O bservar les línies, atendre la composició, posar èmfasi en els colors o en els durs contrasts del blanc i negre, cedir el protagonisme a la llum i també a l’essència de les ombres, buscar el moment decisiu entre els moments successius o dirigir el focus cap a les situacions paral·leles, que sovint són més eloqüents que les que es tenen per centrals... Fer fotografia, més que el que comunament es pensa com a reportatge d’un casament, és la clau de l’auge d’un gènere, la fotografia de noces, que es reivindica com es reivindiquen tots els llenguatges artístics: trencant les convencions i des de la creativitat.

Encara són pocs, però molt significats, els fotògrafs de noces que arreu del món busquen la singularitat de l’expressió, allunyar-se dels clixés. I els nuvis ja els busquen a ells, fins al punt que aquests professionals amb firma pròpia tenen l’agenda plena i viatgen per diversos continents per donar la seva particular visió d’un casament. Víctor Lax, aragonès que el 2017 va ser qualificat com el millor fotògraf de noces del món per la web Fearless Photographers, compara la demanda social que viuen amb la de la cuina. També l’efervescència del seu reconeixement ve donada per la voluntat d’innovar, de marcar la diferència, per beure en el pou de la cultura.

Del neorealisme a Helmut Newton

“Abans que fotògraf de noces, soc fotògraf”, afirma Víctor Lax en el marc del festival Formentera Fotogràfica. “Per a mi la fotografia de noces no existeix, només és fotografia”, insisteix. I no dubta a començar la seva ponència confessant els seus referents: a la fotografia de noces també es poden trobar ressons de Helmut Newton, d’Alex Webb, d’Irving Penn, de Rodney Smith o, per què no, de Caravaggio, del cinema, el teatre o la dansa. Igualment, en els seus reportatges en blanc i negre hi ha tot el neorealisme italià que solen desprendre els casaments, la cerimònia, l’endiumenjament dels convidats i la disbauxa de la festa.

“Vull nuvis nerviosos, que riguin, que plorin. Vull veure quan mengen, quan es vesteixen, quan baixen i pugen, quan esperen, quan dubten... Vull explicar una història, la seva història, i explicar-la a la meva manera; ens venen a buscar per això”, diu Lax i, en aquest plural hi inclou la seva parella, Erika Biarnés, que també porta càmera a la recerca d’un altre punt de vista de la mateixa situació, a la recerca d’altres mirades, les complementàries, igualment transcendents.

Als seus reportatges hi ha pocs petons, poques mirades edulcorades. Els més clàssics hi poden trobar a faltar la foto de l’intercanvi d’anells o el primer tall del pastís. Per a Víctor Lax, “la gran foto es troba uns moments abans o uns moments després del que tradicionalment es consideren els grans moments; les bones fotos es fixen en el que no és evident”.

Així, veiem com la foto de la preparació de la núvia és la de quan es tapa la cara amb les mans per protegir-se de la laca que li tira la perruquera. Així, immortalitza el moment en què ella guaita per la finestra del cotxe per mirar com hi posen benzina. Així, trobem moltes imatges en què els protagonistes de les noces surten amb el cap tallat perquè potser els peus, les mans o l’entorn proporcionen més informació i remouen més emocions que el rostre; no sempre els nuvis, ni els seus pares i mares ho entenen, això, admet Lax. I així, en tot cas, s’obre un espai a la imaginació: “Es tracta de crear petites tensions, no saber què els passa exactament als nuvis. M’agrada que la persona que mira la foto pugui imaginar-se el que succeeix i també el que podria succeir”.