Aquesta tardor, i per motius ignorats, el balcó de casa meva ha patit l’atac d’una bandada de coloms caganers que m’han fet la vida impossible. Podia sentir el soroll que feien aquestes bestioles, i cada matí em trobava amb el regalet que em deixaven a terra. Fa molts anys que tinc problemes amb aquestes rates amb ales, però el darrer episodi ha estat un dels més enervants que he viscut. I això m’ha fet recordar quan els principals vàndals del cel no eren els coloms sinó els pardals, centenars d’ocellets que cada matí i cada capvespre ocupaven els arbres de la Rambla. Arribaven cap al setembre, anunciant la fi de l’estiu. I desapareixien així que venia el bon temps, i eren substituïts per orenetes i falciots.

A la Barcelona del segle XVIII, els pardals eren els autèntics ocells urbans. Desapareixien quan hi havia epidèmies, com les del 1821 i el 1854. I tornaven quan havia passat el perill, anunciant amb la seva piuladissa la bona nova. Durant el bombardeig del 1843 també van marxar, i el primer dia de silenci se'n va sentir refilar un a la Rambla, motiu de joia per als veïns. Apel·les Mestres explicava que, després de l’incendi del Liceu del 1861, entre les restes fumejants hi van trobar un niu de pardals que havien sobreviscut miraculosament al foc. Tothom es queixava de les molèsties que produïen, al mateix temps que eren considerats com un espectacle autòcton de la ciutat.

El 1891 va aparèixer un esparver que va fer una ràtzia de pardals. Més endavant els depredadors serien un corb i una òliba, aquesta última morta a picossades per les seves víctimes, i dissecada pel Museu Martorell. Un altre perill eren les nevades, a la del 1892 van caure congelats centenars d’ocells, que van entapissar el passeig de petits cadàvers. Llavors, ja compartien els plataners amb altres espècies com caderneres, verdums, passerells i pinsans. No obstant, a finals de segle els seus principals enemics eren els nens, que s’entretenien caçant-los amb una gometa i una pedra. El 1896, l’Ajuntament va haver de dictar un ban municipal que deia així: “Nens, no priveu de llibertat els ocells, no els martiritzeu, ni destruïu els seus nius. Déu premia els nens que donen protecció als ocells, i la llei prohibeix que se’ls caci, que es destrueixin els seus nius i se’ls prenguin les cries”.

El 1905, la premsa donava la notícia que els pardals ja havien ocupat tota la Rambla fins a Canaletes, i s’havien estès per la plaça Catalunya i el passeig de Gràcia. Set anys després, la tala de molts arbres va suposar la desaparició de centenars de nius, la qual cosa va provocar protestes ciutadanes. I el 1922, la poca atenció de les autoritats, i el costum encara vigent de caçar-los, va ser l’origen d’una campanya de conscienciació protagonitzada pel senyor Puig i Galceran, de la Societat Protectora d’Animals i Plantes. El 1929 feien aparició els primers coloms.  

Els anys 30 van ser l’època daurada per a aquests ocells. El periodista Herrero Resada va arribar a publicar a El Diluvio un interviu amb el seu suposat cap. Com era el seu costum, amb els bombardejos aeris de la Guerra Civil van desaparèixer, i no van tornar fins a la tardor del 1939. I s'hi van estar fins que, a principis dels anys 80, els van foragitar. Des de llavors, primer els coloms, seguits de les cotorres, han ocupat el seu espai. La gent ja no havia de fugir quan feien aparició les bandades de pardals per la Rambla i la plaça Reial. La qual cosa no vol dir pas que el ciutadà estigui a recer dels caganers amb ales. Com m’ha passat a mi, que m’he vist obligat a cobrir el balcó amb una mena de trinxeres de pues per evitar que em deixin els seus desagradables regalets per tot arreu.