Avançament editorial
Diumenge 03/11/2021

Obama i Springsteen, confidències entre amics

El llibre ‘Renegats: Born in the USA’ arriba en català el 8 de novembre i recull una sèrie de converses entre l’expresident dels EUA i el músic en què parlen de la vida, la família, la feina i l’amor, entre molts altres temes. Reproduïm alguns fragments de les seves reflexions

Barack Obama i Bruce Springsteen
13 min
Obama i Springsteen Confidències entre amics Viatges paral·lels

Un expresident dels Estats Units i una estrella del rock parlant sense embuts, fent confessions, compartint intimitats i rialles. És el plantejament de Renegats: Born in the USA (Libros del Kultrum / Debate) que es publica al novembre. El llibre recull diàlegs en què tots dos comparteixen les seves idees sobre qüestions tan variades com l’amor, la família, la masculinitat, els Estats Units i el racisme. Són converses íntimes que ajuden a entendre l’essència de dos grans protagonistes tant del segle XX com del XXI, i que ens ofereixen una mirada testimonial sobre els grans esdeveniments de la seva vida. Us en seleccionem uns quants fragments.

PRESIDENT OBAMA:Aquí hi ha una mica de bretxa generacional entre nosaltres dos, perquè hi veig la contracultura al final. Ja s’està ben bé esvaint. Però el 67 i el 68, quan us comença a tocar el rebre amb les protestes del Vietnam i el moviment pels drets civils, hi ha un gran canvi. Com ho vas viure, això?

BRUCE SPRINGSTEEN: Crec que va haver-hi un període de desil·lusió real, saps? Era jove: quinze el 65, setze el 66. Malgrat tot, em sentia com una mena d’outsider per la vida que havia escollit. Però era una espècie de fals hippie. En realitat no era un hippie. Sempre vaig mantenir un peu al món proletari i l’altre al món contracultural, i mai no vaig pertànyer completament a cap dels dos. Però tenies la sensació que el sistema estava obsessionat i capficat en perseguir molts dels seus ciutadans.

PRESIDENT OBAMA: Tenies l’edat de reclutament…

BRUCE SPRINGSTEEN: La tenia.

PRESIDENT OBAMA: Llavors, què va passar? ¿No et va tocar per sorteig?

BRUCE SPRINGSTEEN: El que em va passar va ser que la meva tia va moure uns quants fils i em va matricular en una escola d’estudis superiors al barri.

PRESIDENT OBAMA: Ja ho entenc. Per tant, vas aconseguir una pròrroga universitària.

BRUCE SPRINGSTEEN: Després vaig conèixer un noi a la ciutat de Nova York que volia signar-me un contracte amb una discogràfica. Amb dinou anys. Vaig pensar que m’havia mort i que havia anat a parar al cel. Va dir: “Has de deixar l’escola si t’ho vols prendre seriosament”. No vaig tenir cap problema per deixar l’escola. Cap ni un. Però si deixava l’escola, em reclutaven. “No et preocupis”, diu. “Ho tinc tot solucionat, ja m’entens. No és pas tan complicat”. Me’n vaig a casa. Els dic als meus pares: “Deixo l’escola. La música és tot el que vull fer a la meva vida”. Em van donar la seva benedicció, a contracor, i vaig deixar l’escola i, dos o tres mesos després, em van cridar a files. Això va succeir en algun moment del 1968.

PRESIDENT OBAMA: Just quan la cosa comença a posar-se ben fumuda.

BRUCE SPRINGSTEEN: Sí. Així que vaig dir: “Trucaré a aquell home de Nova York”. Mai més hi vaig poder tornar a parlar. No va respondre a cap trucada meva. [...]

PRESIDENT OBAMA: Sempre dic a la gent que crec en la trajectòria ascendent i progressista de la humanitat. Però no crec que sigui una línia recta i constant.

BRUCE SPRINGSTEEN: És força irregular.

PRESIDENT OBAMA: Estem fent ziga-zagues i anant enrere i de nou cap enrere i passem per alguns bucles…

BRUCE SPRINGSTEEN: L’arc de la història, no?

