The New York TimesPROBABLEMENT MOLTS dels nostres ancestres van acabar a la panxa de grans felins. Si no, ¿com s’expliquen les marques de mossegades als ossos d’homínids primitius, aparentment fetes per les dentegades de lleopards o altres felins africans? Avui dia els grans felins continuen representant una amenaça per als primats. En un estudi dels ximpanzés de la Costa d’Ivori, per exemple, els científics van calcular que cada exemplar corria un risc del 30% de patir l’atac d’un lleopard en el transcurs d’un any.

Doncs bé, un nou estudi suggereix que els grans felins podrien beneficiar-se d’una ajuda diminuta a l’hora de caçar: un paràsit que infecta el cervell d’alguns primats -i possiblement el dels nostres ancestres- i que podria fer-los menys cautelosos. I què obté el paràsit a canvi d’habitar dins del mico? Un mitjà de transport que el trasllada fins al seu hoste felí. El paràsit en qüestió és el Toxoplasma gondii, un organisme unicel·lular que ha sigut prou hàbil per adquirir una presència notable. S’estima que un 11% dels nord-americans tenen quists latents de Toxoplasma al cervell i, en alguns països, aquest percentatge representa fins al 90% de la població. La infecció provocada per aquest paràsit comporta un risc greu per als fetus i les persones immunodeprimides, però la gran majoria dels infectats no presenten símptomes de gravetat. Els seus sistemes immunitaris sans mantenen el paràsit a ratlla.

PORTADORS DEL PARÀSIT

Les aus i els altres mamífers també poden contreure la infecció, però els fèlids acompleixen un paper crucial en el cicle vital del paràsit: quan un gat ingereix un animal infectat, el Toxoplasma gondii s’introdueix als seus intestins, on es reprodueix i dóna lloc a la primera fase de la seva descendència, els oocists, un estat en el qual pot sobreviure durant molt de temps. Els oocists són expulsats amb els excrements del fèlid, on sobreviuen durant mesos a l’exterior perquè els puguin ingerir nous hostes.

Durant els anys noranta, els científics van descobrir que les rates i els ratolins infectats amb Toxoplasma gondii perden la seva por natural a l’olor dels gats i, en alguns casos, fins i tot sembla que s’hi sentin atrets. Els investigadors especulaven que era possible que, amb l’evolució, el paràsit hagués desenvolupat la capacitat d’influir en el comportament dels seus hostes rosegadors a fi d’incrementar la probabilitat que acabessin devorats per gats.

Estudis posteriors han demostrat que el paràsit és capaç d’alterar el funcionament natural de regions del cervell de les rates relacionades amb la por. Robert M. Sapolsky, biòleg de la Universitat de Stanford, assenyala que aquests descobriments van portar molts investigadors a considerar el Toxoplasma gondii un paràsit exquisidament adaptat als rosegadors. Sapolsky afirma que, segons aquest punt de vista, “el fet que el Toxoplasma sigui capaç d’infectar una infinitat d’espècies a banda dels rosegadors no és més que una mena de via morta evolutiva sense cap rellevància”.

AFECTA EL CERVELL

Tot i així, aquest paràsit també pot ocasionar alteracions intrigants al cervell dels éssers humans. En un estudi del 2015, per exemple, els investigadors van constatar que les dones infectades amb el paràsit són més agressives que les no infectades, mentre que els homes infectats es comporten de manera més impulsiva que els que estan lliures del paràsit.

Clémence Poirotte, biòloga evolutiva del Centre d’Ecologia Funcional i Evolutiva de Montpeller, es pregunta si la comprensió del Toxoplasma gondii està limitada pel nombre irrisori d’espècies en què s’ha estudiat. Ella i els seus col·legues van decidir centrar-se en els ximpanzés: van dur a terme un experiment amb 33 exemplars en un centre de recerca amb primats situat al Gabon. Nou dels exemplars estudiats estaven infectats pel Toxoplasma.

En lloc de comprovar les reaccions dels ximpanzés a l’olor dels gats domèstics, Poirotte i el seu equip van recórrer als lleopards, que en són depredadors naturals. Un veterinari gabonès els va proporcionar orina de lleopard i en van dipositar gotes a la tanca que circumdava el recinte on vivien els ximpanzés. Des de fora de la tanca, els científics van observar els primats per veure com responien. També van fer el mateix experiment amb orina de tres espècies que no són depredadors naturals del ximpanzé: els humans, els lleons i els tigres.

De vegades, els ximpanzés s’acostaven a la tanca i inspeccionaven l’olor; altres vegades, no en feien cas. Poirotte i els seus col·legues van observar que els ximpanzés no infectats amb el Toxoplasma investigaven menys l’olor d’orina de lleopard que la humana. És la mena de comportament que caldria esperar si l’orina de lleopard alarmés els ximpanzés: un instint sa que els podria mantenir fora del territori dels lleopards i reduir les probabilitats d’acabar morts per l’atac d’un d’aquests grans felins.

MÉS VALENTS

Per contra, els ximpanzés infectats pel Toxoplasma investigaven l’orina de lleopard més sovint que la humana, en lloc d’inspeccionar-la menys. Semblava que haguessin desenvolupat la mateixa temeritat que s’observa en els rosegadors infectats pel Toxoplasma. “És interessantíssim constatar que el Toxoplasma sembla que hagi desenvolupat la mateixa capacitat a l’hora de manipular un primat respecte al seu depredador natural felí”, afirma Sapolsky, que no ha participat en el nou estudi.

Tanmateix, Michael B. Eisen, biòleg de la Universitat de Califòrnia (campus de Berkeley), assegura que no creu que sigui prou potent per descartar altres explicacions del comportament dels ximpanzés. A tall d’exemple, hi podria haver diferències innates que no tinguessin res a veure amb el fet d’estar infectats pel Toxoplasma i provoquessin que els ximpanzés responguessin de manera diferent a les olors. “Com a molt, ho arxivaria a l’apartat d’«interessant però ni de bon tros convincent»”, afirma Eisen.

Poirotte reconeix que potser seria possible destriar aquestes diferents possibilitats estudiant els ximpanzés abans i després d’infectar-se amb el Toxoplasma. Tot i això, l’experiment resultaria molt complicat d’organitzar. De tota manera, l’estudi va proporcionar un altre indici que el paràsit manipula realment els ximpanzés. “Només funciona amb orina de lleopard i no amb la d’altres felins que no en siguin un depredador natural”, assenyala Poirotte. Això és un exemple de la mena de precisió que caldria esperar d’un paràsit que hagi desenvolupat una estratègia per introduir-se en un animal determinat. “És una cosa tan específica que fa pensar que la modificació de la conducta és provocada pel Toxoplasma ”, afirma Poirotte. Aquesta investigadora afegeix que ara seria útil estudiar els efectes del Toxoplasma en altres espècies de primats. Fins i tot podria resultar que, en el passat, els nostres ancestres primats haguessin sigut l’objectiu primari del paràsit.

Fa uns quants milers d’anys, quan van sorgir els gats domèstics, el paràsit es podria haver estès a una nova població d’hostes, cosa que feia més convenient infectar els rosegadors en lloc dels primats. “Certament, això suggereix que els efectes del Toxoplasma sobre el comportament dels humans poden no ser una via morta tan irrellevant com sempre s’ha presumit”, considera Sapolsky.