Fotos: NAN GOLDIN“Jo no sóc la responsable de res que tingui a veure amb les xarxes socials, oi? Digueu-me que no”. La fotògrafa Nan Goldin va voler deixar clar que la seva obra més emblemàtica dels anys vuitanta - La balada de la dependència sexual - no és la culpable que avui dia la gent comparteixi imatges de manera compulsiva. “No pot ser veritat -va dir-. Però si ho és, em sento fatal”.

La connexió és gairebé massa fàcil de fer: La balada... és una autobiografia confessional i reveladora a base de fotografies. Mitjançant un seguit de diapositives acompanyades per una barreja eclèctica de música, seguim Goldin i els seus amics al llarg d’una dècada, aproximadament, en una mena de festa bohèmia itinerant. S’arreglen i es banyen; es diverteixen i ballen; fan l’amor i es casen; crien fills i s’injecten heroïna. N’hi ha que moren.

Les imatges són colpidores i íntimes, d’una humanitat emocionant. Per descriure La balada..., Goldin va dir que és “el diari que deixo llegir a la gent”. Una de les imatges més conegudes d’aquesta obra és un autoretrat del 1984 que es va fer després de rebre una pallissa del seu nòvio.

Tot això va fer que l’obra fos única en aquella època. Però ara, quan Instagram afirma que té 300 milions d’usuaris diaris, l’univers d’imatges està molt més atapeït.

“Jo crec que sempre hi ha hagut massa fotògrafs al món”, va dir Goldin.

I ara encara n’hi ha més.

“La cultura predominant fotografia tot el que fa -va dir, i va afegir-: On és la línia que separa viure de fotografiar la vida?”

És una pregunta que Goldin coneix, perquè ella mateixa la va afrontar quan el món de la fotografia, en gran part masculí, va criticar la seva estètica a base d’instantànies i la llargada de la seva obra.

“Els homes m’esbroncaven i em tiraven coses a les conferències que feia sobre fotografia”, va dir. “M’odiaven. I els molestava que una dona acaparés tant l’atenció”.

Malgrat aquesta resistència, La balada... va tenir molt de ressò: Goldin va portar la seva exposició de diapositives per tot el món. Un crític del New York Times la va qualificar d’“obra mestra”. I de la versió en format llibre, publicada per primera vegada el 1986 per Aperture, se n’han venut més de 100.000 exemplars.

Des del juny, també es pot veure en una sala de la segona planta del Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA), on una bateria de projectors circulars de diapositives reprodueixen les imatges de Goldin en una gran pantalla.

Però a diferència dels que van veure aquesta obra durant els anys vuitanta, o fins i tot fa deu anys, moltes de les persones del públic del MoMA tenen entre mans els seus propis projectes autobiogràfics i fan servir aquelles irritants aplicacions de les xarxes socials. Amb l’etiqueta #NanGoldin es poden trobar milers d’imatges de l’exposició.

Però tot i que es poden fer algunes connexions evidents, les diferències entre el treball de Goldin i el diari personal creat amb un smartphone són significatives.

Vam parlar amb els comissaris de l’exposició i amb visitants que van compartir fotos de l’exposició en els seus propis comptes de les xarxes socials -en moltes fotos hi sortia reflectit un autoretrat del visitant-. Aquestes persones van fer les seves reflexions sobre La balada de la dependència sexual, i totes juntes resulten una bona reflexió sobre el treball de Goldin i, de retruc, sobre el paper actual de les xarxes.

“És interessant tenir un diari que tothom va considerar un acte revolucionari trenta anys enrere i que ara això sigui una part essencial de la vida de les generacions més joves”, explica Rajendra Roy, cap del departament de cine del MoMA i membre de l’equip de comissaris. “Ara ni tan sols es qüestiona el fet que comparteixis la teva vida íntima”, afegeix.

“La meva feina consisteix en gran part a seguir els fotògrafs i les obres d’art, i després de visitar aquesta exposició del MoMA he pensat que tot el que he vist últimament és una gran farsa”, comenta Lydia Pang, que és directora de màrqueting a Nova York. “Actualment la gent es pensa que arrisca molt, però ho corregim i ho retoquem tot. Tu saps que allò que veus a l’exposició és la festa de Goldin, saps que allò és casa seva, que les taques de la catifa són reals”.