PRESIDENT OBAMA: L’arc de l’univers moral s’inclina cap a la justícia però no en línia recta. Però és a les nostres mans. I això ha estat cert al llarg de la nostra història.

BRUCE SPRINGSTEEN: Cert.

[...]

Viatges paral·lels

“A priori, pot semblar que en Bruce i jo no tinguem gaires coses en comú. Ell és un paio blanc d’un petit poble de Jersey. Jo un paio negre, de raça mixta, nascut a Hawaii amb una infància que em va portar a viatjar pel món. Ell és una icona del rock and roll. Jo no soc… tan glamurós. I, com m’agrada recordar-li sempre que tinc ocasió de fer-ho, és més d’una dècada més gran que jo. Tot i que té un aspecte maleïdament envejable. Però amb els anys ens hem trobat amb la grata sorpresa que compartim una visió que neix de sensibilitats agermanades. Sobre la feina, sobre la família i sobre Amèrica. A la nostra manera, en Bruce i jo hem emprès viatges paral·lels per mirar d’entendre aquest país que tant ens ha donat a tots dos”.

Barack Obama quan era un nen a Hawaii, l’any 1964.
De viatge al Grand Canyon el 1972.
Amb els seus companys de l’equip de bàsquet el 1979.

Les millors cançons protesta

PRESIDENT OBAMA: Molt bé, vinga: les millors cançons protesta. Les tres primeres, o quatre o cinc, les que et vinguin al cap…

BRUCE SPRINGSTEEN: Fight the power, de Public Enemy.

PRESIDENT OBAMA: És una gran cançó.

BRUCE SPRINGSTEEN: Hi afegiria Anarchy in the UK, dels Sex Pistols. O God Save the Queen. Són grans cançons protesta.

PRESIDENT OBAMA:Maggie’s Farm és una gran cançó protesta.

BRUCE SPRINGSTEEN: Fabulosa!

PRESIDENT OBAMA: Ja no treballaré a la granja de la Maggie.

BRUCE SPRINGSTEEN: Sones bé.

PRESIDENT OBAMA: A change is gonna come, Sam Cooke.

BRUCE SPRINGSTEEN: Preciosa.

PRESIDENT OBAMA: Sento una cosa màgica quan comença a cantar.

BRUCE SPRINGSTEEN: El dolor històric que t’arrossega. I, tanmateix, l’elegància i la generositat de la seva veu.

PRESIDENT OBAMA: I Billie Holiday cantant Strange fruit.

BRUCE SPRINGSTEEN: Apa, al capdamunt de la llista.

PRESIDENT OBAMA: ¿Saps què és una gran cançó protesta? Tot i que la gent no la veu així...

BRUCE SPRINGSTEEN: Endavant.

PRESIDENT OBAMA:Respect, d’Aretha Franklin. R-E-S-P-E-C-T, oi? Aquesta és també una cançó protesta.

BRUCE SPRINGSTEEN: És una de les millors.

[...]

“Podem dir que tenim una gran història!”

BRUCE SPRINGSTEEN: Podem dir que tenim una gran història: la història que he explicat tota la meva vida, la història a la qual t’has dedicat tota la teva vida. Però cal sintonitzar-hi per sentir aquesta història. Quines són les condicions que permeten a la gent sentir i creure que això és cert?

PRESIDENT OBAMA: Una part del que he intentat fer en la meva carrera política, part del que intento fer després de la política, és explicar una història contrària a la història que diu que la màxima expressió del Somni Americà és arribar al cim d’una piràmide cada cop menys dreta en què, com més gent tinguis a sota, senyal que més èxit has tingut a la vida.

Les nostres expectatives i gustos sobre el que significa haver-ho assolit han canviat i, evidentment, això es reflecteix en la nostra política, que és la manera d’aconseguir que algú com Donald Trump sigui elegit perquè representa l’èxit en la ment de molta gent. Tot està xapat en or. Tens el gran avió. I els edificis amb el teu nom i vas acomiadant gent. Particularment per als homes, és un senyal que heu tingut èxit, oi?

