l’estable verd i, a taula, tenia debilitat pels porros verds. Goethe va elogiar aquest color com l’aliança “asserenidora” entre el groc i el blau, dos contraris cromàtics, i George Washington en va dir que era un color “agraït als ulls” i va pintar el menjador de Mount Vernon, la seva finca de l’estat de Virgínia, de color verdet brillant. I no oblidem que l’elefant preferit de tothom, en Babar, portava un vestit impecable “d’un to afavoridor de verd”.

Els científics, per la seva banda, també aprecien els nombrosos encants del verd. Una de les moltes raons que tenen per fer-ho s’entén a la perfecció si fem una passejada per un parc on es pugui sentir l’arribada de la primavera. La clorofil·la (el pigment que tenyeix de verd les plantes) és fonamental en la fotosíntesi, un procés electroquímic essencial que continua fascinant els científics que l’estudien, que asseguren que també ens hauria de fascinar a nosaltres.

EL COLOR DE LA VIDA

Al capdavall, la fotosíntesi no només transforma la llum solar i l’aigua en els sucres de què ens alimentem, sinó que a més -feliç coincidència-, com a residu, genera l’oxigen que respirem. “Tots els aliments vénen de la fotosíntesi”, afirma Petra Fromme, professora de química i bioquímica de la Universitat Estatal d’Arizona. “Si no existís, no hi hauria éssers vius superiors a la Terra”. El verd, afegeix, “és el color de la vida”.

En un estudi sorprenent sobre l’evolució de diverses formes de fotosíntesi, un equip de científics ha descobert que la preuada varietat d’aquest procés que genera oxigen podria ser molt més antiga del que s’havia sospitat i que l’enverdiment i l’oxigenació de la Terra podrien haver començat poc després de l’aparició de les primeres cèl·lules vives. A l’estudi, publicat recentment a la revista Molecular Biology and Evolution, Tanai Cardona, investigadora de l’Imperial College de Londres, i els membres del seu equip comparen les seqüències genètiques d’unes 200 espècies de cianobacteris (microbis capaços d’efectuar la fotosíntesi) amb certes plantes i algues representatives. Els investigadors es van centrar en un gen clau anomenat D1 gràcies al qual la cadena de muntatge fotosintètica extreu electrons de l’aigua per fer-ne ús. L’equip va determinar que el gen D1 existeix en almenys cinc varietats, algunes de les quals, afirma Cardona, “presenten característiques extremadament antigues”. Els resultats de la recerca corroboren tesis recents que han suscitat polèmica i que postulen que la fotosíntesi generadora d’oxigen va sorgir uns milers de milions d’anys abans que la data generalment acceptada: 2.400 milions d’anys enrere.

Altres investigadors, abans de res, miren d’entendre millor per què les plantes són verdes. Més concretament, es pregunten per què la clorofil·la rebutja gran part de la llum solar que incideix sobre la superfície de la fulla, en lloc d’absorbir-la i aprofitar-la tota, cosa que, presumiblement, seria una estratègia més eficient per captar energia i donaria a les plantes una coloració negra.

MOLTS MATISOS

És possible que la clorofil·la reflecteixi no només algunes de les parts verdes de l’espectre de la llum solar (motiu pel qual la veiem de color verd), sinó també la majoria de les longituds d’ona no visibles de l’espectre ultraviolat i infraroig? Alguns investigadors intenten modificar la clorofil·la i altres agents relacionats amb la fotosíntesi a fi d’ampliar el seu espectre d’absorció de llum. Les manipulacions que investiguen podrien servir per millorar les prestacions de les cèl·lules fotovoltaiques o per crear plantes de creixement ràpid per alimentar una població que augmenta a un ritme accelerat. Els investigadors reconeixen que es tracta d’un repte considerable. “Al llarg de milers de milions d’anys, l’evolució ha seleccionat totes les propietats del sistema perquè funcioni perfectament”, assenyala Robert Blankenship, un professor de biologia i química que estudia la fotosíntesi a la Universitat Washington de Saint Louis. “Si intentem jugar-hi, el més probable és que sorgeixin problemes”.

