Un capvespre de principis d'estiu, Theodor Kallifatides (Molaoi, Grècia, 1938) i jo ens trobem a l'illa sueca de Gotland, on l'escriptor grec-suec sol passar l’estiu. De Gotland prenem un ferri a l'illa de Fårö. Per a l'entrevista, Kallifatides ha triat un lloc significatiu i ple de vibracions creatives: en aquesta platja-bosc, Andrei Tarkovski va rodar Sacrifici i Ingmar Bergman, que vivia a les proximitats, va filmar Persona. Amb tot això al cap, Theodor encén la seva pipa de filòsof grec i comencem a conversar.

Fugir!

Monika Zgustova: La guerra –com la que patim ara a Ucraïna– i els règims autoritaris porten molta gent a marxar de la nit al dia. ¿Ha experimentat alguna cosa semblant?

— Theodor Kallifatides: Sí, el meu pare va haver de fugir del nostre poble al Peloponès, la meva mare va marxar una mica més tard, i al final el meu avi i jo ens vam refugiar a Atenes. No era segur per a la família quedar-nos al poble durant la guerra civil de Grècia.

M.Z.: Com es viuen aquestes situacions?

— T.K.: Són moments terribles. Et sents com un animal al qual volen caçar. Deixes enrere el teu veritable jo. La por és omnipresent, és l'única cosa que ets capaç de sentir.

M.Z.: Com a una jove exiliada de Praga, jo mateixa de vegades experimentava un sentiment d'humiliació perquè no coneixia bé l'idioma dels països d'acollida, els Estats Units i després Espanya. ¿Ha tingut aquesta experiència a Suècia?

— T.K.: Em va passar, encara que no gaire sovint. La gent era amable, però jo em sentia humiliat perquè no em podia presentar com la persona que era. Em costava ser jo mateix. No era res més que un estranger amb totes les limitacions que això comporta. Van haver de passar uns quants anys fins que vaig poder fer broma o explicar un acudit en suec.

M.Z.: Com va arribar a entendre's amb els suecs? Era qüestió de temps? Què el va ajudar?

— T.K.: El meu únic consol en aquells temps era llegir novel·les d'escriptors suecs per entendre la gent que m'envoltava. La literatura és el banc d'enteniment humà més gran, i està obert a totes hores.

Estranger per sempre

M.Z.: Com es pot arribar a sentir-se acceptat al país que t'ha acollit?

— T.K.: El més important és ser invisible. En aquest punt vaig fracassar. Vaig ser visible o, més ben dit, em vaig convertir en visible com a escriptor premiat, condecorat i que opinava sobre tota mena de coses als mitjans suecs. Em vaig convertir en un estranger d’èxit, i això es paga.

M.Z.: Com ho va pagar?

— T.K.: Com més m'acostava als suecs, més em descrivien com a estranger. Després de gairebé quaranta llibres escrits en suec segueixo sent l'escriptor immigrant, el que té característiques específiques diferents. Continuo sent l'estrany.

M.Z.: Li molesta que el percebin com un estranger?

— T.K.: No especialment, només em sembla curiós que sigui tan difícil que t’acceptin com un dels seus. A Suècia, però també a Grècia, on després de quaranta anys de convivència amb els grecs als immigrants del Pròxim Orient se'ls segueix tractant com a immigrants.

M.Z.: Com es viu sent un etern estranger a tot arreu?

— T.K.: Milions de persones, emigrants i refugiats, viuen diàriament el desconcert i l'amargor de ser incapaços d'orientar-se.

M.Z.: ¿Orientar-se al nou país? ¿O aquesta incapacitat sorgeix de la pèrdua de la identitat?

— T.K.: Primer se senten perduts al nou país. Però després els espera, a tots, encara un altre pas més: arribar a ser estranys i estrangers de si mateixos. Perdre la brúixola del jo.

M.Z.: ¿Així viuen els refugiats escampats pel món?

— T.K.: Sí. Milions de persones, emigrants i refugiats, viuen en aquest desconcert, incapaços d'orientar-se, perquè sense guanyar la terra promesa han perdut la terra de l'èxode.

M.Z.: Gairebé tots els exiliats d'alguna guerra o dictadura passen una època en què pateixen un trastorn del son que s'anomena popularment malsons d'exiliat: somien amb el desig de fugir del país d'origen que els maltracta, però la dictadura de la qual fugen els trepitja els talons i al final els atrapa. Un es desperta banyat en suor.

— T.K.: Jo somio amb un viatge en vaixell i amb el mar. Si bé vaig arribar a Suècia amb tren, sento que hi ha un mar pel mig que em separa de Grècia.

El retorn al país d’origen

M.Z.: Com és per a vostè tornar a Grècia?

