Erykah Badu sempre ha manat, però ara fa més aviat de directora executiva. Quan la pandèmia del covid-19 va aturar els concerts i la indústria musical s’esforçava per adaptar-s’hi, aquesta cantant i compositora de neosoul, tota una iconoclasta, va crear un nou model artístic i empresarial: aquesta primavera, quan encara no feia dues setmanes que el Estats Units havien començat a confinar-se, va posar en marxa la seva pròpia xarxa interactiva de streaming.

“Fa 22 anys que em passo vuit mesos fent gires. Així és com m’he guanyat la vida”, diu Badu. Tenia una família que havia de cuidar, a més de la gent que forma part del seu equip des de fa dues dècades. O sigui que des de casa seva va crear un gran xou interactiu en directe ( The Quarantine Concert Series: Apocalypse, live from Badubotron ), pel qual els fans van haver de pagar un dòlar. I després el va fer dues vegades més, cobrant una mica més en cada ocasió: tres actuacions, cada cop més elaborades, retransmeses en directe en el període d’un mes, amb canvis de vestuari i il·luminació; els fans votaven les cançons del repertori i fins i tot en quina habitació havia d’actuar Badu. En l’últim concert semblava que ella i els seus músics estiguessin tancats dintre d’unes bombolles gegants transparents.

“Treballava dia i nit, anava d’un lloc a l’altre, experimentava i aviat aprenia dels errors i els corregia”, explica. Segons una representant seva, més de 100.000 persones han sintonitzat l’espectacle. I ara ni tan sols troba a faltar els viatges: “Un tros de mi mor cada vegada que me n’he d’anar de casa”.

Aquest procés ha revitalitzat Badu, de 49 anys i mare de tres fills, que viu a Dallas, on també fa de doula. “De cop i volta, es pot dir que en certa manera he ressuscitat amb noves idees i pensaments, i he renunciat a coses a les quals m’aferrava sense tenir-ne ni idea”, afirma. Al febrer ja va començar a diversificar-se amb la seva web, Badu World Market, que comercialitza productes -l’encens amb l’aroma de la vagina de Badu es va exhaurir a l’acte- i que s’ha convertit en un punt de trobada per a dones. Ara té previst llançar-hi una línia de parafarmàcia i està aprenent a programar amb codi.

En una entrevista feta fa poc a la seva sala d’estar (amb una cadira de l’Índia que sembla un tron, un equip de DJ, una escultura de Nefertiti amb ulleres de sol i auriculars i una llar de foc elèctrica), Badu explica la seva visió del que ha de ser una nova empresa de streaming. Durant la conversa es menja el sopar, que comença per les postres, un polo casolà de llimona verda i agave. I m’ensenya orgullosa les llibretes que fa servir per anotar-hi les seves idees: una Moleskine negra, i una altra amb moltes pestanyes de colors, que és un llibre d’ortografia vintage. “Perquè el que jo faig són encanteris, noia”.

Com se li va acudir aquesta idea?

Primer necessitava saber què soc, a part d’una artista que sempre està de gira. I de seguida vaig descobrir que jo era moltes més coses. I tot se’m va acudir molt de pressa, com si descarregués el programa a través de Matrix.

Expliqui’m el muntatge tècnic

No em volia limitar a posar un mòbil en un trípode. Havia de mantenir la moral alta del meu equip i tenir-los enfeinats. Volia que l’usuari pogués triar d’una manera interactiva les cançons que havíem de cantar. Quan ets a l’estudi, perfecciones un moment: has de repetir i arreglar el que faci falta. Però, quan fas una cosa en directe, crees un moment i a l’acte el comparteixes, i volia que els espectadors tinguessin la sensació que els seus diners no servien només per veure l’espectacle sinó que també contribuïen a crear aquell moment.

Vaig necessitar un camió per tenir més amplada de banda a casa meva. O sigui que, durant un parell de setmanes, tots els veïns van tenir internet d’alta velocitat. Jo era la directora, la productora, la directora musical i la codirectora tècnica, i també controlava el moviment de les càmeres. Portava un petit iPad i sobre la marxa anava canviant els angles de les càmeres. Teníem quatre càmeres. La càmera A era just al meu davant. La B era darrere meu en un trípode que podia girar cap a l’esquerra i cap a la dreta. La C era just per sobre de tot el grup, i després n’hi havia una sobre els músics i cantants.

Veig que li agrada dirigir.

Dirigeixo des dels 3 anys. Primer eren els peluixos. Després van ser els nens del veí. Després els nens de l’església.

¿Com va el seu pla per crear una empresa de ‘streaming’?

El meu projecte de plataforma de streaming ja està molt avançat. És ambiciós, però crec que me’n puc sortir. Crec que puc ajudar els artistes a construir una plataforma molt semblant a la meva on hi convisqui de tot. Estem dirigint tots el visitants cap a les nostres xarxes socials, els nostres xats, els nostres productes i el nostre art, tant si són performances com si és una comèdia o art visual o moda. No hem d’abandonar els altres mitjans de comunicació social, però sí que els podem incorporar al nostre món d’una manera que a l’usuari li resulti molt fàcil.

També miro de convèncer els usuaris o el públic que està molt bé això de pagar a l’artista directament. Perquè estan molt acostumats a utilitzar els serveis de streaming que a nosaltres només ens donen quatre xavos. Però també vivim en una època en què el capitalisme és un dels enemics. Per tant, has d’anar amb molt de compte per no convertir-te en allò que mai has volgut ser.

Ha dit que la quota mínima que cobrava al començament no és sostenible. ¿Se li ha acudit un sistema millor per demanar un preu correcte?