Per a Ashleigh Ide, retocadora de fotos, que viu a Brooklyn, Nova York, “el més interessant de l’obra de Goldin és el moment”. Segons la seva opinió, el que més destaca és “la llum, les cares, les expressions fugaces, la intimitat...” “Són fotografies tan evocadores que no em cansaria de mirar-les”.

L’actriu Nora Woolley, també veïna de Brooklyn, considera que “els aspectes tèrbols i la llargada de l’obra hi donen un aire molt autèntic”. I afegeix: “M’agradaria trobar-me més obres d’aquest estil, ara que vivim una època en què tot es pot modificar. La balada... em sembla que és com la vida real”.

Una altra de les comissàries de l’exposició, Lucy Gallun, conservadora del departament de fotografia del MoMA, destaca la “qualitat vital tan gran d’aquesta obra, que fa vibrar la gent tant si coneix les persones que hi surten com si no”. “Tant si s’acosta a l’obra de Nan per primera vegada com si no, la gent és sensible a aquests moments de la vida tan intensos; moments de violència, de desig, de dolor, d’amor”.

“Tots expliquem la història que volem que la gent sàpiga de nosaltres, és a dir, el meu gran èxit, el meu gran amor, els meus fills tan graciosos”, assenyala Carlos Alvar, director d’escena que viu a Ciutat de Mèxic. “Algunes persones fan servir les xarxes socials com un mitjà per expressar-se i arriscar-se, però això que fa Goldin només ho he vist fer als artistes. Suposo que és perquè la primera por que superen els artistes és la d’arriscar-se”.

Steven Liang, un director de cinema de Los Angeles que va visitar l’exposició, troba “entranyables” els fullets que feia l’artista per presentar el seu treball i que també es mostren a la sala del MoMA. “És evident que al principi el seu públic eren bàsicament els amics -assenyala-. El que és interessant d’Instagram, de Snapchat i d’altres aplicacions és que ens creen la il·lusió de viure en un present etern. Estem connectats permanentment i no hi ha passat ni futur, només hi ha l’ara. Però quan estàs assegut entre el públic i mires aquest film completament analògic, fet a mà, sents el pas del temps”.

Christine Navin, fotògrafa i dissenyadora gràfica novaiorquesa, estava colpida: “No crec que en el món d’avui en dia sigui possible un document tan honest i, de vegades, tan brutal. Les persones que documenten la seva vida a les xarxes socials minimitzen les activitats que no projecten una bona imatge de la seva personalitat. Es decanten per mostrar els fragments més glamurosos de la seva vida i la presenten com una vida perfecta, una vida que els altres puguin envejar”.

Finalment, Klaus Biesenbach, el director del MoMA i també comissari de la mostra de Nan Goldin, és contundent: “Crec que capta la condició humana. Que m’ensenyin el material penjat a les xarxes socials d’algú que avui en dia volti pels carrers i capti la condició humana”.

700 retrats amb banda sonora

Des del 1979 i al llarg de tres dècades -l’última fotografia, de fet, és del 2014- l’artista Nan Goldin (Washington, 1953) ha anat fotografiant el seu entorn, els seus amics i ella mateixa, fent el que anomena un “diari visual” del que es permet veure. Reuneix aquests treballs amb el nom La balada de la dependència sexual, títol agafat d’una de les cançons de L’òpera dels tres rals de Kurt Weill i Bertolt Brecht. El va publicar en format llibre el 1986 i, de fet, gran part de les imatges són dels anys vuitanta. Tanmateix, el format preferit per l’artista és el de la projecció de diapositives, en 35 mm, acompanyades d’una selecció de cançons que reflecteixen l’estat d’ànim de les imatges, que s’agrupen de forma temàtica i que han anat creixent fins a arribar a les 700. Des de l’11 de juny i fins al 12 de febrer, el Museu d’Art Modern de Nova York ha recuperat la instal·lació en una gran sala on es presenta la projecció, de 45 minuts, de manera continuada i en el seu format analògic original. Ho acompanya amb fotografies i documents.