19/05/2022

Oriol Regàs: Bocaccio al final del “què diran”

3 min
Oriol Regàs en una fotografia  de l’any 2000.

Oriol Regàs argumentava que va propiciar el final del “què diran” quan es va inventar Bocaccio, una barreja de bar de copes i discoteca que va aconseguir reunir intel·lectuals d’esquerres que havien heretat dels intel·lectuals catòlics una moral que prohibia beure, ballar i la poca llum. La policia franquista tenia fitxat el Bocaccio més per la part que li tocava de l’herència del cràpula autor del Decameró, que era a l’índex de llibres prohibits, que no perquè la seva foscúria amagués nocturnitats més perilloses de la lluita antifranquista. “La oscuridad del local propicia la lascívia ”.

Només la burgesia catalana podia afrontar un desafiament com aquell al costumari. En Regàs se’n reclamava fill, “els nostres avis van fer el Liceu, l’Exposició del 29, el Parc Güell”... I el restaurant Can Culleretes, avui el més antic de Barcelona, que regentaven els seus besavi i avi i que va propiciar els seus estudis d’hostaleria a França, fins que a la francesa va crear el Via Veneto, que encara enllustra estrella Michelin.

Amb tot el seu currículum de promotor cultural que anava més enllà dels locals i arribava a la Nova Cançó i el rock i el flamenc..., em vaig plantar al seu despatx de Tuset Street en temps clandestins i li vaig demanar que donés la cara empresarial que el PSUC no podia permetre’s. Em va dir que sí a tot i vam fer interessants projectes conjunts que a mi em van donar el privilegi de deixar-me ensinistrar, sí, en el “discret encant de la burgesia”. El primer cop que vaig agafar un avió va ser amb ell al costat donant-me la mà –una tradició que no he superat ni amb ja moltes hores de vol–. Em va descobrir sofisticats plats que no coneixia i, en fi, em va expedir un carnet de barra lliure a tots els seus locals: els Bocaccio de Barcelona i Madrid i les discoteques de la Costa Brava. És el carnet que he fet servir més vegades, abans que per imperatiu biològic el superés el de la Seguretat Social.

Ell oferia ludisme en escenaris màgics fins i tot en la intimitat: les estades al seu loft de Llofriu, dels divins Tusquets i Clotet, eren un conte de fades. Jo, en canvi, només li plantejava compromisos i arriscades reunions il·legals a les quals tampoc no fallava. Comptat i debatut, en Miguel Núñez -llegenda comunista, penal de Burgos, rècord d’aguantar les tortures més bèsties- va proposar-li entrar al partit i li va lliurar en mà un dels primers carnets del PSUC que es van imprimir. En Regàs es va emocionar, ho considerava un honor, però no podia acceptar –“jo soc una persona d’esquerres, però visc com les de dretes”–. Sí que va consentir que el quarantè aniversari del PSUC, el juliol de 1976, encara en plena il·legalitat, es celebrés al Bocaccio, que aquella nit va batre el rècord d’anys de presó en un local públic. L’estalinisme tremolava i amenaçava amb purgues quan, al final, no va sonar La Internacional canònica sinó la irreverent de Fanfare Bolchevique (és a YouTube).

La Transició va laminar la mitificació de l’esquerra i el poder va demostrar que s’hauria de mirar prim en la venda de somnis. Regàs, que era intel·ligent i molt murri per als negocis, va intuir que la indústria del lleure, si no estava prohibida, seria de dretes, també perquè les dretes mirarien de civilitzar-se per sobreviure a una democràcia que els venia gran. Es va vendre el Bocaccio i va crear l’Up & Down, definitivament pijo, fashion, de “famosos”... Com que hi havia restaurant, s’hi menjava bé, perquè amb en Regàs era tan impossible menjar malament que quan va haver de proveir la intendència de la tancada a Montserrat contra la pena de mort, el desembre de 1970, va buidar les neveres del Via Veneto. La policia va interceptar els subministres, un clàssic de tàctica militar d’assetjament, i en Regàs va portar aquell festival gastronòmic en forma d’entrepans de pularda i salmó al Cottolengo, centre de beneficència de malalts incurables i pobres. Sí, també tenia un gran cor.

Un dia de quan només tenia una mica més de la quarantena em va dir que es veia vell i em va reptar a dir-li quants anys li feia. Sí, n’hi vaig fer força més. Però quan ens trobàvem pel passeig de Gràcia acompanyant el seu gos –estimava tant els animals que volia ser veterinari i va arribar a tenir una vaca a l’Empordà– i, aquí, sí, ja era gran, li vaig dir: “Saps, Oriol, si avui em preguntes quants anys et faig et diré que molts menys dels que tens”. Va obrir aquell somriure bondadós, més encara que afable, i és l’última imatge que tinc d’ell. Si volen conèixer millor aquest personatge fascinant, poden llegir les seves memòries, Els anys divins, i Bocaccio. On passava tot, de Toni Vall.