Montserrat Roig és una de les escriptores més importants de la literatura catalana. Acadèmicament era llicenciada en filosofia i lletres, professionalment feia de periodista i, entre una cosa i l’altra, els seus llibres, on l’estètica de la seva ploma permetia que s’hi barregés tot. A la recerca d’El final de la utopia que Manuel Sacristán, el mestre de marxisme de la nostra generació, havia traduït a Herbert Marcuse i que ella invocava com a esperó per aconseguir els possibles més o menys bonics en nom de la lluita per bellíssims impossibles. Les seves lluites: la nació catalana, la societat justa, el feminisme.

No té res de prescindible, la Roig, des que el 1971 va guanyar el Víctor Català amb Molta roba i poc sabó..., amb només vint-i-cinc anys. Després vindrien èxits de vendes i bones crítiques i el Sant Jordi de 1976, amb la culminació de la nissaga familiar femenina d’El temps de les cireres, i el Premi Nacional de literatura de 1976 per L’agulla daurada. I el perdurable homenatge a la memòria d’Els catalans als camps nazis.

La vaig conèixer en clandestinitats compartides, quan la policia engreixava la seva fitxa d’antecedents “catalanistes” que arrencaven a la Caputxinada i culminaven en la tancada de Montserrat contra les penes de mort del Procés de Burgos, el desembre de 1970. Però nosaltres ho teníem fàcil perquè vivíem a prop, ens trobàvem al Mercat de la Concepció i em concedia algun esmorzar exprés a la Granja Vendrell del carrer Girona. Fins que Josep Benet, el pare espiritual del llibre de l’Holocaust, m’hi va fer de bo quan vam coincidir a l’efímer setmanari Arreu, òrgan oficiós del PSUC, l’any 1976. Jo era l’aprenent que portava l’arxiu –temps de paper retallat i emmagatzemat en carpetes!– i ella el consultava sovint, seia una estona, prenia notes i, sense voler, em feia classes sobre periodisme i literatura: no hi ha gèneres menors, el periodisme pot ser literatura, com la novel·la però sense la fabulació. El seu pseudònim de quan calia per seguretat o de quan volia apartar-se dels focus era Capità Nemo, el protagonista de Vint mil llegües de viatge submarí. Quin gran periodisme feia dels gèneres més difícils de l’entrevista i el reportatge!

Amb els anys, li vaig fer jo algunes entrevistes i consultes, sobretot per al llibre que vam escriure a quatre mans Josep Playà Maset i jo sobre l’Assemblea de Catalunya, sota la impagable direcció d’en Benet. Hi havia un capítol propi de thriller que passava per les cases veïnes seva i dels seus pares, al carrer Bailèn: la fuga de Pere Ignasi Fages, portaveu de l’Assemblea, quan la policia el va traslladar de la comissaria al seu domicili per fer-hi un escorcoll. Fages va tancar els policies amb clau, va baixar adeleradament les escales –i fent-ho va trencar-se una mà i va fer-se un esquinç al turmell– i a través dels patis es va presentar a casa de Tomàs Roig i Albina Fransitorra, tots dos escriptors també, que vivien tot just tombar el xamfrà de la Gran Via –on vivia en Fages–. Albina Fransitorra li va fer una primera cura i després Montserrat Roig va fer els contactes orgànics que finalment el van portar a París amb un passaport fals. Vaig ser unes quantes vegades a casa seva, i em fascinava aquell sabor d’Eixample –més exactament, de Dreta de l’Eixample– amb vistes a l’escola del Diví Pastor, que com que és de monges tothom en deia “la Divina Pastora”, al qual anava de petita, i, de la galeria ençà, aquell pati d’illa, probablement un dels més lluminosos i endreçats de tot Barcelona.

Quan es relaxava –l’agenda anava de bòlit– deixava anar filosofia profunda: “Quan veig la debilitat, veig la grandesa”, “No haurien d’existir ni estats ni exèrcits”, “No m’agrada que em jutgin ni els que jutgen”, “Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig, una mica per posar-hi ordre”... I acabàvem parlant de música. Li va agradar que li digués que els seus llibres tenien estructura de partitura, i ho feia servir. Brahms era un dels seus compositors de tauleta de nit, i es va enamorar de l’immens Xostakóvitx, que és la banda sonora de L’agulla daurada, aquell gran llibre que havia de ser de viatges i va esdevenir un assaig poètic i un clam i reclam contra els estralls de la guerra i un setge d’un milió de morts a Leningrad, avui Sant Petersburg. Balanç de víctimes de bomba atòmica per denunciar que –argumentava– per molt que determinats pacifismes s’entestessin a posar l’arma nuclear al frontispici de les seves consignes, les guerres que fan més morts són les convencionals. Conjugo en present d’indicatiu.

L’últim article que va publicar al diari Avui, el 9 de novembre de 1991, un dia abans de morir, era una denúncia de les desgràcies humanes del terrorisme a tomb de l’atemptat d’ETA que va deixar sense cames la llavors nena Irene Villa. Les últimes paraules de l’últim article eren aquestes: “Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té”.