Guardià de l'Empordà i frontera natural entre l'Alt i el Baix, el castell del Montgrí vigila tot el que passa a la comarca des de les alçades. Construït a finals del segle XIII per desig exprés de Jaume II, no és gaire sabut que realment va ser una fortificació inacabada, ja que les obres es van interrompre l’any 1301 i mai més es van reprendre.

Aquest símbol del paisatge local se situa al cim del massís del Montgrí, a 303 metres d’altitud respecte al nivell del mar. Des de la seva talaia privilegiada capitaneja una zona que arreplega el Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. I és exactament en aquesta zona de Catalunya on hi ha una de les poques –potser única– carreteres nostrades amb una cançó dedicada especialment i que té una lletra que et fa recomanació: “Quan passis per allà, no deixis de mirar, veuràs com t’agrada”, ho canta Sanjosex, cronista de la zona a Baix Ter Montgrí.

Publicada en el seu segon disc Temps i rellotge (2007), és el gran cant d’amor a casa seva de Carles Sanjosé, un músic tant de La Bisbal de l’Empordà que hi ha seguit vivint tot i tenir una carrera musical consolidada (sense escoltar cants de sirena de Barcelona), n’ha estat arquitecte municipal i que n’interpreta l’himne de l’equip de futbol local, l’Atlètic Bisbalenc. Baix Ter Montgri és un cant a la bellesa de la senzillesa, la d’una regió -el verd d’aquella plana, el gris de la muntanya, canta- en què sembla que no hi passi mai res, però no paren de passar-hi coses, multiplicades fins a l’infinit quan arriba el cap de setmana i els mesos d’estiu. Sanjosex aprofita l’homenatge a la seva terra per denuncia-ne la massificació a partir d’un parell d’anècdotes: un local els confon per turistes i els convida a marxar i una tarda que acaben fent una bona cua per deixar el cotxe a la platja.

Aquesta no és l’única cançó en que el músic de La Bisbal va demostrar l’amor a casa: en els inicis de la seva trajectòria musical va publicar Les mitgeres al descobert, on reividica l’entorn del Baix Empordà respecte de Barcelona, on va estudiar arquitectura. Allà relatava les seves tornades de cap de setmana després de passar-se cinc dies a la capital. “Tornem al poble on hem nascut, o hi teniu una casa que us heu comprat! Es formen cues a la comarcal, els ceramistes s’estan fent rics. Aquest és un poble ben avorrit, però m’agrada, a vegades pot ser divertit”.

Tornant a la carretera que fascina Sanjosex, en els poc més de tres minuts que dura la cançó, farceix de pistes per trobar-la (parlant de Pals i Peratallada, on val dos euros una entrada) i aprofita l’última estrofa per dir-nos la pista definitiva: Ullastret, Llabià, Mata i Serra de d’Aró. Per descobrir a quina via es refereix, només cal unir tots aquests punts: una invitació a descobrir el món de Sanjosex, però també el reclam de venir a visitar la zona amb respecte i fugint d’aglomeracions.