— T.K.: Una cosa és segura, i és que mai no tornaré a Grècia per sempre. El país que vaig deixar ja no existeix. Tots els membres de la meva família grega estan morts. Jo soc l'últim. He visitat Grècia diverses vegades i n'he escrit. És el lloc on em sento a casa, el meu idioma matern és un gran mar que m'acull a les ones i em dona la benvinguda. Però després d'un temps necessites la teva dona, els teus fills, els teus nets, i tots ells són a Suècia. Aquest és el veritable contingut de la vida. La resta no és res més que un decor.

M.Z.: Ulisses, paradigma de l'estranger, va tornar a Ítaca després de vint anys i, a banda del seu gos, no el va reconèixer ningú, a la seva pàtria.

— T.K.: Ulisses és un cas una mica diferent. Ell havia deixat Grècia per anar a la guerra, no per establir-se a Troia; no era estranger a Troia. Però és cert que fins i tot ell va tenir problemes al tornar a Ítaca, a Grècia, a casa.

M.Z.: Hi ha algun Ulisses a la seva vida?

— T.K.: En general he viscut envoltat de gent que havia deixat les seves terres, els seus països. El meu pare era un refugiat del mar Negre, el meu avi se n'havia anat d'Egipte, la meva mare va deixar el seu poble natal per viure a Atenes. Tots anhelaven tornar, però ningú no ho va fer. De vegades és senzillament impossible.

M.Z.: Què és la llar?

— T.K.: La meva llar és allà on tinc la meva família.

M.Z.: M'ha explicat el que costa ser acceptat a Suècia. ¿Arriba a experimentar situacions doloroses també a Grècia?

— T.K.: La meva mare de vegades es referia a mi com el fill que viu a l'estranger. Hi ha una amarga queixa en aquesta expressió. Com si també el fill fos estranger, igual que el país on resideix.

M.Z.: Com va ser el retrobament amb la seva mare després del temps que va durar la dictadura a Grècia?

— T.K.: La vaig anar a veure de seguida, el mateix dia que va caure la dictadura. Amb la meva mare va anar bé. Però mentre era a Atenes, la meva dona, per telèfon, em va fer una única pregunta, ben clara: "¿Tornaràs?"

M.Z.: ¿No estava segura de les seves intencions?

— T.K.: La seva reacció demostra com és de difícil viure a l'estranger: mai deixes de ser un estranger, fins i tot per als teus, fins i tot per a tu mateix.

M.Z.: ¿Això se supera amb els anys?

— T.K.: El desconcert de l'estrangeria, que al principi és un obstacle que cal superar, amb els anys es converteix en el resultat de la teva vida. I és aleshores quan més necessitem la mitologia personal. Només amb la seva ajuda pots enfrontar-te a la solitud que es va teixint al teu voltant.

La memòria

M.Z.: ¿Cal acceptar la pròpia metamorfosi?

— T. K.: La millor manera d'acceptar allò en què ens hem convertit és recordar com érem abans.

M.Z.: ¿Ens hem d'analitzar?

— T.K.: Hem de recordar.

M.Z.: Quina és la importància de la memòria?

— T.K.: Sense la memòria no som res.

M.Z.: La memòria és manipulable. Solem transformar els fets perquè encaixin amb la visió desitjada.

— T.K.: Necessitem la memòria, però cal tenir present que la memòria no sempre és la veritat.

M.Z.: L'escriptora exiliada de Croàcia Dubravka Ugrešić sostenia que els països petits tenen una actitud tancada cap als emigrants, i que per això segueixen sent petits, mentre que els grans estan molt més oberts als emigrants com a portadors de noves idees, i aquesta és la seva grandesa. Es referia a l'emigració cultural. Què en pensa?

— T.K.: No n'estic tan segur. Els països petits poden ser molt oberts i generosos o bé tot el contrari, i el mateix es pot dir dels països grans. És més aviat una qüestió de recursos. Els països grans necessiten més gent, els petits no tanta. Per exemple, pensem com van tractar els jueus els grans països d'Europa, Alemanya, França, Anglaterra, Espanya, Rússia. Els jueus van ser perseguits a tot arreu; en canvi, alguns van trobar un lloc per viure en països més petits com Holanda, Suècia o Grècia.

M.Z.: Es va traslladar del sud europeu, Grècia, al nord, Suècia. Com veu el continent mig segle més tard?

— T.K.: Pel que veig, i és una cosa que em preocupa, Europa, en comptes de recordar el seu passat, s'inclina cada cop més cap a un món capitalista salvatge.

Llengua i escriptura

M.Z.: Ha dit que va redactar el seu primer text quan era petit. Què va ser allò que el va propulsar a escriure?

— T.K.: El primer que vaig escriure va ser un petit text en un trosset de paper. Havia passat el següent: el 1943 Grècia estava ocupada per l'Alemanya nazi i, per descomptat, el nostre poble també ho estava. Jo tenia cinc anys; el meu pare era mestre i m'havia ensenyat a llegir i escriure, però en aquell moment era en una presó alemanya. Un dia els alemanys planejaven una execució i els vilatans havíem de ser-hi presents. Aleshores, la meva mare i jo, que érem els únics de la família que quedàvem al poble, ens hi vam presentar. Jo tenia la meva mare agafada de la mà. L’home que havia de ser executat era conegut com el ximple del poble. No volia que li embenessin els ulls. S'estimava més mirar, i ens mirava fixament. Li van disparar, va caure endavant i els nostres ulls es van trobar. No sé què em va passar, però aquella tarda em vaig asseure i vaig escriure un text. Quan el meu pare va tornar de la presó, li vaig donar el paper, ell el va llegir, no va dir res, només em va donar un copet al cap i se'l va guardar a la butxaca. El va guardar tota la vida.