Una de les coses que no he entès mai és per què la gent desitjaria tenir èxit individual sense fer-ne partícips altres persones. Hi ha comunitats senceres que viuen segregades, separades de la resta de la població. Aïllades. En solitud. És com si el Ciutadà Kane anés rondinant per la seva gran mansió, tot murmurant i pensant en Rosebud. Però aquesta és l’actitud de molts al poder. Aquest és el model d’èxit. Aquest és el punt final de la cultura que sovint promovem. La bona notícia és que crec que es pot veure una possible convergència entre els impulsos religiosos que hi ha a l’Església i els impulsos espirituals de molts joves progressistes que diuen: “Mireu, ja ho sabeu, vull preservar el planeta. Crec en la sostenibilitat. Crec en la igualtat”. Hi ha una dimensió espiritual en la nostra política i en la manera com definim l’èxit i la nostra connexió entre nosaltres i el nostre estatus en la nostra societat, que està esperant per ser aprofitada, i això és una gran part de la feina que hem de fer per fer que Amèrica se senti compromesa amb un projecte unificador altra vegada.

[...]

Una imatge de masculinitat alfa al mig de l’era Reagan

PRESIDENT OBAMA: M’agrada pensar en mi mateix com en algú que ha treballat molt aquests problemes i ara soc sensible i estic en contacte amb els meus sentiments i, ja m’entens, el mascle il·lustrat i tot això.

BRUCE SPRINGSTEEN: Des de la distància i pel que ens coneixem en general, permet-me que et digui que crec que és així.

PRESIDENT OBAMA: Això és el que voldria pensar i, tanmateix, de tant en tant hi haurà moments en què estarem a la taula sopant o estarem jugant a un joc de taula, i després, ja se sap, es manifesta el comportament alfa, i la Michelle em mirarà i em dirà: “Ets tan...”

BRUCE SPRINGSTEEN: Beneit, no?

PRESIDENT OBAMA: Les noies giraran els ulls i diran: “Ets un noiet”.

BRUCE SPRINGSTEEN: Tenia una imatge molt de masculinitat alfa al mig dels anys vuitanta de l’era Reagan.

PRESIDENT OBAMA: The Boss.

BRUCE SPRINGSTEEN: És cert. I aquella visió dels Estats Units com una cosa poderosa i dominador va ressorgir. És curiós com miro i veig que, a la meva manera, jo mateix perseguia aquest arquetip. Vull dir, què és més dominant que sortir davant d’un estadi a fer el numeret davant cinquanta mil persones...

PRESIDENT OBAMA: Amb alguns tambors i una mica de fum.

BRUCE SPRINGSTEEN: És de gladiador, oi? És una experiència digna de gladiadors en certa manera. Per tant, no puc negar que m’hagi aprofitat d’això i fins i tot que no m’hagi agradat.

PRESIDENT OBAMA: El que és interessant aquí és veure que poc que ha canviat això. A mesura que les dones han anat entrant a formar part de la població activa, a mesura que van agafant veu i es van potenciant, gran part del que ha impulsat la nostra política també té les seves arrels en aquesta por: “M’estan capant?” Ho veieu a la cultura popular i ho veieu en algunes de les polítiques culturals que hi ha al nostre voltant. Ho heu vist, òbviament, en Donald Trump. En aquesta caricatura de…

BRUCE SPRINGSTEEN: D’home.

PRESIDENT OBAMA: Mai demanant perdó, ni debilitat, ni emocions…

[...]

Bruce Springsteen tocant amb la seva primera banda a Nova Jersey el 1965.
El músic en una imatge del 1973
Amb la seva germana.

