Ovidi Montllor va acceptar generosament les meves disculpes. L’estiu del 1975 jo debutava amb molt mal peu en el periodisme musical amb una crítica injusta i desafortunada a ell, la Maria del Mar Bonet i en Lluís Llach. Em va citar a casa seva, Coll del Portell 57, em va convidar a dinar al bar del costat, uns baixos per sota del nivell de terra, em va donar l’absolució i vam prosseguir una relació de subsols com el d’aquella cavorca d’estofat socarrimat: les clandestinitats de la lluita contra la dictadura.

La militància al PSUC ens acostava en l’organització de recitals de mobilització i recaptació per als presos polítics, i en reunions de cites prèvies, contrasenyes surrealistes i espais de ciència-ficció que si arribava la bòfia haurien permès la coartada que allò que s’hi esdevenia era una sessió d’espiritisme i no un plenari ampliat dels intel·lectuals i artistes del partit amb els seus dirigents més buscats per la policia, començant pel secretari general López Raimundo. Al final d’una d’aquelles reunions, l’Ovidi va cantar sotto voce La samarreta, que exposa els símbols de la causa: el vermell, el martell i la corbella. Emoció liquada.

Per bé que La samarreta té traces de consum intern per a “proletaris de tots els països, uniu-vos!”, la major part de l’obra de l’Ovidi està carregada de contingut social i polític d’ampli espectre, tant que La fera ferotge pot passar per un conte infantil per explicar com la propaganda oficial fa dolents els bons, la crueltat dels opressors, la rebel·lió dels oprimits i, de passada, amb el recurs zoològic de les faules d’Isop, aconseguia passar la censura. La cançó de les balances, lletra de Josep Maria Carandell, no deixa també de ser un conte sobre la revolució socialista. Homenatge a Teresa és un tros de cançó a tempo de vals, una història tendra inspirada en aquella dona que es va tornar boja a causa d’un bombardeig i que “instruïa” els xiquets d’Alcoi en les textures encara inexpugnables del sexe. Per definir la seua obra –en aquest cas només en les cinc cançons que permet el domini lingüístic dels cinc mil caràcters d’un article–, s’ha de posar en lletres ben grosses el seu treball, recitat i cantat, sobre poemes de Vicent Andrés Estellés, el seu poeta, com Espriu ho és de Raimon i Martí i Pol de Llach. Dir –no cantar!– tot el Coral romput és una obra d’art, però com a cançó trie M’aclame a tu, dedicada a Xàtiva, que va entonar intencionadament en una de les seues últimes actuacions, en la celebració dels trenta anys d’Al vent del seu amic Raimon, al costat del qual va iniciar la seua carrera i al costat del qual la començava a acabar quan la malaltia tocava a la porta.

Una de les aportacions originals d’Ovidi Montllor és com combinava ser actor i ser cantant, no un actor que cantava o un cantant que actuava: un tot sencer, amb pocs precedents però un de clar, a més a més comunista com ell: Yves Montand. Els recursos de l’escena van fer que l’Ovidi necessitara tot el cos quan cantava, no va ser per tant un cantant de guitarra sinó de guitarrista, i aquí apareix la màgia virtuosa i inspirada de Toti Soler. Sí, quan cantava, activava l’expressió corporal, feia drama o paròdia, “l’artista, el cantant, el pallasso”. Al cine, es menjava la càmera. El feréstec Ángel de Furtivos. El protagonista de La veritat sobre el cas Savolta, recreació de la novel·la d’Eduardo Mendoza sobre els enfrontaments entre anarquistes i pistolers de la patronal a la Barcelona de les primeries del segle XX. El paper d’Oriol Solé Sugranyes, mort a trets de la Guàrdia Civil a La fuga de Segovia, en la qual canta fent de Solé però amb la veu d’Ovidi El rossinyol més entranyable de tots els rossinyols cantants, cantats i per cantar.

Havíem compartit prou àpats en restaurants diversos: a Cal Pere, Rosselló-Diagonal, que li agradava a ell, i a la Manduca, al carrer Girona, entre les cruïlles dels tiroteigs de Puig Antich (Consell de Cent) i Txiki (Casp), que m’agradava a mi. L’últim àpat el vam fer a Casa Leopoldo, que ens agradava a tots dos. Un migdia lluminós, amb el “clotet de la bellesa” exuberant per la rialla perquè eixia esperançat del metge. Planificava fer un concert al Palau, però ja no va ser possible. Gràcies als Ovidi-4, Agustí d’Hipona ha demostrat empíricament que “els cossos ressuscitats no seran més que música”, i el goig que David Fernàndez em va regalar de compartir escenari amb ells, tocant al piano La cançó de les balances. I aquella frase tan tristament actual “maleïdes les guerres i aquell qui les va fer”.

PS. He pogut presentar l’article en el registre idiomàtic de l’Ovidi, a manera d’homenatge, gràcies al nostre amic Josep Palomero, de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.