Al mercat de Nazaré, un antic poble de pescadors, els pensionistes portuguesos compren fruita i verdura mentre els pescadors jubilats fan petar la xerrada amb un cafetó al davant. I un surfista nord-americà que ha batut diversos rècords mundials assaboreix un batut de cogombre i api.

És Garrett McNamara, un hawaià de 51 anys que fins fa poc tenia el rècord mundial de l’onada més alta que s’havia surfejat mai. I que fins no fa gaire no havia visitat mai Europa i amb prou feines sabia situar Portugal en un mapa.

“Mai m’ho hauria imaginat”, diu McNamara, que acostumava a fer surf a l’oceà Pacífic. “Portugal no m’havia passat mai pel cap”.

Durant segles Nazaré ha sigut un tradicional poble costaner on els pescadors ensenyaven als seus fills a evitar les grans onades que trencaven contra els seus penya-segats. Però els últims vuit anys aquestes mateixes onades han convertit el poble en una inesperada atracció per als surfistes extrems -com McNamara-, els seus fans i les empreses internacionals que patrocinen els atletes.

Les onades, que tenen l’altura d’un edifici de deu pisos, les provoca un canyó submarí -a 5 quilòmetres de profunditat i amb una llargada de 200 quilòmetres- que s’acaba abruptament just abans de la costa. El 2010, quan McNamara va veure per primera vegada aquelles parets gegants d’aigua, “va ser com trobar el Sant Grial”, diu. “Per fi havia trobat l’onada que sempre havia buscat”.

Al fort del segle XVII situat a la part alta de la ciutat, els turistes es mengen amb els ulls les planxes de surf exposades al local on la policia acostumava a guardar les xarxes de pesca confiscades. A la badia, uns conductors professionals proven unes motos aquàtiques noves a uns quants metres del lloc de la platja on els veïns deixen assecar el peix. Al port, els surfistes lloguen magatzems al costat dels molls on els pescadors descarreguen la pesca del dia.

“És una barreja força interessant d’història i de tradició i, a més, una comunitat de surfistes”, afirma Maya Gabeira, que té el rècord de l’onada més alta que ha surfejat mai una dona -aconseguit a Nazaré al gener- i viu al poble des del 2015. “Aquí no som majoria”.

La dinàmica constitueix un canvi radical per al món del surf d’onades grans, que històricament ha preferit practicar l’esport a Hawaii i Califòrnia, i també per als més de deu mil veïns de Nazaré, que estaven acostumats a quedar-se sols tot l’hivern.

La història de com s’ha arribat fins aquí depèn de qui l’expliqui.

Per a Dino Casimiro, professor d’esports, la història va començar el 2002, quan l’anterior alcalde el va contractar per popularitzar els esports aquàtics entre la gent de la localitat i donar a conèixer les onades de Nazaré entre els estrangers.

Per a l’exalcalde Jorge Barroso, el punt d’inflexió va ser el 2007, quan va autoritzar Casimiro a organitzar una competició d’esports aquàtics a la platja situada més al nord -i la més mortífera- de les dues que hi ha a la ciutat.

I per a Walter Chicharro, l’actual alcalde, la història va començar poc després de ser elegit el 2013, quan va destinar més diners a la promoció i professionalització de la pràctica del surf a la ciutat.

El moment decisiu, amb tot, va ser el 2010 quan McNamara va acceptar finalment, al cap de cinc anys, la invitació de Casimiro per anar a Nazaré a provar les onades que espeteguen a la platja del nord.

Per a tots els implicats eren unes aigües verges, des del punt de vista literal i metafòric. McNamara no havia visitat mai Europa, i als veïns del poble -molts dels quals coneixien com a mínim una persona que havia mort al mar- no se’ls havia acudit mai que a les seves onades més altes s’hi pogués nedar, ni encara menys surfejar.

Els aficionats al bodyboarding, com Casimiro, ja fa molt que han temptat la sort. Però la gent creia que era impossible fer surf a Nazaré, sobretot a l’hivern. “Em pensava que estava boig”, diu Celeste Botelho, propietària d’un restaurant que va servir àpats subvencionats a McNamara i el seu equip durant l’hivern del 2010. “Crèiem que era una platja salvatge”. Fins i tot va procurar no agafar gaire afecte a McNamara i la seva família perquè tenia por que s’ofegués aviat.

