BarcelonaNo tenia ni deu anys i Nausicaa Bonnín ja havia pujat a un escenari. Coses de ser filla d'un dels popes del teatre català de la segona meitat del segle, l'enyorat Hermann Bonnín. Però no sempre ha estat fàcil la seva vida com a actriu. Ara, quan frega la quarantena, porta uns anys pletòrics. Acaba de fer de Hedda Gabler i de participar en la sèrie Això no és Suècia; d'aquí a uns mesos estrena les pel·lícules La infiltrada i Molt lluny. I aquest estiu roda amb Javier Ruiz Caldera i se'n va al Danubi a seguir treballant. Poca broma.

La infiltrada és el projecte més gran en què participes, oi?

— La vaig rodar a Sant Sebastià a primers d'any. És una pel·lícula d'Arantxa Echevarría, una directora a qui havia seguit i m'interessava molt el que feia. Aquesta té un estil una mica diferent del que ha fet fins ara, però conserva la seva essència. És la història de l'única dona policia infiltrada a ETA. Gràcies a ella es va desarticular el comando Donosti. Em va agradar molt ser-hi. Amb la història en si, podem estar més o menys políticament i moralment alineats. Són dues coses molt diferents.

Fins a quin punt t'importa, això?

Sempre és un dilema. Però, al final, aquesta és la nostra feina. No deixaré d'explicar certes històries o de transitar certs personatges pel fet que siguin moralment reprovables o no. Fins i tot pot arribar a ser interessant poder trobar quina és la línia de pensament d'un personatge que és totalment oposat a tu.

—

No costa més fer això al cinema que al teatre? Al teatre, els malvats tenen més pedigrí.

— Sí, és curiós. No és només el personatge, sinó també d'on ve el projecte, quina és la moral del projecte, de la història, la seva mirada. El més important no és tant la història que expliques sinó quina mirada hi ha darrere. Per això, en aquest cas, m'interessava la mirada de l'Arantxa.

Vas acabar el 2023 sense saber si treballaries el 2024, i, al final, t'han sortit un munt de coses.

— El 25 de desembre no tenia res per al 2024. I entre el 26 de desembre i el 6 de gener, les reines d'Orient em van portar molta feina. I coses molt gustoses. Ara a l'estiu, per exemple, faig una pel·li al Danubi. També participo en l'última pel·li del Javier Ruiz Caldera, cosa que em fa molta il·lusió. Perquè ens coneixem però no havíem treballat mai junts. I és la primera producció d'una productora nova. I és plena d'amics: el Miki Esparbé, el Carlos Cuevas, l'Anna Castillo...

I tornes amb Sixto Paz al teatre?

— Aquest Nadal. Fa molts anys vaig fer amb ells L'efecte. Em ve molt de gust.

Treballes millor amb amics o amb gent que no coneixes?

— No sé si hi ha un millor. Cada cop valoro més el component humà dels projectes, però potser no té a veure amb el fet que siguin amics o no. En un projecte que no conec ningú, però hi ha cura, amor i el punt de partida són ganes d'explicar una història perquè hi ha alguna cosa personal, potser m'agrada més que treballar en un projecte amb amics on ens ho podem passar molt bé. Va haver-hi un moment en què ens vam oblidar que ens passem moltes hores de rodatge, compartint moltes coses i és molt important cuidar-se.

Sergi López diu que el cinema és com el circ: anar a un lloc, plantar una tenda i marxar a una altra banda.

— Total. Sobretot per als tècnics, que van empalmant projectes. Són 14 hores al dia convivint amb un equip, i si no et cuides, no estàs a gust en aquell espai, amb la gent que treballes, si no hi ha una escolta activa... Si no, acabem tarats.

Has trobat ja el teu camí?

