El 2016 es compleixen els 25 anys de la caiguda del sistema soviètic. Precisament a Stepanakert, capital de la llavors regió autònoma de Nagorno-Karabakh dins de la República Socialista Soviètica (RSS) de l’Azerbaidjan, va ser on es va iniciar el procés d’ensorrament d’una estructura pluriestatal que duia anys malalta. Va comportar l’inici de la fi de la Unió Soviètica. El febrer del 1988 els armenis van encapçalar manifestacions en què reclamaven la reparació de la injusta parcel·lació territorial del 1921 i a la vegada la inclusió de la regió de Nagorno-Karabakh, de majoria armènia, sota la jurisdicció de la RSS d’Armènia. Aquests fets van encendre la guspira d’un conflicte latent des de feia dècades.

La lluita per la independència de Nagorno-Karabakh, també coneguda com a República d’Artsakh, es va allargar fins a l’alto el foc del 12 de maig del 1994 i va cobrar-se la vida de més de 30.000 persones, a més d’obligar un milió de desplaçats a deixar casa seva i engrossir les llistes de refugiats per conflicte bèl·lic. L’enfrontament amb grans recursos armamentístics va donar pas a una fase de xocs esporàdics en la línia de contacte, amb un peatge d’unes 3.500 persones mortes de tots dos bàndols per franctiradors, batusses i actes de sabotatge des del 1994 fins a l’abril del 2016. Tot el món ignorava el que passava en aquesta menuda república d’11.458 km i amb prou feines 150.000 habitants. L’alto el foc només va suposar oblit, el conflicte es va mantenir arraconat en un vell congelador soviètic i sense resolució, com també va succeir en el cas dels seus homòlegs a Transnístria, Abkhàzia o Ossètia del Sud.

L’abril del 2016, després d’anys d’amenaces, acusacions mútues i de preparar-se per al pitjor amb un fort rearmament, es va desencadenar el que molts karabakhians feia temps que esperaven, i durant quatre dies l’Azerbaidjan i Armènia van reiniciar les hostilitats amb una alta intensitat. Malgrat la disminució de la tensió dels últims mesos i l’inici de converses entre els dos països, encara avui en dia continua l’amenaça desafiadora d’un conflicte a gran escala.

La percepció de 10 joves karabakhians ens acosta a una generació que mai ha conegut personalment un azerbaidjanès, al contrari del que va succeir amb la generació dels seus pares i avis. El contacte més directe amb aquest veí invisible ha sigut a través de les xarxes socials. Durant aquests anys d’impàs hi ha hagut algunes iniciatives de la societat civil per acostar les dues societats i entendre aquest veí present d’esperit però absent de cos i pel qual se senten amenaçats cada dia. Després de la represa del conflicte els que abans es mostraven més optimistes ara creuen que un acostament entre els dos pobles ja resulta impossible.

10 joves, 10 imatges i 10 textos que desgranen el costat més personal d’una generació que reclama viure en pau.

1. Aliona Melkumian

Any i lloc de naixement: 11 de juny del 1985. Estudis: Direcció d'empreses. Professió: Guia turística

Vaig créixer a l’Uzbekistan, però quan vaig arribar a Xuixí vaig entendre que la meva ànima pertany a aquest indret, aquí hi estic en pau, aquí és on vull crear.

A la nostra escola d’art vaig impartir classes de punt, vaig treballar a la fàbrica de catifes i vaig servir tres anys a les forces armades d’Artsakh.

El que puc dir és que la guerra no té sentit. En estat de pau aconseguim grans assoliments. Ara em dedico al turisme, perquè vull que la gent conegui el meu país, entenguin els meus valors i sàpiguen per què lluito per aquesta terra.

Ja he dit que la guerra no té sentit. Espero que les meves rutes turístiques tinguin èxit. I per això necessito que hi hagi pau.

