És difícil saber quants són, però el que va descobrir Carol Meeks és que “hi ha tota una subcultura de persones que viuen d’aquesta manera”. És a dir, en furgoneta, sense una residència fixa i de viatge. Són els nòmades de segle XXI. Cadascú té els seus motius i circumstàncies per fer-ho, però la pandèmia n’ha portat uns quants a la carretera. Meeks, que té 68 anys i està jubilada, admet que l’avergonyeix reconèixer que “pensava que les úniques persones que viuen així eren depravats, delinqüents, persones als marges de la societat”. N’hi ha? “Sí, però no crec que siguin la majoria”, conclou.

Nomadland, protagonitzada per Frances McDormand i guanyadora del Globus d’Or a la millor pel·lícula dramàtica, explica de manera gairebé documental els pros i els contres d’aquests nòmades contemporanis. McDormand encarna la Fern, una dona que, després de perdre el marit i la feina, es posa a viure en una modesta furgoneta. Allà cuina, dorm i defeca. Sobreviu i es descobreix. Fa del vehicle un habitatge, mentre treballa aquí i allà amb contractes temporals i fa amics en el camí. La seva és una de les possibles realitats d’aquesta subcultura, que la pel·lícula ha posat en primera plana.

L’impuls del teletreball

La realitat de JennaLynn Self, de 32 anys, és, com ella admet, la dels privilegiats. Va sortir de Washington l’1 d’octubre de l’any passat. Comparteix estretors amb el seu marit, Corey, i el seu gos, Franklin. Tots dos treballen com a consultors del govern federal, una feina que la pandèmia va convertir en telemàtica. Entre quedar-se en un apartament petit i car de la capital nord-americana o que els paisatges dels Estats Units fossin el pati del seu nou habitatge, la parella no s’ho va pensar. De dilluns a divendres als matins s’asseguren ser en una zona amb bona connexió i aprofiten la tarda per explorar. “Com més a l’oest anem, més d’hora comencem el dia”, explica des del desert de Sonora, a l’estat d’Arizona.

En canvi, per a Phyllis Bickford, de 72 anys, la furgoneta va ser la solució al buit vital que li va arribar amb la jubilació. Va pensar en anar-se’n a viure a Sud-amèrica, va estar a punt de construir una casa amb la seva germana, però internet li va obrir els ulls a la vida en una furgoneta i se’n va comprar una.

“És una com la que podria utilitzar un electricista per treballar”, explica. Humil, senzilla, però suficient per fer-la habitable amb uns pocs arranjaments. I és que, explica, “les prioritats i els valors canvien”. Per a Bickford abans el valor d’un producte el donava el seu preu. Ara l’argument és més bàsic: “Si no pots utilitzar-lo, no té valor”. Els preus desorbitats de l’habitatge a les grans ciutats, però també els canvis laborals derivats de la pandèmia, estan darrere de la motivació d’alguns nòmades.

“Al meu temps -reflexiona Carol Meeks- estaves lligada a una taula, a un lloc concret. Això ja no és així i ara, amb el covid, hi ha molta gent que no hi tornarà”. JennaLynn Self hi està d’acord: “Mentre puguem seguir treballant de forma remota, crec que seguirem vivint d’aquesta manera”. Admet, això sí, que també podria passar que s’enamorin d’una ciutat en el camí i decideixin establir-s’hi. Però diu que “hi ha altres maneres de viure, que potser es consideren poc convencionals”, però amb les quals s’identifiquen “mil·lennials i generacions més joves”.

Més veterana, Phyllis Bickford té cada cop més clar que ni casa ni ciutat. “Cada vegada m’hi sento més incòmoda”, confessa.

La llibertat absoluta

L’impuls de molts nòmades està vinculat amb una idea molt americana: la de la llibertat absoluta, la de l’autonomia i l’autogestió sense esperar rebre res del govern a canvi. Però també és, en certa manera, una esmena al concepte de l’American Dream, del Somni Americà de la casa en un barri residencial, amb el seu jardí, el cotxe i els nens. Phyllis Bickford, contundent, apunta: “Si segueixes creient en el Somni Americà és que estàs adormit”.

Menys contundent, per a JennaLynn Self la seva nova vida és “una redefinició del que és el Somni Americà”. I en aquest somni la realitat li ha demostrat que amb poc n’hi ha prou per viure’l. “Em sento realment lliure pel fet que no estic lligada a res”. Per això creu que és important no seguir la inèrcia i preguntar-se si el que vols és viure com ho van fer els teus pares. “Si és el que vols, també està bé”, admet.

Per sota de la idea romàntica del nomadisme hi ha històries dures que guien una forma de vida profundament solitària per a molts, fins i tot de purgació. “Hi ha molta gent que fuig de la violència domèstica -apunta Bickford-, i moltes persones que s’han separat de la seva família per abús de les drogues i l’alcohol”. Per exemple, un dels seus millors amics: “Va cremar tots els ponts amb la seva família i els seus amics, va viure com un ermità durant quatre anys i es va allunyar tant com va poder de la gent”, explica Bickford, que el va conèixer en una reunió de nòmades. En una d’aquestes trobades li va confessar que “havia sigut una persona terrible, però que havia pogut recuperar la seva vida” després de llançar-se a la carretera.