— No sé si és trobar-lo i ja està. Has d'anar pujant i baixant muntanyes. De vegades, puges i costa molt. I sents que t'has perdut i els senyals del GR s'han esborrat. I de cop vas per un caminet d'arbres que et fan ombra i tot és molt agradable. Ara sento que estic en un moment dolç, no perquè tingui molta feina, sinó perquè estic a gust, els projectes que m'arriben estan fets des de l'amor, i trobo al·licients en cada projecte. El 70% de la professió no pot viure d'això i em sento afortunadíssima. Però sé que en qualsevol moment puc perdre el GR.

Tu has tingut molts alts i baixos, oi?

— Sí! Hi hagut una pandèmia entremig, vaig tenir una filla... Per sort, vaig tenir una filla en un moment en què tampoc hi havia molta feina. També m'he permès dir no a coses que vitalment no em venien de gust en aquell moment o perquè volia gaudir dels primers dos anys de la meva filla... He passat molts moments de poca feina i m'he hagut de buscar la vida.

Què ha de fer una actriu per treballar?

— Estar bé amb ella mateixa. De vegades, quan no t'arriba la feina, costa molt creure que no és culpa teva. Quan no tens feina, penses: no soc vàlida, no soc bona, no em sé moure bé. I, al final, hi ha tants factors que tenen a veure amb això! L' un ets tu, però n'hi ha molts d'altres. Sovint té a veure amb estar en el lloc oportú, en el moment oportú, de topar amb el projecte, d'estar bé tu. Si estàs bé, les coses arriben. També has de ser capaç de generar coses: t'has de moure, has de llegir, has de tenir idees... Hi ha coses molt ràndom, que tenen poc a veure amb tu. I tenir un nom. Les plataformes van molt a sac. Hi ha poca aposta cap al que és innovador. Sovint és com una baralla de cartes: per posar una persona desconeguda, en necessitem tres de conegudes. Has de fer molta teràpia: estar molt convençuda de qui ets, com ets i quin món trepitges.

Vas començar que eres una nena. T'ha condicionat negativament, això?

— Si ha de ser alguna cosa és positiva. He pogut conèixer molts fronts, moltes etapes. Et permet estar més serena. Però és veritat que, a èpoques, he sentit que havia perdut la il·lusió. De vegades m'he sentit veterana abans d'hora.

Als 25 anys, ja ho eres!

— Tenia gent al meu voltant de la meva edat que tenia l'energia de les primeres vegades que jo ja havia perdut. Que trist! M'havia arribat a plantejar que ja estava, que potser no m'havia de dedicar a això. Vaig passar una època en què estava molt trista perquè sentia que anava a fitxar, que no em feia il·lusió. Ara ja no. És una etapa superada.

Ets filla d'un dels homes de teatre cabdals en la història d'aquest país, Hermann Bonnín. Què és el teatre per a tu?

— Sempre és i serà casa. Em sento a gust a l'escenari. No és un mitjà que domino, perquè és indominable, perquè sempre et sorprèn, sempre hi ha coses per aprendre, però és un lloc que em fa sentir entre coixins, còmoda. No m'agrada abandonar-lo. Ara mateix, desgraciadament, és molt difícil viure del teatre. L'has d'anar combinant amb projectes audiovisuals que has d'agafar. Per això tinc la sensació que el teatre és l'últim relegat. Si et surt una sèrie, l'has d'agafar i has de deixar el teatre, cosa que fa molta pena. Crec que he aconseguit gestionar-ho bastant bé perquè m'han acabat arribant projectes teatrals que podia fer.

No n'has deixat de fer.

— Sempre he mantingut aquesta base i hi ha hagut anys en què només he fet teatre... Al Nadal, quan faci La presència a La Villarroel, hauré estat un any sense fer-ne, des que va acabar la gira de Hedda Gabler. També és veritat que, des que tinc família, el teatre és molt sofert, és duríssim. Pateixes molt quan tens funció. Treballes les poques hores que pots estar amb les teves criatures. Estic en un moment de la criança en què ve de gust estar present: estàs dos dies sense veure'ls i creus que es fan grans de cop. Per això quan dic que sí a una obra de teatre n'he d'estar molt convençuda.

Ser mare t'ha canviat la manera de fer front a la professió?

