Són tres quarts de vuit del matí i un home solitari esmorza un entrepà i un tallat a la terrassa encara buida d’una cafeteria de prop de l’estació. Llegeix un text sobre cultura jeràrquica en un ordinador portàtil i en va marcant algunes paraules en vermell. Ho veig perquè estic just darrere seu, a l’altra banda del vidre, dins de la cafeteria. Fa bona temperatura, la gent circula a ritme àgil per anar a buscar el ferrocarril i l’ambient és agradable. Segur que aquell home ha pensat que era una manera estimulant de començar el dia. Però en qüestió de pocs minuts el que havia de ser una estona de calma per llegir i obtenir l’energia necessària per treballar es convertirà en un malson que recorda una de les pel·lícules més terrorífiques de la història del cinema. Un colom insisteix a pujar a la seva taula amb quatre batecs d’ala sorollosos que l’espanten. Amb el braç l’home mira d’apartar-lo perquè l’ocell anava directe al seu entrepà. El colom ha de desviar la trajectòria en ple vol per no ser colpejat per l’home que defensa el seu esmorzar. El rebombori de l’aleteig ha cridat l’atenció d’un altre colom que, temptat pel pa que descobreix sobre la taula, decideix que també participarà de la cacera. Ja són dues rates alades les que malden per compartir l’esmorzar. L’home ha de deixar l’entrepà al plat per defensar-se amb els dos braços dels ocells. A la lluita s’hi suma un pardalet que confia que gràcies a la seva mida reduïda i el seu aspecte innocent passarà desapercebut al pobre client de la cafeteria. I gairebé se’n surt fins que l’home també mira d’espantar-lo amb el moviment de la mà. El pardal és valent i resisteix aquell gest amb una immobilitat heroica que sorprèn el pobre lector, que opta per ajuntar el dit polze amb l’índex i el fa espetegar davant del petit ocell, que finalment vola cap a una altra taula. Només per uns instants. No trigarà a insistir en repetides ocasions mentre, simultàniament, ja són quatre coloms els que malden per robar-li l’esmorzar a l’home que pretenia començar el dia tranquil. Normalment les bèsties alades no molesten tant la gent de la terrassa perquè amb la multitud i el soroll no s’hi acosten. Però a aquella hora són majoria i no temen enfrontar-se a l’humà. El pobre personatge, desesperat, opta per posar-se l’entrepà a la falda, abaixar la tapa del portàtil i converteix l’esmorzar en una mena de ball tribal per protegir-se de l’agressió avícola. La seva taula ja és envoltada per vuit coloms que esperen el seu torn per envestir-lo. El pardal no cedeix i actua per lliure, fet que encara complica més l’acte de defensa d’aquella víctima. Els coloms s’instal·len a les cadires buides de la taula perquè així tenen una visibilitat òptima del cobejat entrepà que reposa entre les cames del senyor. Sembla que es coordinin per atacar. Uns cap a l’esmorzar i altres cap a les molles del plat. Abatut i nerviós, l’home s’aixeca, deixa l’entrepà a la taula, agafa l’ordinador i la motxilla i marxa esperitat. Una derrota sense pal·liatius. La vivència hitchcockiana segur que li proporciona algunes reflexions complementàries sobre la cultura jeràrquica.