2. Aní Abrahamian

Any i lloc de naixement: 18 de febrer del 1993, Erevan. Estudis: Filologia anglesa i alemanya. Professió: Mestra de dansa

Tinc dues carreres, com a ballarina i com a especialista en llengües estrangeres. Somio a tenir la meva pròpia escola de dansa a la meva pàtria, Stepanakert. El meu futur el veig aquí, a Stepanakert. I fins i tot la guerra de quatre dies no ha pogut influir negativament en els meus plans de futur en aquesta ciutat.

3. Arevik Tsatrian

Any i lloc de naixement: 11 de febrer del 1991, Stepanakert. Estudis: Turisme. Professió: Departament de producció de la fàbrica de catifes de Stepanakert.

Quan vaig néixer va començar la guerra. Bombardejaven la nostra ciutat des de tot arreu. Vivíem al taller mig soterrat del meu avi. La meva mare explica que quan bombardejaven la ciutat jo m’agafava a ella amb força, com si em volgués amagar.

Després de la signatura de l’alto el foc, a poc a poc vaig començar a entendre tot l’horror de la nostra generació. Em vaig adonar que els meus companys de classe no tenien pare, perquè havia mort durant la guerra.

Ja sóc una persona madura, però la guerra no acaba mai. No hi ha la sensació que la situació s’estabilitzi, vivim sobre un polvorí. En qualsevol moment pot esclatar.

Quan el 2 d’abril em vaig assabentar que havia començat la guerra no em va sorprendre. El més horrible va ser pensar que havia tornat a començar.

I, de sobte, els morts, els civils, els nois joves, els nostres soldats, que ens estaven defensant amb la seva vida. I no havien tingut temps de viure-la. Els esperaven a casa els seus pares, les seves estimades xicotes. I quin horror, és horrible pensar que també poden morir els meus germans i la meva família.

Per què en aquest món meravellós ha de morir gent? No em queda res més que viure i continuar estimant el meu món i la meva pàtria. En el futur m’agradaria treballar d’agent turístic. M’agradaria ensenyar a tothom que ho vulgui com és la meva terra, Artsakh, com me l’estimo, la veig i la sento.

4. Artak Grigorian

Any i lloc de naixement: 14 de maig del 1991, Stepanakert. Estudis: Economista.

Professió: Director de projectes turístics del ministeri d’Economia

Vaig néixer i vaig créixer a Artsakh (ja fa 25 anys). Treballo al ministeri d’Economia com a director de projectes turístics. El meu objectiu és tenir la meva pròpia casa d’hostes al centre de Stepanakert, on tota la meva família podria treballar rebent convidats de diferents països. Malgrat que els tràgics esdeveniments de principis d’abril han canviat moltes coses en els nostres cors i ànimes, el meu objectiu es manté inalterable.

5. David Kagramanian

Any i lloc de naixement: 13 de març del 1991, Stepanakert. Estudis: Batxillerat.

Professió: Actor de teatre i fotògraf

Vaig néixer en un país en què des de petits ens inculquen l’amor per la nostra pàtria, la nostra aigua i la nostra terra, i cal que estiguem preparats per aconseguir la pau de la nostra mare pàtria amb el sacrifici de la nostra vida.

Aquesta terra, Artsakh, és el germà petit d’Armènia, un país del qual diuen que va sorgir la vida humana. Potser aquest és el motiu pel qual durant segles molts pobles han volgut conquerir aquesta terra sagrada. I durant tots aquests segles la sang armènia s’ha forjat en guerres.

Ara tinc 25 anys. He estat de guàrdia vigilant la frontera de la meva pàtria i estic preparat per complir amb el destí que se m’ha assignat: defensar la meva terra sagrada.

Oblidem-nos per un minut de la paraula enemic, del costat bo i dolent, i preguntem-nos: què és la guerra? No hi ha res de bo en la guerra, aquesta paraula per si mateixa ja és una tragèdia. Les llàgrimes de les mares no distingeixen nacionalitats.