Blankenship puntualitza que, en realitat, les plantes no tenen aversió a la radiació solar verda: generen altres pigments que, a diferència de la clorofil·la, absorbeixen eficaçment fins a un 90% de la llum solar verda. Tot i això, que se’n reflecteixi el 10%, en comparació amb pràcticament el 0% de la llum blava i vermella visible, implica una gran diferència per a la nostra vista. “Som molt sensibles en la regió del verd”, explica Blankenship, “de manera que veiem la poca llum que la planta no absorbeix”.

Als neurocientífics que estudien la visió del color també els impressiona la nostra sensibilitat envers el verd. “El verd és la part de l’espectre que ens resulta més brillant”, comenta Bevil Conway, professor associat del Wellesley College. “La nostra maquinària visual, els nostres fotoreceptors estan optimitzats per captar la part central de l’espectre, els verds i els grocs”.

A la retina tenim tres tipus de cons (cèl·lules sensibles a la llum) que ens permeten detectar i interpretar el color. Dos d’ells, explica Conway, assoleixen la màxima sensibilitat a les longituds d’ona verdes de la llum. Potser es tracta de l’herència d’un sistema visual que es va desenvolupar en els nostres ancestres marins. “L’aigua salada absorbeix molta llum”, comenta Conway. “Però la llum verda la travessa molt bé”. De vegades, fins i tot els daltònics a qui els falta un dels tres tipus de cons fotoreceptors i, per tant, confonen el verd i el vermell, tenen una sensibilitat extraordinària a gradacions de verd molt subtils. “Se’ls ha contractat en diverses guerres per distingir els enemics camuflats”, explica.

A les enquestes internacionals sobre colors preferits, el verd acostuma a quedar segon per darrere del blau. El verd ens atrau com a símbol de la natura i d’abundància, i la recerca ha constatat que el fet d’afegir només dos arbres i una clapa de gespa a un projecte d’habitatge on predomina el formigó pot millorar la salut, l’estat d’ànim i el rendiment acadèmic.

Però quan utilitzem el verd com a color de fons, sovint passa desapercebut. Els pintors se’n serveixen per fer retrocedir visualment els objectes. És un color que, en relació amb altres, queda mal fixat a la memòria; en desapareix ràpidament. En un estudi publicat a la revista Frontiers in Psychology, l’equip de Christof Kuhbandner, de la Universitat de Ratisbona (Alemanya), va descobrir que, quan es mostrava als participants una sèrie de dibuixos d’objectes com ara cadires, cotxes i peces de roba, era menys probable que recordessin els objectes verds que els representats en altres colors.

Malgrat que el verd no es recorda amb tanta facilitat, hi ha ocells que se les empesquen de tots colors per tenyir-se les plomes de verd. Segons Geoffrey Hill, un estudiós de la coloració de les aus de la Universitat d’Auburn, el investigadors no han descobert fins fa poc que sovint els ocells fan que les plomes se’ls tornin verdes recorrent a la mateixa tècnica que les criatures que van al parvulari: barrejar groc i blau. Les aus extreuen els pigments grocs de l’alimentació o, en el cas dels lloros, els sintetitzen internament. Després, a mesura que els creix el plomatge, afegeixen els tints grocs a plomes estructurades molecularment per capturar la llum blava. El resultat d’aquest procés són les espatlles de la bosquerola de cap gris, que semblen empolsinades d’un verd oliva, o el verd llima llampant del ventre dels periquitos.

CANVIANT I CAPRICIÓS

L’historiador de la Sorbona Michel Pastoureau argumenta en un estudi exhaustiu titulat Vert: Histoire d’une couleur que, curiosament, algunes de les associacions simbòliques del verd, més allunyades de la natura i la serenitat, es poden explicar per què en els seus orígens es feia barrejant tintures naturals o preindustrials blaves i grogues, que eren molt inestables i acabaven canviant de color. Es considerava el verd com canviant, capriciós, tan incontrolable com el destí i no s’hi podia confiar pas més que en un gnom o un follet de pell verda. “A partir del segle XVI, es va començar a cobrir les taules de joc amb un tapet verd. El color simbolitzava l’atzar, la juguesca, les apostes i els diners que es podien guanyar o perdre”, escriu Pastoureau.

Més endavant, els químics van inventar tints verds molt més estables, entre els quals hi ha la tinta de triòxid de dicrom, que va tenyir de verd els bitllets de dòlars des de la dècada de 1860. Ni substàncies àcides o bàsiques ni cap altre agent químic poden destruir aquesta tinta verda, que no destenyeix i, a més, és extremadament difícil de falsificar.