La Feliu tenia una placa del metro de Sants a casa, però el primer que veies en entrar-hi era el piano Chassaigne-Frères, joia de les escuderies verticals: on hi ha un piano, mana el piano, es cruspeix el camp visual. Era molt important per a ella, el tocava molt bé, amb escola i inspiració, feia dits amb els estudis de mecanisme de Czerny i brodava les cançons tradicionals catalanes, però també el tocava perquè era una eina de treball. Núria Feliu feia les cançons al piano abans de cantar-les, buscava posar la veu dins de l’harmonia i ajustar sempre l’afinació: no hauria suportat cantar desafinada... Ni pujar a l’escenari feta un nyap: “El vestuari que he portat sempre ha causat sensació. Jo, a dalt de l’escenari, no hi he sortit mai amb xiruques. Per què haig d’anar com un llardó?”. Tenia molta gràcia: paradigma del símil del llardó.

Era de Sants i n’exercia, no li calia el rombe apaïsat del metro antic, però de Sants estant la seva veu va recórrer alguns dels mons més universals de la història de la cançó popular. Sí, sí, naturalment la França que havia inspirat tant la Nova Cançó. Però no, no, no només aquella França de comunistes i anarquistes que alliberaven La marsellesa del llast de la guillotina, cantant males reputacions, poemes de Paul Éluard o metecs passats per la família Durrell: aquella altra França que s’enfilava a Montmatre i Pigalle i cantava cançons lleugeres, lleugeres de roba perquè lleugeres de roba també es podia defensar la pàtria contra els cruels invasors de l’esvàstica. Josephine Baker, Medalla de la Resistència i Legió d’Honor pels serveis prestats al contraespionatge aliat.

Núria Feliu va versionar Je deux amours de la Baker, “tinc dos amors”, que de l’original “el meu país i París” van passar molt legítimament a ser “Barcelona i París”. Anava en un disc molt especial, Cançons d’entreguerres. Se’l va treballar a consciència, va anar a comprar les partitures a can Beethoven, el santuari musical de la Rambla, i eren al costat del piano, plenes d’anotacions. França i altres mons cantats, els difícils tangos que semblen fins i tot musicalment intraduïbles, els estàndards americans, les cançons negres de Nova Orleans, la samba i la bossa nova posades al dia pel geni Vinícius de Moraes... I la Feliu com a comú denominador amb la seva veu de contralt operística, que li va permetre cantar al costat de Josep Carreras, el seu veí, amic i company de classes de música amb la senyoreta Prunera, que els portava al Conservatori a examinar-se davant les càtedres d’alçada dels mestres Pich Santasusana i Lluís Maria Millet.

“Ves que em faràs córrer el rímel”

Les seves versions eren recreacions i li van fer difícil situar-se en un moment de cantautors i, al damunt no sé si dels nostres cants, amb el repte afegit que la versió tenia molts competidors que permetien les odioses comparances; em feia aquestes reflexions. Jo li deia que quan ella cantava una cançó ja era automàticament la millor versió, a vegades fins i tot millor que la del seu propi autor, que en cap cas tindria una veu millor que la d’ella. “Ves que em faràs córrer el rímel”. Hauria volgut ser Sarah Vaughan, Carmen McRae, Ella Fitzgerald o Bette Midler, però al final va resultar molt millor que fos ella mateixa.

Sempre va ser respectada pels col·legues –quins elogis més bonics que li feia Lluís Llach, quines versions de Serrat!– i valorada pels grans músics que li van fer costat en aquell moment àlgid i apassionant en què la música popular es va guanyar trencar la falsa antinòmia amb la música culta i els Beatles van esdevenir –al meu criteri– els millors compositors anglesos del segle XX... “Si hagués d’examinar algú de cant –assegurava amb convicció– li faria cantar una balada”. La Feliu va anar de bracet amb Tete Montoliu, Lucky Guri, Francesc Burrull..., i la va descobrir Antoni Ros Marbà, mestre de mestres. “Quan em demanen consell, recomano estudiar música d’entrada. No entenc com es pot trepitjar un escenari sense una tècnica vocal”.

Al final de l’entrevista a tomb de les entreguerres, em va dir: “Vinga, nen, ara seu al piano i toca tu”... Vaig agafar la partitura de Lili Marleen, una cançó que sempre m’emociona, i al cap d’uns quants compassos, es posa al meu costat, em diu “da capo ” i la canta amb mi.