Molt aviat el trobaré, i també trobaré l’energia per sentir-m’hi còmoda. Potser una quota mensual és millor que pagar només un vegada. Ara és molt important que estiguem ben centrats i organitzats, i necessitem llocs on expressar els sentiments de culpabilitat, de repressió, dolor i distància. I a través de la música expresses moltes d’aquestes coses. Si sabem crear la vibració adequada al mercat, la gent entendrà per què el que fem té un valor per a tots nosaltres.

¿Ha fet diners amb els seus espectacles en ‘streaming’?

Cada vegada en feia una mica més. En realitat, només volia que aquesta gent (l’equip) cobrés, no perdre-hi diners i anar amb compte per no comprar res a la babalà. I també volia estar segura que aquest model acabava de funcionar. Ara que sé que funciona, sé què he de fer perquè sigui rendible.

Fa un seguiment de les dades? Per exemple, ¿sap des d’on es mira l’espectacle la gent?

Per descomptat. Ens interessa molt observar les dades i les estadístiques. Sabem el grup demogràfic, la franja d’edat i els punts geogràfics en què hem tingut millor acollida. Els meus seguidors s’han mantingut sempre constants. Actuo davant de la congregació, com aquell qui diu. Per això m’ha sorprès veure que ens mirava molta més gent, i me n’alegro per nosaltres.

Fa poc va fer un concert en directe a casa de Dave Chappelle. Però segurament encara trigarem mesos a recuperar la normalitat en els espectacles. Què ha trobat a faltar de les gires?

No les he trobat a faltar. Sempre he volgut actuar des del llit de casa. Probablement soc l’artista més gandula de Dallas. Mai m’ha vingut de gust fer la maleta, ni tot això del cotxe, l’equipatge, l’hotel: “Quina és la contrasenya? I internet?” Després de tants anys te’n canses, sap?

M’encantava el moment en què el públic i l’artista es converteixen en un únic organisme viu que respira, quan la banda i jo estem tancats en un mateix local. Trobo a faltar aquesta sinergia i energia entre el públic i jo. Però he trobat una nova manera d’expressar-ho, i no és un substitutiu. Només és el resultat d’una evolució.

En un dels concerts tenia un cartell de Yoko Ono sobre el llit. ¿És una artista important per a vostè?

I tant que sí. Hi vaig pensar molt durant el 2010, quan vaig fer el vídeo Window seat (en què Badu es despulla passejant per Dallas i després fa veure, fent mímica, que li han disparat). Vaig pensar en totes les artistes de performances que han recorregut a la nuesa com a forma de declaració política per cridar l’atenció sobre un tema important o sobre les seves passions o alguna cosa que porten a dintre i ha d’esclatar.

¿Sap que de vegades invoquem les divinitats? Doncs per a mi era la Yoko, i també Josephine Baker i Nina Simone i moltes altres, i Ana Mendieta. Moltes artistes visuals i dones que assumeixen el risc de fer aquestes declaracions, tot i ser conscients que segurament les malinterpretaran, perquè solen avançar-se a les altres dones i a la seva època. Però són prou valentes per fer aquest pas. I aquestes dones caminaven al meu costat.

¿Té la sensació que amb aquest projecte ha guanyat una nova dimensió?

Des del punt de vista creatiu, sí. No hi ha res com els éssers humans, la seva respiració i el contacte visual, i sentir la teva veu, que reverbera a la paret del fons, i et torna i et pica a la jugular. No hi ha res com això. No hi ha res com fer de discjòquei en un club i fer que a tothom se li acceleri alhora el ritme cardíac quan sentim una cançó de la nostra infància que ens encantava, o quan un convidat entra a l’escenari i tothom es torna boig perquè no s’ho esperaven.

Però tampoc hi ha res com actuar i filmar i crear i compartir una cosa en el mateix moment. I quan ho tires endavant i te’n surts, tothom en aquella sala ha d’estar ben concentrat: tots els càmeres, tots els músics, i jo mateixa com a directora de la banda i de l’espectacle. Estem fent en directe un vídeo de música de dues o tres hores i tot s’ha de fer en el moment just. Quan s’ha acabat, tothom respira fondo i ens quedem en silenci. Finalment ens en hem sortit.

Com a dona de color en un sector dominat pels homes blancs, ¿creu que el fet de ser propietària de la seva plataforma i demanar que li paguin a vostè directament el que és de justícia és, en si mateix, un acte revolucionari i provocador?

Esclar que sí. De tota manera, si fes un espectacle en directe, també m’haurien de pagar el que em correspon en aquesta etapa de la meva carrera. Des del febrer del 1997 (quan es va publicar Baduizm ) fins ara, em vaig haver de construir una reputació. Això d’ara és un camp completament nou i estic disposada a fer el que calgui. Hauré de tornar a construir-me una reputació per demostrar a aquest sector que soc capaç de complir i fer el que dic que faré, perquè ja existeix una xarxa per a aquestes coses.

I, com a dona i com a inconformista, sempre serà difícil muntar una cosa fora d’aquesta xarxa. Ja ho sé. Estic construint una màquina nova. És possible que m’hagi d’enfrontar a alguns obstacles. Però ni tan sols tinc aquesta mena de pensaments. No tinc pressa: crec que això no és una cursa, perquè em sembla que ningú més fa exactament el que jo faig. Estic disposada a estudiar i aprendre com funciona tot això perquè, sens cap mena de dubte, vull participar en aquesta moguda. La gent està acostumada a veure Erykah Badu, la marca. Però hauran de començar a acostumar-se a veure Badu World, l’empresa, perquè això és el que estic construint.

TRADUCCIÓ: LÍDIA FERNÁNDEZ TORRELL

Copyright The New York Times