L’amor a les nostres vides

BRUCE SPRINGSTEEN: El problema era que no vaig confiar en mi mateix, pel que feia als sentiments d’una altra persona, durant molt, molt, molt de temps. Tot el que tens és la fe per continuar, que si fas un pas petit, en podràs fer un altre. D’on ve aquesta fe? Surt de l’amor en la teva vida. En el meu cas, la Patti va ser una enorme font d’amor. Va tenir més valentia emocional que jo, la qual cosa em va donar la força per arriscar-me a conèixer parts de mi mateix que mai no havia gosat explorar i a dir: “Ei, crec que soc en un lloc on puc mantenir això i deixar que les peces caiguin on calgui. Si tot s’esfondra i es desgasta i acaba en runes, aleshores ens n’oblidem. Però, i si no ho fa? Llavors, què faré? I si de sobte em trobo amb una família i amb un amor de llarga durada? Qui soc llavors?” Totes aquestes coses me les vaig qüestionar ben abans de ser pare. La Patti i jo estàvem junts i ens estimàvem. Aquesta era la nostra feina diària: construir alguna cosa. Tenia trenta-cinc, trenta-sis anys. Això és arribar-hi, saps? I, en el fons, volia tenir una família i sentia que havia de ser honest amb ella. Vaig dir: “Patti, no sé si puc fer això”. I ella va dir: “Bé, ja ho veurem. Està bé si ho afrontem dia a dia”. I així ho vam fer. Després vaig tornar a casa una nit. Crec que portava uns dies fora. I vaig entrar a l’habitació i em va dir: “Oh! Per cert, estic embarassada…”

PRESIDENT OBAMA: Òndia.

BRUCE SPRINGSTEEN: Òndia. Així sonava. I som al llit. Miro cap a un altre costat i no sap exactament com respondré, però hi ha un mirall a l’interior de la porta i em diu: “Ei, només t’he vist somriure”. Això va ser tot! Molts somriures després, aquí seguim. El meu noi a punt de fer els trenta.

PRESIDENT OBAMA: El temps vola.

BRUCE SPRINGSTEEN: Sí… La teva gran: quants anys té?

PRESIDENT OBAMA: La Malia és… La Malia té vint-i-dos anys.

BRUCE SPRINGSTEEN: Vint-i-dos…

PRESIDENT OBAMA: La Sasha en té dinou. Vaig conèixer la Michelle quan treballava en un despatx d’advocats durant l’estiu. Ella ja era advocada. Era més jove, però havia anat directament a la facultat. Jo m’havia dedicat a l’organització comunitària com a assistent social després de la universitat, de manera que era un estudiant de dret més gran. Jo tenia vint-i-vuit anys, ella vint-i-cinc. I prové d’una família completament ordenada i són una gran família. La Michelle i jo sempre diem que part de l’atracció que sentíem l’un per l’altre, a més de perquè ella era molt bonica, divertida i intel·ligent, era perquè ella veia en mi veia algunes coses que li havien faltat a la seva infantesa: l’aventura, el camí obert…

[...]

“Què creus que has après només pel fet de ser pare?”

PRESIDENT OBAMA: Però deixa’m que et pregunti això: què creus que has après només pel fet de ser pare?

BRUCE SPRINGSTEEN: El més difícil que vaig haver d’aprendre a fer era estar-me quiet. Tenia uns hàbits a què no volia renunciar. Vells hàbits de músic. En part era l’horari que m’agradava mantenir. M’agradava estar despert fins a les tres o les quatre del matí i llevar-me a les dotze del migdia. I durant els primers anys de vida dels nostres fills, la Patti em va deixar fer-ho. Els nens encara eren petits i jo estava fent el torn de nit…

PRESIDENT OBAMA: Ja ho entenc.

