Nantes (França)Les idees més desgavellades poden fer-se realitat. El gran elefant de la companyia La Machine és una criatura gegantina que fa 12 metres d’alt, l’equivalent a quatre pisos. Podria passar com un monument gegantí fet de metall, fusta i cuir, però, com en una novel·la de ciència-ficció, a poc a poc cobra vida i comença a caminar. Així que era inevitable que El gran elefant es convertís en una icona de la transformació que Nantes ha experimentat des de finals dels anys 80. Aquesta ciutat francesa, la capital del Loira Atlàntic i la ciutat natal de Jules Verne, va patir el seu cop econòmic més dur quan van tancar les drassanes. La inversió en cultura va ser un dels motors del seu gran canvi, amb un model que té en l’art públic un dels principals atractius. Precisament l’alcalde de l’època va oferir a la companyia La Machine, que aleshores es deia Royal de Luxe, un espai industrial en desús a l’illa de Nantes –abans coneguda com a illa Beaulieu– perquè hi poguessin instal·lar la seva Illa de les Màquines. Ara, doncs, El gran elefant no està sol, sinó que també han creat una aranya terrorífica i animals robòtics més petits, com uns ocells i un camaleó. 

El ganxo per llançar-se a descobrir Nantes és una línia verda que passa per moltes de les obres d’art públic i per alguns dels llocs més destacats de la població, com el famós Restaurant La Cigale, un tresor modernista únic a la ciutat; l’Òpera de Graslin, situada a la mateixa plaça, o les galeries comercials cobertes del Passage Pommeraye, uns establiments excepcionals perquè tenen tres nivells de botigues. Però també per la plaça Reial, el Castell dels Ducs de Bretanya i el barri medieval, amb la catedral de Sant Pere i la plaça Maréchal-Foch, coneguda com a plaça Luís XVI perquè s’hi conserva una de les poques estàtues d’aquest rei que queden a França. 

Un altre d’aquests espais que no es poden perdre és el Lloc Únic, un complex cultural amb un auditori, un bar i un hammam, ubicat a l’antiga fàbrica de galetes LU. La torre modernista blava i rosa del complex és una altra de les icones de la ciutat, molt a prop en popularitat del Castell dels Ducs de Bretanya. A tall d’anècdota, els primers brots de la transició de Nantes de ciutat industrial a ciutat cultural van tenir un accent català: Barcelona va ser la ciutat convidada de la primera edició del festival Les Alhumées, un esdeveniment pioner amb el qual la cultura va començar a conquerir espais fins llavors industrials. Entre els artistes més destacats de la delegació barcelonina hi va haver la companyia La Fura dels Baus, que l’octubre de l’any 1990 va estrenar l’espectacle Noun en un hangar del port de Nantes, a l’illa de Santa Anna.

Una ciutat molt llaminera

En gairebé 20 anys, Nantes ha passat de ser una ciutat poc reconeguda entre els mateixos francesos a convertir-se en un pol d’atracció. Actualment té uns 350.000 habitants –amb una àrea metropolitana que en té 750.000–, i cada any en rep uns 8.000 de nous. Així que Nantes s’ha acabant convertint en una de les ciutats més importants de l’oest de França. Urbanísticament, l’actual Nantes és fruit del farciment d’un afluent del Loira i d’alguns altres braços secundaris. També de la transformació radical de l’illa de Nantes, amb una barreja de nous edificis, habitatges i equipaments –liderats pel flamant Palau de Justícia dissenyat per JeanNouvel– i de nous usos per als vells. Entre les últimes intervencions que s’han portat a terme hi ha la recent pacificació del centre urbà. Tot plegat està fent que molts parisencs s’estiguin plantejant traslladar-s’hi, amb l’efecte gentrificador que això podria tenir, però ben segur que els ciutadans de Nantes –coneguts per ser compromesos i combatius– plantaran cara a qualsevol iniciativa que els pugui semblar abusiva. 

Per als visitants internacionals, l’art contemporani és un reclam important, sobretot amb el festival anual d’art públic, que aquest any se celebrarà del 6 de juliol al 8 de setembre. Però les intervencions estan concebudes amb l’encert que sobretot posen en relleu la mateixa ciutat i la seva història, sense voler amagar-ne un aspecte fosc, com que va ser el principal port de tràfic d’esclaus de França, un episodi que han abordat amb monuments com el Memorial de l’Abolició de l’Esclavitud. Els comerciants que es van beneficiar del comerç d’esclaus es van instal·lar als edificis senyorials de l’illa Feydeau, que es va mantenir, com indica el seu nom, com una illa dins del Loira fins fa un segle. Com que el terra és de sorra, alguns d’aquests edificis s’enfonsaven i van quedar inclinats, una imatge que serviria per ella mateixa com a monument per evocar el passat conflictiu d’aquest barri.