M.Z.: Va escriure el seu text per donar-li la notícia exacta al seu pare.

— T.K.: Vaig escriure el text per guanyar-me l'estima del meu pare. I crec que no he fet res més que això durant la meva vida d’escriptor. Però també vaig sentir la mà de la meva mare. Mentre ella estava viva jo escrivia.

M.Z.: ¿I què li va fer escriure els seus gairebé quaranta llibres?

— T.K.: Un cop vaig tenir un professor que em va fer traduir poemes de Catul. De sobte vaig comprendre que Catul havia salvat Roma i els romans de l’oblit. Salvar una vida de l’oblit: aquesta és la meva raó principal per escriure. Per a mi, el més important és salvar una vida de l'oblit, conservar-la per a les generacions que vindran. Demostrar que la gent no ha viscut en va.

M.Z.: Com és per a vostè el procés de l'escriptura?

— T.K.: Cada llibre té un procés diferent. Hi ha llibres que són regals, que s'escriuen sols. N'hi ha d'altres que requereixen una investigació, molta lectura i viatges. Però sempre m'encanta escriure els meus llibres. No pateixo quan escric, més aviat el contrari, pateixo quan no escric.

M.Z.: Quina és la diferència entre una novel·la que escriu en grec i una en suec? Kundera, quan va passar del txec al francès, va desenvolupar un llenguatge més senzill i desproveït de l'humor.

— T.K.: Per descomptat hi ha una diferència en els detalls, l'humor, per exemple. I els punts de referència són diferents en cada cas: depèn de si penso en els meus lectors grecs o suecs. Però, el llibre en si? No, no hi ha gaire diferència entre els que he escrit en suec i els meus llibres grecs. Són novel·les iguals escrites en diferents idiomes.

M.Z.: Pel que diu, té el lector al cap mentre escriu.

— T.K.: Sí, tinc molt en compte el lector. Hi paro molta atenció, perquè ell em dedica el seu temps i li he d’oferir alguna cosa a canvi.

M.Z.: S'ha dedicat també a la traducció: ha traduït obres sueques al grec i viceversa. Per què es va posar a traduir?

— T.K.: Vull donar a conèixer la bona literatura; traduir em fa sentir útil. És la meva manera de dir: gràcies!

M.Z.: Per als lectors russos, un escriptor és una mena de mestre que els ensenya com viure. Els russos no només llegeixen una novel·la, sinó que aprenen els ensenyaments del seu autor preferit.

— T.K.: Bé, crec que un escriptor pot ser tractat de moltes maneres, com un mestre, o un profeta, o un líder polític. Però per a mi això no és una raó per escriure.

M.Z.: ¿És important crear bellesa a l’escriure? Baudelaire va crear bellesa fins i tot quan escrivia sobre coses generalment considerades lletges, com un cadàver.

— T.K.: La bellesa és un dels valors que pot tenir un text. Però és un valor complex. La bellesa de Shakespeare és molt diferent de la bellesa de Tolstoi, que, accidentalment, odiava Shakespeare. Crec que és més aviat superficial per part d'un escriptor concentrar-se en la bellesa, pressuposa que sabem què és quan no ho sabem.

M.Z.: Quin aspecte estètic de la novel·la és el que aprecia més que els altres?

— T.K.: M'agrada utilitzar termes com economia, llenguatge clar, ment clara, ritme, sentit de la proporció. Si trobo tot això en un text, aleshores estic preparat per dir que és bell.

¿Les paraules o la vida?

M.Z.: L'escriptora russa emigrada Nina Berbérova va dir al seu llibre de memòries que una hora de vida, no importa si és una hora feliç o infeliç, significa molt més per a ella que deu pàgines del seu manuscrit. Què en pensa?

— T.K.: Hi estic totalment d'acord. La vida és el primer.

M.Z.: ¿Ens fan més savis les situacions difícils com la pèrdua d'un ésser estimat, una guerra, una fugida forçada?

— T.K.: Jo no diria que els contratemps ens facin més savis, però sí que en alguns casos ens fan més reflexius.

M.Z.: Una de les dones que van passar diversos anys al gulag estalinista i a qui vaig entrevistar em va dir que el més important a la vida és ser comprès. Què és el més important a la vida per a vostè i per què?

— T.K.: No crec en la primacia d'una sola idea. Vull que em comprenguin i vull ser estimat, però també vull comprendre i estimar jo els altres. La nostra vida és un projecte conjunt.