Totes les religions són així. Són una qüestió de fe. I qui no té fe s’ho mira de lluny, burleta, preguntant-se com és possible que realment aquell grup de gent pensi que s’obre les portes del paradís caminant de genolls, portant sobre l’espatlla una estàtua de fusta o ferint-se la pell amb un fuet. “Maradona és el nostre sant pecador, és una divinitat a l’estil grec. És a dir, feia miracles però també era un pocavergonya, com aquells déus clàssics que enganyaven i es fotien les banyes” explica en Ciro. “Nàpols s’aixeca sobre una ciutat grega, de fet. No ho oblidis”, afegeix. Bé, en cap moment diu Nàpols. Diu “Napule”, a la napolitana. I que bonic que sona.

A la porta de casa en Ciro hi té un petit altar. “Sovint la gent hi deixa espelmes”, diu. Dins de l’altar, una imatge de Diego Armando Maradona amb la samarreta del Nàpols. “Era diví. Va fer miracles. ¿No et sembla prou miracle que aquesta ciutat fos feliç?”, argumenta. Nàpols és una ciutat que estimes o odies, tan bonica i tan bruta, tan alegre i tan dura. I als anys 80 encara era pitjor. “Era una ciutat enfosquida, violenta. Venia del terratrèmol del 1980. Era la ciutat de la guerra entre la vella i la nova Camorra. Recordo que quan sortia de festa el meu pare em repetia les normes: de nit no t’aturis mai a un semàfor, has de passar en vermell. Si et quedes sense gasolina, truca ràpid a un taxi i vine a casa. Quan va arribar Maradona, ens va alliberar”, defensava en una xerrada de presentació del seu nou film el director Paolo Sorrentino. Un film autobiogràfic que s’estrena al desembre, on explica la pèrdua dels seus pares amb aquella Nàpols dels anys 80 com a escenari. Una obra batejada È stata la mano di Dio. És a dir, una referència al famós gol amb la mà de Maradona als anglesos en el Mundial del 1986. “He escollit aquest nom perquè Maradona va salvar-me la vida. I no és una exageració. Va ser un dels seus miracles”, deia de broma. “Feia molt de temps que demanava al meu pare poder anar a veure un partit del Nàpols fora de casa, però no em donava mai permís. Deia que era massa jove. Però aquell cap de setmana va autoritzar-me a anar a veure un Empoli-Nàpols. Era diumenge i esperava que els amics truquessin a la porta per anar cap a l’estació”, recorda. És normal que el pare tingués por imaginant el seu fill de 16 anys viatjant per aquella Itàlia on els estadis ja eren plens de radicals intentant identificar l’accent de les persones per detectar aficionats rivals i agredir-los. Dos anys més tard, a Milà, dos nois van demanar l’hora a un desconegut. Al detectar accent romà, el van apunyalar. I Antonio De Falchi va morir a les portes d’un Milan-Roma. Per a un jove adolescent, viatjar seguint el seu equip era tota una aventura. Per als pares, un turment. Però aquell 5 d’abril del 1987 Sorrentino no va anar a Empoli. Quan van trucar a la porta era per anunciar la mort dels seus pares. Els Sorrentino solien passar el cap de setmana en una casa a Roccaraso, un poblet dels Abruços, on tots els napolitans que tenen les butxaques plenes van a esquiar. El gas d’una estufa els va matar mentre dormien. “La meva dèria per veure Maradona va salvar-me”, diu el director. Maradona, per cert, no va jugar gaire bé a Empoli. Un empat sense gols. Ja havia fet el seu miracle aquell diumenge permetent que Sorrentino visqués. I que tots gaudíssim de l’art del director creador de La grande bellezza o The young Pope.

Sorrentino només va parlar un cop amb Maradona. Per telèfon. L’argentí li va trucar per felicitar-lo quan va guanyar l’Oscar al millor film estranger el 2014. Ja era a l’avió per tornar de Los Angeles a Roma quan la pantalla es va il·luminar amb un número llarg desconegut. “L’hostessa em cridava que havia de penjar. Jo volia baixar de l’avió, que ja es movia, per seguir parlant amb Maradona” . El que Sorrentino no es podia imaginar és que l’estrena del seu film coincidiria amb el primer aniversari de la mort del futbolista. Una mort que es va plorar a tot Nàpols. “Quan el 1990 es va jugar la semifinal del Mundial Itàlia-Argentina a Nàpols, com tants napolitans jo vaig animar els argentins. ¿Com puc anar contra algú que ens ha salvat la vida?”, explica Sorrentino. Maradona és un acte de fe, a Nàpols. Costa d’entendre. Però quan escoltes els napolitans ho pots arribar a entendre. Nàpols no deixa de ser una gran ferida.