La renovada illa de Nantes 

Fent un salt a l’illa de Nantes, el Palau de Justícia de Jean Nouvel té un afany de transparència i serenitat per evocar la solemnitat de la justícia. Hi ha, també, l’Escola de Belles Arts i l’Escola d’Arquitectura, i un altre edifici insòlit que també és una obra d’art: la pell metàl·lica de l’Edifici Manny és una escultura sonora de l’artista i músic Rolf Julius. Les peces que la formen sonen amb el vent, i entre aquestes peces hi ha altaveus ocults d’on sonen cants d’ocells. Una altra de les obres més sorprenents d’aquesta zona és De tant en tant, de François Morelet, una intervenció lumínica damunt la façana d’un edifici que canvia cada quatre hores segons el temps que fa: si el cel està ennuvolat s’encenen arcs blancs; si fa sol, uns cercles vermells, i si plou, unes barres inclinades blaves. I també està basada en la llum l’obra de Daniel Buren i Patrick Bouchain al Moll de les Antilles: Els anells consisteix en divuit circumferències que emmarquen diferents punts del paisatge del riu. Tenen la peculiaritat que a la nit s’il·luminen de vermell, blau i verd en diferents combinacions.

Fora de l’illa de Nantes, una altra obra imperdible és el Belvedere de l’Hermitage, de l’artista japonès Tadashi Kawamata, que consisteix en una estructura de fusta que sembla un niu que queda vertiginosament penjant en el buit. És una mirador fabulós, des d’on es pot veure al sud un edifici icònic del segle XX, La Maison Radieuse, de Le Corbusier.

Una col·lecció d’art en un estuari

L’art no només es va quedar a la ciutat de Nantes: amb l’afany de potenciar el paper metropolità de la ciutat, el 2007 Nantes i la localitat veïna de Saint-Nazaire es van aliar per convertir l’estuari que les uneix en un lloc de cultura amb una biennal d’art públic, de la qual va sorgir una col·lecció de peces instal·lades a l’aire lliure al llarg de l’estuari que ja inclou una cinquantena d’obres monumentals. Així que els que asseguren que els fa mandra anar a un museu ja no tenen excusa per endinsar-se en l’art contemporani. Com El gran elefant, la peça més fotografiada d’aquest conjunt també és bestial: es tracta de l’esquelet d’una serp de 130 metres que l’artista francès d’origen xinès Huang Yong Ping va instal·lar a la costa de Nantes. Podria ser un fòssil i al mateix temps les restes d’una criatura del futur. Així i tot, el camí fins a la platja és ple de sorpreses: a dins del riu hi ha La casa del Loira, la reproducció d’una antiga fonda de tres pisos, inclinada com els palauets de l’illa Feydeau, obra de Jean-Luc Courcoult. Mentre que aquesta obra pot tenir un punt misteriós i lúgubre, n’hi ha de carregades d’humor, com l’escultura d’un veler elàstic de l’artista Erwin Wurm, que malda per saltar des de la vora d’un canal i recuperar la llibertat a les aigües del Loira. 

La col·lecció Estuari es pot visitar per carretera i també a bord d’un creuer que dura unes dues hores i mitja. La culminació del recorregut a Saint-Nazaire és espectacular, però ho és sobretot per la càrrega històrica més que per l’art contemporani. Enmig d’unes drassanes que van acollir l’activitat portuària que hi havia a Nantes, ara dedicades a la construcció de grans creuers, hi ha l’estructura gegantina d’una base de submarins nazi, actualment reconvertida en un museu sobre la història dels transatlàntics anomenat Escal’Atlantic. L’estructura és imponent: fa 378 de llarg i 18 d’alt, i des de fora es pot veure com el sostre té un gruix reforçat d’uns quatre metres perquè fos més resistent als bombardejos. Si no fos perquè té un passat terrible, el desgast de l’exterior faria pensar en una pel·lícula de ciència-ficció apocalíptica. Després de l’ocupació de França, aquesta va ser la primera base de submarins a entrar en funcionament, el juny del 1941. A més d’acollir un museu, la base té un altre ús cultural, i és que la seva terrassa serveix de mirador d’una altra de les obres més icòniques de la col·lecció Estuari: des d’aquesta altura, els grans triangles vermells pintats que l’artista Felice Varini va repartir arreu de les instal·lacions del port es revelen com una única estructura que sembla explotar.