— M'han canviat les prioritats. I m'ha canviat la mirada, la manera de mirar el món, la gent, els personatges. Abans jo era el centre de tot. Ara hi ha un punt en què sí, però ja ho farem.

On ha quedat la part creativa? Vens d'una família de creadors.

— Sempre he tingut complex de persona poc creativa. Suposo que associo allò creatiu a engegar un projecte des de zero. M'he sentit mercenària. Potser perquè vaig començar molt jove i en una època en què estaves a casa i et trucaven. Sovint penso que soc una actriu de generació antiga, en aquest sentit. En èpoques de sequera m'ha costat molt. Sento que la meva creativitat es troba en coses més petites, en els personatges que em donen, en el dia a dia, als assajos. No quan es tracta de generar una cosa.

T'has sentit filla de?

— És inevitable. Ho he assumit. He deixat de lluitar-hi. Però el meu pare i jo hem fet camins molt diferents.

Tens objectius com a actriu?

— No gaires. Sí que projecto la mena de personatges que m'agradaria que m'arribessin. És veritat que, cada cop més, hi ha més personatges femenins que toquen els quaranta que són interessants, cosa que històricament no passava. El cinema s'està posant molt les piles perquè hi ha una generació de dones cineastes impressionant.

Quina sensació tens quan mires enrere?

— Estic contenta perquè no sé si he triat bé, però m'han arribat coses interessants. He après en cada projecte, he trobat motivacions. La comèdia, per exemple, em feia molta por. I m'hi he enfrontat. Sempre he estat una persona poc acadèmica. Vaig començar dues carreres i no les vaig acabar. Vaig començar a la Nancy Tuñón i no vaig acabar. No he anat a l'Institut del Teatre. Sempre he tingut molt complex, d'això: no tens res!

Vas tenir la universitat a casa!

— No és el mateix, però sí. He tingut la sensació que he après currant. De tot n'he tret alguna coseta. He anat pas a pas. Tinc la sensació de discreció, que té molt a veure amb com soc. Si ha d'arribar alguna cosa serà perquè m'ho he anat treballant. No hi haurà cap gran salt.

Et fa vertigen entreveure't d'aquí a deu anys?

— No. Espero, d'aquí a deu anys, haver crescut com a persona i com a actriu. M'agradaria haver fet dues protes de cine contundents i dues protes de teatre contundents.

Acabes de fer de Hedda Gabler.

— Tens raó. Sempre tinc la sensació de fer-ho tot petit... L'última etapa a Madrid, ja tenia ganes de deixar aquest personatge. Un any fent de Hedda Gabler ha requerit que fes molta teràpia. Estic mínimament sana mentalment perquè he fet molta teràpia. Per molt que no siguis una actriu de Stanislavski, de mètode, treballes sempre amb el teu material. Treballes la teva tristesa...

Àlex Rigola ho demana, això.

— Una mica absolutament. La Hedda va ser heavy, en aquest sentit. Però va ser molt gustós i no l'hauria pogut fer sense la gent que m'envoltava. Depeníem absolutament d'això. O estàs envoltat de gent que t'abraça o és molt difícil.

Com s'aprèn a estar en escena?

— Estant-hi. Estar en un escenari té a veure amb la humilitat i la generositat. Estar en un escenari i sentir-te observat fa que el focus estigui a sobre teu i que et demanis: qui soc? Què estic fent? Què veuen? Quan deixes de posar la mirada en tu i la poses en els teus companys i companyes i en l'escolta del públic, crec que hi ha alguna cosa de la presència que s'activa... M'agrada molt investigar què passa quan no parlo. Tot això és de les coses que, com que ho he mamat tant, no ho he hagut d'aprendre. És casa.

Fèieu teatre, a casa?

— Tenia un grup de teatre al col·le. Cada any, el meu pare ens dirigia a casa nostra: a cada habitació hi havia una escena, els pares passaven... En vam fer una de Brossa i una altra de Palau i Fabre.

Quants anys tenies?

— Deu.