T ot i que la data de l’armistici de la Primera Guerra Mundial, l’11 de novembre del 1918, cau en plena tardor, al Regne Unit cada any aquest dia en concret viu una fugaç primavera i s’omple de roselles. En forma d’insígnia, de xapa o de llacet de paper, molta gent se’n posa durant el Dia del Record pels sacrificis civils i militars en temps de guerra, fins al punt que la commemoració és coneguda popularment com el Poppy Day (Dia de la Rosella). El lligam d’aquesta flor vermella amb els caiguts clava les arrels en un poema del tinent coronel John McCrae, un metge militar canadenc que va participar en la Gran Guerra. Durant l’enterrament d’un amic seu mort al front de Ieper per un obús alemany, la primavera del 1915, va plasmar en un poema (In Flanders fields ) l’impacte que li va causar la florida espontània de roselles al voltant de les sepultures.

Dels ‘poppies’ als ‘bleuets’

Entre la publicació del poema a la revista londinenca Punch, el 8 de desembre del 1915, i la consolidació del costum de posar-se roselles artificials al pit per recordar els milions de morts i ferits dels grans conflictes internacionals van passar uns anys, unes quantes giragonses històriques i fins a tres protagonistes clau: la mestra nord-americana Moina Michael (anomenada Poppy Lady) i la professora francesa Anna Alix Boulle (més coneguda amb el nom de casada, Madame Guérin), a més del mariscal de camp britànic Douglas Haig (comandant dels exèrcits britànics a França i Bèlgica), que va ser l’impulsor el 1921 del primer British Poppy Day Appeal. Malgrat que una francesa va tenir un rol destacat en la popularització del símbol de la rosella al Regne Unit i en molts països de la Commonwealth, a França tenen una altra flor per recordar les seves víctimes civils i militars: el blauet. I també hi trobem dues dones al darrere: Charlotte Malleterre i Suzanne Lenhardt, infermeres de l’hospital militar dels Invàlids de París, van decidir el 1925 organitzar tallers de fabricació de bleuets amb pètals de tela entre els ferits i mutilats de guerra per recaptar fons i, alhora, possibilitar la reinserció social d’aquells soldats desmobilitzats a través del treball.

Sobre la identificació d’aquesta petita flor blava amb els caiguts per França, amb tot, no hi ha cap poema. De fet, l’origen de la tradició no és gens clar. Hi ha qui esmenta, com en el cas dels poppies, la gran capacitat dels bleuets de renéixer fins i tot als camps més esventrats pels obusos i les bombes. També circula una hipòtesi, més patriòtica, que relaciona el color de la flor amb el blau de la bandera francesa. I força veus coincideixen a vincular-la directament amb les trinxeres, on els soldats més veterans -els famosos poilus - es referien als reclutes més joves, arribats amb els seus impol·luts uniformes blau horitzó, precisament com a bleuets. Sigui com sigui, des del 1935 l’estat francès va establir la venda a la via pública de blauets cada 11 de novembre i, des del 1957, també el 8 de maig, en record de la capitulació incondicional dels nazis que posava fi a la Segona Guerra Mundial.

Un desconegut efecte col·lateral

Poppie s i bleuets representen els dos principals exemples de la relació simbòlica -i poètica- entre flors i grans conflictes bèl·lics. Però hi ha un altre tipus d’identificació, molt més real i alhora desconeguda, que uneix un bon grapat de plantes amb antics camps de batalla. N’és un expert l’enginyer forestal François Vernier, que al llarg de dècades d’apassionada recerca botànica per la Lorena ha aconseguit descobrir en aquesta regió històricament disputada entre França i Alemanya com a mínim una vintena d’espècies vegetals estrangeres transportades en els últims dos segles -la majoria de vegades involuntàriament- pels exèrcits que van batallar als seus sembrats i boscos.

Les plantes obsidionals (del llatí obsidio, setge) -el nom que reben aquestes espècies- són un testimoni subtil i discret d’un dels efectes col·laterals més inadvertits i sorprenents de les guerres: l’aparició, a les zones per on van passar regiments estrangers, de plantes i herbes procedents dels seus països d’origen. Són, ras i curt, un curiós reflex botànic de fets bèl·lics passats. A la Lorena, específicament, Vernier n’ha trobat traces des de les llunyanes Guerres Napoleòniques del començament del segle XIX fins als dos grans conflictes mundials del XX, passant per la Guerra Franco-Prussiana del 1870-71.