Una ‘vendetta’

“Nàpols era la capital d’un regne. Cada dia veus els monuments del nostre gloriós passat, però amb la unificació italiana vam passar a ser una ciutat oblidada. Que es va anar podrint. Tenim l’orgull ferit, propi de qui va ser important i ara viu de genolls, amb els nostres joves marxant a buscar feina on sigui. Maradona ens va fer anar amb el cap alt. Ens permetia derrotar els equips del nord, on ens insultaven, on ens deien que no ens dutxem, que tenim còlera. Maradona és la nostra vendetta ”, diu el periodista Antonio Moschella. A Nàpols tens la sensació que hi ha més passat que futur. “La ciutat estava realment en un moment molt dur. I nosaltres vam aportar-hi alegria”, defensa Corrado Ferlaino, el president que va fitxar Maradona provinent del Barça. Cada diumenge Ferlaino visita el mural més famós dedicat a Maradona, als Quartieri Spagnoli. Ell, un napolità ric, camina mentre gairebé li besen les mans per un barri humil, mira la imatge de Maradona i marxa. El mural el van fer en un edifici calculant malament les mides, i la cara de l’argentí queda just sobre un finestral. Si la veïna l’obre per estendre la roba, més d’un cop és increpada perquè deixa Maradona sense cara. Tot és una gran comèdia popular, com els textos d’Eduardo De Filippo o Eduardo Scarpetta, que va batejar casa seva amb el nom de “Qui rido io ” i va posar aquesta frase ben gran a l’entrada. És a dir, “aquí hi ric jo”, per fer broma tant de les banyes que portava com de les que ell posava. Una casa al Vomero, el barri dalt dels turons, amb vistes sobre el golf i el Vesuvi, on també va créixer Sorrentino.

Nàpols és una terra de supersticions. Normal, quan vius sota un volcà en actiu que ja va sepultar Pompeia. És una ciutat de miracles, com el de la sang de sant Gennaro. Cada 19 de setembre la sang solidificada del sant, guardada en una ampolleta, es torna líquida. Si passa, la ciutat queda protegida un any més. De tant en tant, la sang segueix sent una massa negra i sòlida i els napolitans s’esperen el pitjor, com el 2020, en plena pandèmia. “Poc després va morir Maradona; et sembla una casualitat?”, diu en Ciro amb una rialla que et deixa sense saber si diu la veritat o menteix. Quan va arribar la notícia de la mort de l’argentí, la ciutat es va omplir de templets pagans, amb espelmes i velles fotografies. Alguns van trobar-se a les portes de l’estadi San Paolo, batejat ara com Diego Armando Maradona. D’altres, als diferents racons de la ciutat on se’l recorda, ja sigui sota els murals gegants o altars com el d’un cafè on guarden una relíquia: un cabell de Maradona, exposat com si fos la sang de sant Gennaro. Com a l’Església catòlica, tenir relíquies t’omple les butxaques. I si vols veure el cabell, has de consumir un cafè. Per sort, els napolitans el saben fer bé, el cafè.

Nàpols és una ciutat on els herois han de sorgir dels barris baixos, per poder escarmentar els rics. Personatges com el famós Masaniello, un pescador que el 1647 va liderar una revolta contra els impostos espanyols. Pino Daniele, un dels músics napolitans més estimats, el citava a la seva cançó Je so pazzo (soc boig). Diuen que Maradona, un dia que Daniele li feia un concert privat, va preguntar-li qui era aquell Masaniello que competia en fama amb ell. “Masaniello ets tu, Diego”, va respondre el cantant. “La revolució maradoniana és una rebel·lió de masses que encaixa amb la tradició musical i cultural d’una Nàpols que s’intentava aixecar d’uns anys 70 durs, quan una epidèmia de còlera va fer molt de mal. La ciutat del terratrèmol del 1980 que va cobrar-se la vida de tres mil persones i deixar-ne més de 30.000 sense casa. La fam va unir-se amb les ganes de revenja d’un poble humiliat per la prepotència del nord industrialitzat d’Itàlia”, defensa Moschella. Si Masaniello havia liderat una revolta amb ganivets tacats de sang, Maradona ho va fer amb els peus. “Ell no va arribar a Nàpols. Hi va aparèixer. No el vam veure baixar de l’avió, el vam veure sortir del túnel de l’estadi, de la foscor. I apareixia per la ciutat com si fos una aparició. Per no cridar l’atenció, es movia amb un Fiat Panda. I de sobte el veies en una cantonada. I el teu món s’aturava per uns segons”, recorda Sorrentino.

Segons el filòsof Benedetto Croce, per entendre Nàpols calia entendre que “som just on es troben el cel i l’infern”. El 1984, quan Maradona portava pocs mesos a la ciutat, va prometre a un home que tenia un fill malalt que aniria al seu barri per ajudar-los, desafiant el president del Nàpols, que tenia por de veure’l lesionat. Maradona, per descomptat, va acabar jugant un partit per recollir fons per als nens malalts en un camp ple de fang d’un barri marginal. “Odiava el poder. Quan li deia d’anar a veure l’alcalde, no volia. Però a Acerra sí que hi anava. Per això Nàpols l’estima tant”, recorda ara Ferlaino. Maradona va estimar Nàpols perquè va conèixer el cel i l’infern. Els palaus i les barriades. Els miracles i els pecats.