Sobre els meus somnis diré que la meva professió és actor i fotògraf, i somio el dia en què les meves fotografies només reflectiran pau i amor.

6. Harutiun Harutiunian

Any i lloc de naixement: 19 de juliol del 1993, Stepanakert. Estudis: Matemàtiques i programació. Professió: Programador informàtic

Sóc estudiant de programació. M’agraden les assignatures de ciències, particularment la física. Treballo com a programador freelance i dissenyador d’efectes visuals. M’agradaria molt que la ciència tingués més importància en la vida dels humans i que es desenvolupés molt més el pensament crític. Al meu entendre la ciència pot ajudar a superar tots els problemes, com ara la guerra, les malalties, la gana, etc.

7. Lilith Avanesian

Any i lloc de naixement: 16 de setembre del 1995, Stepanakert. Estudis: Música a l’Escola Saiat Novà. Professió: Cantant

Des dels nou anys em dedico a la música. La música és per a mi la forma d’expressar el meu món interior. Amb gran pena, al meu país, que tant ha patit, sovint la música queda ensordida pel so aclaparador de les armes pesants, però la música inspira esperança i crec que algun dia sonarà més alta, amb més força... i la meva terra, coberta de sang, finalment respirarà amb tranquil·litat.

Res podrà aturar-me, perquè estimo la meva pàtria.

8. Iuri Poghosian

Any i lloc de naixement: 18 d’octubre del 1987, Bakú (Azerbaidjan). Estudis: Economista.

Professió: Especialista en crèdits de l’Armbusinessbank

La guerra de quatre dies que va durar del 2 al 5 d’abril una altra vegada va demostrar a tothom que el poble armeni és el més unit del món. Durant la meva vida he patit ja dues guerres i amb tota seguretat puc dir que l’esperit del soldat armeni romandrà inalterable i marcial. Cadascú de nosaltres està preparat per donar la seva vida per la pàtria, perquè els nostres fills visquin en un país en pau. Tinc grans somnis i aquesta guerra no serà cap obstacle per aconseguir-los. Crec que comparteixo l’opinió de tot el poble armeni sobre la idea que Artsakh va ser, és i sempre serà una fortalesa inexpugnable gràcies a les capacitats úniques dels nostres valents soldats. Jo consagro tots els meus somnis a Artsakh i estic convençut que els materialitzaré deixant-hi fins al meu últim alè.

9. Serob Mamunts, Satenik Hayriyan, Haik Mamunts

Any i lloc de naixement: 31 de març del 1990, 30 de maig del 1990, 19 de desembre del 2014, Mardakert i Stepanakert.

Estudis: Serob, llicenciat en belles arts; Satenik, història de l’art; Haik, en projecte.

Professió: Serob, ceramista; Satenik, dissenyadora i historiadora d’art.

La guerra és dolenta. Ningú que es consideri persona té dret a privar de vida una altra persona, robar la infantesa a les criatures, fer fora de casa seva la gent gran...

Ens resulta molt difícil descriure amb paraules els sentiments que vam sentir durant els primers dies de guerra, el bàrbar comportament que hi havia contra la població civil...

Durant aquells dies del mes d’abril va morir un nen en una escola: no hi ha res que pugui ser més tràgic.

Desitgem un món en pau a tots els infants de la Terra. Que el que Déu ens va regalar, ningú gosi ni tingui el desig de prendre’ns.

10. Nairyhí Harutiunian

Any i lloc de naixement: 19 de juliol del 1993, Stepanakert. Estudis: Turisme. Professió: Agent de viatges

Treballo en una de les agències turístiques de Stepanakert. El meu somni és viatjar pel món, encara que només siguin alguns països. Espero que després de cada viatge pugui tornar al meu país lliure i independent.

I també espero que mai més es torni a repetir una situació com la que vam viure en la guerra de quatre dies, i que tampoc es produeixi la pèrdua de tants joves.

El meu cor pateix per cadascun d’ells, sobretot pels que acaben de començar una vida independent.