Demi Moore és l'estrella de la sàtira de terror corporal La sustancia, una de les pel·lícules més sagnants i audaces mai nominada als Oscars. A la pantalla, Moore, de seixanta-dos anys, es dissol i muta de maneres esgarrifoses, i ho fa despullada i en primers plans extrems. I no podria estar-ne més satisfeta. "El paper requeria lluitar amb la meva pròpia inseguretat i ego –explica l'actriu–. Em demanaven que compartís coses que no necessàriament volia que la gent veiés".

Moore parla a través d'una videotrucada. Va vestida de negre informal, està asseguda al sofà del seu despatx i porta unes ulleres grosses. Filmar amb aquesta incomoditat va ser “un regal, una cosa positiva, una benedicció, com vulguis dir-ho”, continua. “Un cop ho has exposat tot, què et queda? No hi ha res a amagar. Poder deixar anar va ser un alliberament per a mi”. La nit després de l'entrevista va guanyar el premi a millor actriu als Critics Choice Awards.

“Ja era hora que li arribés aquest reconeixement professional i cultural”, comenta Ryan Murphy, el showrunner i amic que la va convèncer de treballar amb ell a Feud: Capote vs. the swans l'any passat. Murphy assegura que l'actriu té la bellesa i l'aura d'una estrella de cine de la vella escola, amb la disciplina professional necessària, però la flexibilitat d'una buscadora: “Està disposada a tot. És una pionera. Tots parlem del que ha fet pel negoci i per altres dones”, diu. “És una de les persones més emocionalment intel·ligents que mai coneixeràs. Sempre que tinc un dilema emocional o necessito un consell, no vaig al meu psiquiatre; quedo amb ella”.

Favorita als Oscars

Amb La sustancia, Moore també és la favorita a guanyar l’Oscar a la millor actriu per interpretar Elisabeth Sparkle, una exestrella de primera categoria convertida en instructora d’exercicis de televisió que és cruelment apartada pel pecat hollywoodià d’existir després dels cinquanta anys. La solució desesperada és injectar-se el misteriós fluid que dona títol a la pel·lícula i dona a llum –a través d’una ferida oberta a la seva columna vertebral– a una versió més jove d’ella mateixa que es diu Sue (Margaret Qualley). Se suposa que s’intercanvien setmanalment, i mentrestant l’altra s’espera en estat vegetatiu. Però l’Elisabeth perd la batalla per la popularitat d’una manera grotesca.

En certa manera, La sustancia transcendeix el gènere: Moore descriu el projecte com un encreuament entre el clàssic d’Oscar Wilde El retrat de Dorian Gray, la comèdia negra del 1992 La muerte os sienta tan bien i un vídeo d’exercicis de Jane Fonda. També competeix pel premi a la millor pel·lícula, i la cineasta francesa Coralie Fargeat ha sigut nominada per la direcció i el guió.

La pel·lícula ha generat debat per les seves escenes poc subtils. Però la singular actuació de Moore –que s’ha inspirat en el seu passat real com a símbol sexual, la figura de la qual va ser tant venerada com castigada– és més que una metàfora. És fascinadament física i té relativament poc diàleg. Rares vegades apareix en pantalla amb la seva coprotagonista (almenys en ocasions en què totes dues estiguin conscients); i es comunica sobretot a través de plans tancats, sovint mirant el seu propi reflex al mirall, “que no és realment el lloc més còmode per estar”, diu Moore. “Busquem tot el que no està bé”.

Les pròtesis que la converteixen en una criatura pansida “van ser una barreja particular de trucs”, afegeix. “Vam haver de trobar la lògica i les regles, perquè també és un món que no existeix. Per exemple, tinc un cos totalment envellit i degradat però puc sortir corrents pel passadís”.

També diu que, fins que no es va estrenar al Festival de Canes al maig, no estava segura de si la pel·lícula funcionaria. Va acabar guanyant el premi al millor guió. I la seva actuació va esdevenir inesborrable d’una manera inesperada. La veu ronca de Moore és una de les seves marques personals. “Em va impactar com de poderosa estava en silenci”, diu Murphy.

A través d’un correu electrònic, Qualley es va desfer en elogis cap a la seva coprotagonista. “La Demi és una barreja màgica d’una profunda consideració i la capacitat de viure el present amb valentia”, diu l’actriu. Cada dia vaig aprendre alguna cosa; la seva col·laboració va ser “un dels grans regals de la vida”, afegeix.

Un rodatge intens

La producció, que es va dur a terme a França durant cinc mesos i mig, també va ser una de les més esgotadores dels quaranta anys de carrera de Moore, confessa l’actriu. G.I. Jane, el drama d’acció de Ridley Scott del 1997 pel qual Moore va tonificar la seva musculatura per interpretar una recluta militar, “va ser molt exigent físicament, però va ser força directe”. “La sustancia va ser emocional i físicament esgotadora cada dia. Fins i tot les escenes més senzilles”, afegeix.

Tanmateix, aquest era el salt que buscava després d’haver-se allunyat de l’actuació de manera intermitent al llarg dels anys. Primer, poc després del seu apogeu de la dècada del 1990, per criar les tres filles que té amb Bruce Willis, el seu exmarit, i més endavant per fer un balanç de la seva carrera.