L’espècie Bunias orientalis n’és probablement el cas més paradigmàtic, tant per l’antiguitat com pel seu caràcter doblement obsidional. Originària de les estepes de l’Europa oriental i de l’Àsia central, es creu que la va estendre fins a les portes de París la cavalleria de cosacs russos que perseguien les tropes napoleòniques en retirada, entre els anys 1814 i 1818. I, mig segle després, els soldats prussians la van acabar d’implantar als fronts de la Lorena. Per tot plegat, la Bunias orientalis és actualment l’única planta introduïda per exèrcits que s’ha acabat fent invasiva en regions on no se’n tenia constància abans del seu pas.

A l’altre extrem cronològic hi ha la Glyceria striata, una planta pròpia de tota l’Amèrica del Nord que no es va detectar a la Lorena fins a l’any 2000. I això que les seves llavors hi havien arribat, amb tota probabilitat, amb les forces nord-americanes enviades a lluitar a França durant la Primera Guerra Mundial. ¿Com s’expliquen, doncs, les dècades de distància entre la suposada introducció i l’aflorament? Ni més ni menys que pels efectes del devastador huracà Lothar per mig Europa, el 26 de desembre del 1999. Els treballs forestals posteriors a les zones més afectades per la tempesta, segons apunten els botànics locals, haurien despertat llavors adormides que havien quedat sepultades, precisament, en indrets amb una important concentració de forces dels EUA a la Gran Guerra.

Cada guerra fa sa terra?

Segons Vernier, autor de l’ Atlas de la flore lorraine (2013) i de Plantes obsidionales (2014), hi ha tres criteris bàsics per establir que una espècie és obsidional en un indret: no ha de ser indígena del sector estudiat, no hi podia ser abans d’un conflicte armat determinat i l’haurien d’haver disseminat tropes durant batalles o ocupacions del territori. Aquesta disseminació de llavors, concreta el mateix expert, s’hauria produït tant pels mateixos soldats (amb les seves vestimentes i pertinences) com pels animals de càrrega auxiliars (ases, cavalls…), utilitzats profusament pels exèrcits fins a la Primera Guerra Mundial.

La Carex brizoides, per exemple, es va escampar per la regió del Mosa, on era pràcticament inexistent abans del 1918, per una raó ben senzilla: els reclutes alemanys destinats a aquell front solien farcir els matalassos de campanya amb aquesta crin vegetal. La falguereta de cingle ( Asplenium fontanum), pròpia sobretot del Pirineu, es creu que va arribar fins a la Lorena en forma d’espores incrustades entre els efectes personals dels soldats mobilitzats d’Occitània. I el farratge per a bèsties transportat per les divisions americanes entre 1915 i 1918 va ser l’origen de la introducció a França d’espècies com la Sisyrinchium montanum (bermudiana), provinent principalment de plantacions de Maryland.

A l’hora de parlar de vies de difusió de plantes obsidionals també cal fer esment als trens, perquè Prússia va utilitzar àmpliament la seva extensa xarxa ferroviària per traslladar amb rapidesa tropes i equipament militar a les fronteres de l’imperi en cas de declaració de guerra. El gerani de prat ( Geranium pratense ), propi d’Alemanya i gens comú a la Lorena fa cent anys, s’hi va començar a detectar al voltant de les línies fèrries durant la Gran Guerra. I ja ben entrat el segle XX, amb la mecanització creixent dels exèrcits en detriment dels animals de càrrega, es va frenar dràsticament aquest peculiar fenomen vegetal, però sense desaparèixer del tot: la presència a França de la Carex vulpinoidea, d’origen americà, ens permet resseguir amb força exactitud el rastre del 761è batalló de carros blindats dels EUA, una unitat coneguda amb el nom de Black Panthers perquè era integrada excepcionalment per soldats afroamericans.

Ara bé, l’exemple més simbòlic de la vintena que ha pogut documentar Vernier és segurament el dels castanyers de la regió dels Vosges. La detecció dels primers exemplars d’aquesta espècie del tot estrangera a la zona va coincidir, exactament, amb el pas del 373è regiment d’infanteria francès, format el setembre del 1914 amb batallons de reservistes corsos. Algunes de les castanyes enviades per les seves famílies des de l’illa de Còrsega van acabar enterrades, com molts d’ells, en uns boscos on, un segle després, s’han alçat majestuoses castanyedes en homenatge silenciós.