BRUCE SPRINGSTEEN: Si ploraven a la nit o passava alguna cosa a la nit, estava despert. Així, a mig matí, em feia el relleu. Però a mesura que els nens creixien, hi havia molta més feina al matí que a la nit. I se’m va acostar i em va dir: “Escolta, no cal que et llevis més d’hora. Però si no ho fas, ho trobaràs a faltar”. Vaig dir: “Què vols dir?” “Bé, els nens estan al millor moment al matí, és llavors quan són màgics. És quan s’han tornat a despertar d’una nit de somnis. Ells són d’allò més bonics en aquell moment al matí i mai ho veuràs”. “D’acord”, i em quedo pensant: “No m’ho vull perdre”. Així que vaig dir: “Què faré?” Ella va dir: “Preparar l’esmorzar”. Vaig dir: “No sé fer res. Només sé rascar la guitarra. Intenta posar-me en qualsevol altre lloc i no serveixo per a res”. Ella va dir: “Doncs n’aprens”. Haig de dir que no ho faig tan malament. Faig força bé els ous. Em vaig convertir en un bon cuiner d’esmorzars. Podria aconseguir feina en qualsevol cafeteria, per exemple, de les sis al migdia, i estaria bé. I tenia raó sobre els nens. Si els veia al matí, era gairebé com si els hagués vist durant tot el dia. I si me’ls perdia al matí, mai ho podria compensar de cap altra manera. Era ben clar. Vaig aprendre, primera cosa, que no era el meu pare. Ja no havia de perseguir aquell fantasma ni preocupar-me per allò. Això era una part del meu passat. I segon, que has de ser present en aquest món allà on siguis i en qualsevol moment. Present a les seves vides. Perquè abans, si algú m’interrompia mentre escrivia, li deia: “I ara es pot saber què vols? ¿Saps els grans pensaments que em volten pel cap en aquest precís instant?”

PRESIDENT OBAMA: “Aquesta podria haver estat la cançó americana més gran de la història…”

BRUCE SPRINGSTEEN: Podria haver-ho estat!

PRESIDENT OBAMA: “Si no haguessis entrat aquí”.

BRUCE SPRINGSTEEN: Aquí vaig començar, oi? I on vaig acabar va ser que em vaig adonar: “Oh, espera… Una bona cançó mai se’n va. La música és a la meva vida per sempre. Els nens, en canvi? Se’n van”.

PRESIDENT OBAMA: Es fan grans.

BRUCE SPRINGSTEEN: Així que aquestes van ser les coses inicials que vaig recollir de la paternitat. Què et va passar a tu? Quina és la lliçó més gran que has après de ser pare?

PRESIDENT OBAMA: Saps, la Michelle va descobrir molt abans que jo que els nens són com les plantes. Necessiten sol, terra, aigua, però n’hi ha que són alzines, pins, salzes i bambú, i les llavors que els fan qui són, i el ritme i les maneres que tenen de créixer són exclusivament seus. Crec que tenia la noció amb la Malia i la Sasha que hi havia una manera de fer les coses, i el que la Michelle va entendre abans que jo, però també vaig acabar aprenent, era que cadascú és màgic a la seva manera. Una branca brotarà quan hagi de brotar. I una flor apareixerà quan hagi d’aparèixer. I t’has d’adaptar a aquest procés, a qui són, sentint-te còmode descobrint-los, en lloc de sentir-ho com si fos un projecte. Ara hi ha un terme: pares helicòpter. S’acosten a la criança de la manera que m’acostaria a algun PowerPoint: “He de marcar totes les caselles, i és aquí quan el meu fill ha d’estar fent això i és quan ells...” Ho estan pensant en termes de fer-los fer un munt de coses, en lloc d’estar amb ells, jugar amb ells, ensenyar-los valors. Ens va agradar dir a les noies coses com: “No us farem suar amb les notes, sinó que us farem suar preguntant-vos coses com ara «Us hi heu esforçat prou?» No ens enfadarem quan cometeu un error, però us ho farem saber si mentiu, si cometeu una equivocació o si heu maltractat algú”. Així doncs, vam posar unes baranes al voltant seu en termes de valors, però en cas contrari -i crec que era particularment important perquè creixien a la Casa Blanca- hi havia dipositades en elles prou expectatives i ulls més que suficients per vigilar-les.

BRUCE SPRINGSTEEN: Déu meu.

[...]

La paternitat, confessen Obama (dues filles) i Bruce (dos fills i una filla), els va ajudar a descobrir una nova manera de ser homes.