Una cosa que va sorgir durant aquest període va ser la implacable i exitosa autobiografia del 2019, Inside out. Mi historia. En aquest llibre, entre molts altres traumes, examina els trastorns alimentaris i l’excés d’exercici en què es va veure implicada durant anys –en una ocasió va acabar posant un cadenat a la nevera– i com va emergir-ne amb un sentit de si mateixa molt menys fracturat.

Per aconseguir el paper de La sustancia van fer falta diverses reunions amb la directora (que va tenir en compte altres actrius). En una d’aquestes trobades, Moore va donar-li un exemplar del seu llibre (escrit amb Ariel Levy, de The New Yorker). Era un recurs senzill, un gest per mostrar-li com li impactava la història de la pel·lícula. I va afegir: “No des del lloc de la ferida, sinó des del lloc que en realitat havia sanat”.

Moore no estava interessada en discutir sobre la culpa. “Mira, el fet que les dones siguin marginades a certa edat, sobretot a la indústria de l’entreteniment, és el missatge menys nou de tota la pel·lícula”, diu.

Tampoc està sola ressaltant el que ella anomena “aquest dolorós estat que és el de la comparació i la desesperació”. “Crec que tots l’hem experimentat, perquè som humans”, diu. El que la va atraure del guió va ser la manera com aquests impulsos se’t fiquen a dins, de manera violenta. “No hi ha res que una altra persona m’hagi fet que sigui pitjor que el que m’he fet a mi mateixa”.

Hi havia grans abismes entre ella i l’Elisabeth, solitària i obsessionada amb la seva carrera, diu. Però afegeix: “Emocionalment, l’abisme no era tan gran. Realment l’entenia”.

Una carrera de fons

Moore es va escapar –o va superar– d’una infància turbulenta, es va independitzar als 16 anys. Als 19 ja era actriu habitual de sèries. Després es va donar a conèixer a les pel·lícules del Brat Pack, com St. Elmo’s, punt de trobada, i a la dècada del 1990 es va convertir en una superestrella amb èxits com Ghost, Alguns homes bons i Una proposició indecent. El 1996 va guanyar 12,5 milions de dòlars per Striptease, que la va convertir en l’actriu més ben pagada del món, però no va generar bones crítiques. Va rebre el malnom de Gimme Moore [Dona-me’n més]. Willis, que en aquell moment guanyava encara més com a heroi de pel·lícules d’acció, no es va enfrontar a la mateixa mena de burles.

Un altre punt àlgid va ser la portada de Vanity Fair del 1991, quan va ser fotografiada per Annie Leibovitz. Moore estava embarassada de set mesos de la seva segona filla, i la fotògrafa la va captar enjoiada i despullada. Molt abans que les famoses ensenyessin les seves panxes, aquella sessió continua sent un dels assoliments dels quals l’actriu se sent més orgullosa, segons diu a les seves memòries. “Vaig ajudar a generar un canvi cultural, tant si era la meva intenció com si no –escriu Moore–. Ajudar les dones a estimar-se a si mateixes i les seves formes naturals és una cosa realment notable i gratificant d’aconseguir, particularment per a algú com jo, que em vaig passar anys lluitant amb el meu cos”.

La idea que mostrava el seu cos –a les pel·lícules o en altres mitjans– des de la confiança era una percepció errònia que el públic havia tingut durant molt temps, assegura ara. “Em sentia molt incòmoda. Només intentava trobar maneres de superar-ho”, diu.

Actualment, Moore intenta absorbir l’adulació de la crítica i de la indústria per La sustancia sense donar-hi massa importància. “Passi el que passi, em concentro en recordar que no ha de significar massa, però tampoc massa poc –diu–. Però puc gaudir-ne”.

Sembla que va impulsar la seva campanya pels Oscars amb el triomf el mes passat als Globus d’Or –hi havia estat nominada altres cops, però no havia guanyat mai–. En el seu potent discurs, va mencionar un productor que la va descriure com una “actriu de crispetes”, i també va repetir les sàvies paraules d’una dona que va conèixer fa dècades, que li va dir sense embuts que mai seria prou bona, però que “pots conèixer el significat de la teva vàlua si et deixes de mesurar”.

“Em va impactar profundament”, diu Moore mentre acaricia el seu gosset de mig quilo, el Pilaf, el seu preferit entre els seus sis gossos miniatura. “A tots els va força bé”, assegura. Tots dormen al seu llitet, fan viatges. “Literalment, tot gira al voltant d’aquests gossos”.

Els Globus d’Or també van revelar una dada curiosa sobre Moore: que és “una àvida col·leccionista de nines” –té una residència independent per a les seves més de 2.000 nines antigues–. Al seu llibre explica que va començar a acumular joguines quan els seus fills eren petits per compensar el fet que ella s’havia perdut la seva pròpia infantesa. La seva col·lecció va més enllà de les figuretes. Ha après que val la pena fixar-se en les imperfeccions.

“No és que m’agradi tenir por i ser vulnerable, però sé que és un estat valuós. I que sempre estic millor a l’altra banda”.