Una onada de gairebé 24 metres

McNamara es va preparar meticulosament i va passar tot aquell hivern estudiant el ritme de l’onatge i els contorns del fons submarí, de vegades amb l’ajuda de la marina portuguesa. Al cap d’un any, el 2011, McNamara ja estava preparat per surfejar les parts pròximes a la cresta de les onades de Nazaré. Aquell novembre va conquistar una onada de gairebé 24 metres, amb la qual cosa va batre un rècord mundial i Nazaré va esdevenir un nom conegut a tot el món del surf.

A finals del 2012 hi van començar a arribar un nombre considerable de turistes, ansiosos per veure les onades més altes del món. Fins aleshores els hotels i restaurants del municipi es buidaven al setembre, però ara tenen clients tot l’any.

Amb el nou alcalde, Chicharro, el fort de Nazaré s’ha obert als nous visitants perquè puguin veure les onades i perquè serveixi de santuari dedicat als que les han domesticat. Si el 2014 el van visitar unes 40.000 persones, el 2018 n’hi han passat més de 220.000.

“Li vaig dir a la meva dona que volia veure-ho per creure-m’ho”, diu Kevin Spires, un entusiasta del surf de Toronto que va visitar el fort a l’octubre. “Creia que hi havíem d’anar”.

Ara és un gran negoci per a Nazaré, des de les escoles de surf fins a les botigues de records.

Segons Paulo Peixe, que va fundar l’Escola de Surf de Nazaré poc després que McNamara batés el rècord mundial, la gent considerava els surfistes com “uns paios poc aficionats a pencar; ara és diferent i s’ha obert camí la idea que el surf és una bona cosa”.

Botelho, que al començament estava tan espantada pel projecte de McNamara, ara ha posat el nom del surfista al menú del seu restaurant. La ciutat ha acollit un festival cinematogràfic dedicat al surf, mentre que la Lliga Mundial de Surf, l’òrgan directiu d’aquest esport, organitza competicions a la localitat. “Crec que, en aquests moments, no hi ha en tot el planeta un lloc tan popular com Nazaré per practicar el surf de grans onades”, diu Tim Bonython, un realitzador de documentals llegendari en aquest àmbit que fa poc s’ha comprat una casa al municipi.

Ara a Nazaré, en una setmana qualsevol d’hivern, hi ha com a mínim vint surfistes, segons els càlculs de les autoritats i dels esportistes. El que els atrau d’aquestes onades no és només l’altura, sinó també la seva regularitat: a les costes de Nazaré hi arriben onades grans durant períodes inusualment llargs.

Tal com comenta David Langer, un surfista nord-americà que s’hi va instal·lar el 2013: “És molt constant. L’activitat és literalment deu vegades superior a la de qualsevol altre lloc d’onades grans”. No tots els surfistes n’estan convençuts. Les onades més grans són tan altes que costa molt abordar-les sense l’ajuda d’una moto aquàtica que els arrossegui. Però, segons Bonython, els puristes prefereixen remar cap a les onades tot sols.

A més, hi ha un risc: totes les onades grans són perilloses, però les de Nazaré són especialment imprevisibles. “Les onades són diferents de les de qualsevol altre lloc”, explica Andrew Cotton, que es va trencar l’esquena a Nazaré l’any passat. Normalment, les onades sempre peten al mateix lloc, “i sempre hi ha una zona segura i una altra d’impacte, però a Nazaré peten per tot arreu”.

La ciutat s’ha acostumat tant a la presència dels surfistes i als ingressos que aporten que fins i tot els pescadors locals, que de vegades es disputen l’espai a l’aigua amb els surfistes, els solen acollir amb amabilitat. “Els surfistes tenen una relació diferent amb el mar”, comenta João Carlines, un pescador retirat que ara es dedica a assecar peix a la platja. “De tota manera, estic content que la ciutat s’hagi fet famosa pel surf, perquè això vol dir que hi vindrà gent a l’hivern”.

Però hi ha tensions. El nombre de forasters que compren cases a Nazaré és encara relativament baix, però el preu de les propietats immobiliàries i el lloguer estan pujant, com a la resta del país. Això és bo per als actuals propietaris, però hi ha el temor que la pròxima generació potser haurà de deixar el centre del municipi per trobar habitatges més assequibles.

Com diu Peixe, director de l’escola de surf: “La part negativa és que segurament deixarem de pensar que som un poble tradicional”.

Traducció: Lídia Fernández Torrell