Barcelona“Sé que ja no estic sola. Ara formo part d’una comunitat petita però meravellosa”, deia Zuein Embarek Musa després d'assistir a una manifestació a Barcelona. Allà hi havia dones de tot l’Estat que critiquen o directament han abandonat l'islam, com ella. Embarek és saharaui, supera la trentena i va haver d'anar-se'n de casa per primer cop quan tenia 16 anys. La seva família no va acceptar mai la seva condició d’atea i lesbiana. Després d’intentar reconduir-la cap a un matrimoni amb un home que va durar un mes, ella va escollir viure a la seva manera. Avui és cap de cuina a Galícia, on resideix després de passar per diversos indrets d'Espanya. “Totes al sortir de casa ens tornem molt nòmades. Anem on anem ens falta alguna cosa”, em va explicar més tard. Per venir a la manifestació, Embarek va haver de fer un altre viatge: agafar un avió des de Galícia i passar el cap de setmana a Barcelona amb altres noies que ja considera companyes: “Som bastantes. I quan et dic moltes em refereixo a més de cinc”. Era el primer cop que es feia una manifestació d’aquest tipus, i Embarek té una queixa que és comuna entre les seves companyes: està farta que li parlin de l'honor familiar, del vel o dels cabells, i reconeix que li agradaria que li parlessin més de les idees que té al cap.

La manifestació, amb el lema “El meu cos no és pecat”, va ser un cúmul d'emocions i un gran moment per a elles. Totes les noies portaven una samarreta blanca amb el mateix missatge i amb el nom de l’organització que han creat: Conciencia Feminista. Algunes portaven la cara tapada amb màscares per no ser identificades per la família o els coneguts. Embarek venia disposada a amortitzar el temps i els diners invertits per venir fins aquí. Cridava, corejava, protestava, saltava. En un moment de la manifestació van posar draps blancs a terra, simbolitzant el vel islàmic, i els van cremar. Mentre recorrien els carrers de Barcelona, Embarek i les seves companyes es miraven les unes a les altres, se somreien i, en algun moment, contenien les llàgrimes; es tocaven, com per comprovar que eren allà i que tot allò estava passant. Celebraven la seva existència. Van superar les expectatives: eren moltes més de cinc. El 25 de novembre van repetir les mateixes escenes en una altra manifestació a Madrid, i la setmana vinent, el 8 de març, tornaran als carrers.

L’ARA ha pogut parlar amb algunes de les integrants del grup que va manifestar-se a Barcelona. Moltes són víctimes de ciberassetjament a les xarxes socials, i les amenaces fa temps que són una constant als seus comptes d’Instagram i Twitter.

Acabar en un centre de menors amb 16 anys

Sukaina Fares té 30 anys i viu a Catalunya. Durant la manifestació a Barcelona atenia els mitjans de comunicació. Aquesta autònoma, quan no treballa, dedica el temps que li queda a intentar ajudar altres noies que es trobin en la situació que ella va viure quan tenia 16 anys. Després de diverses denúncies a comissaria i de negar-se a seguir els preceptes de l'islam, va acabar en un centre de menors. Fins aleshores havia tingut un rol molt important a la seva família: com que era l'única que entenia l'idioma, des dels set anys llegia factures, acompanyava la seva mare al metge i tenia cura de les seves germanes més petites. “Si per a una dona maltractada és difícil denunciar la seva parella, com és fer-ho amb la família?”, es pregunta. Quan era al centre de menors hi havia tres noies més que havien patit el mateix xoc. Avui es pregunta quantes n'hi ha així a Catalunya. A través de les xarxes socials, desenes hi contacten des de tot Espanya i fins i tot des de Mauritània. Al seu perfil d'Instagram combina els missatges contra el racisme a Espanya –responent als atacs a dones musulmanes que porten vel– amb les crítiques a la religió de la qual ella va fugir: “En un costat hi ha el racisme, a l'altre hi ha el patriarcat islàmic, i al mig hi som nosaltres”, afirma, i destaca que els dos combats són igual d’importants.

Fares lamenta que els discursos com el seu s’escolten de manera selectiva: la dreta pot aplaudir la crítica de l'islam però ignorar el missatge contra el racisme; l’esquerra pot donar suport al seu missatge contra el racisme però passar de puntetes a l’hora de criticar l’islam –en nom de la diversitat–. Ella considera que l'islam és masclista –com totes les religions, afegeix– precisament perquè segueix l'Alcorà –el llibre sagrat dels musulmans– i no per una mala interpretació dels homes: “El text és molt explícit: les dones han de rebre la meitat de les herències, el testimoni d'una dona val la meitat, la dona deu la submissió al seu marit”. I afegeix, davant de la voluntat de llegir l'Alcorà d'una altra manera per part de sectors més progressistes, el següent: “Si vols reinterpretar-lo cal escriure'l de nou. Què plantegen, reescriure'l? Això és blasfèmia! Estarien canviant les bases de l'islam”.

Quan tenia 19 anys va llegir per primera vegada l’escriptora Nawal el Saadawi (1931-2021). Fins aleshores l'havien acusat d'haver repudiat les seves arrels, i veure que una feminista egípcia havia lluitat pel mateix que ella tants anys abans va ser reconfortant. Avui té tots els llibres de l'autora a casa seva. La connexió amb les lluites del món àrab li ha permès arribar a una conclusió: “Respecte a l'islam, el discurs que defensa l'esquerra aquí és un discurs d'extrema dreta als nostres països. Al Marroc hi ha partits polítics que han prohibit pel·lícules que no combreguen amb la religió islàmica. Aquí, al Raval, les dones fan esport segregat. Posen cortines a l'aire lliure per protegir-les de qualsevol mirada que no sigui la dels marits. En lloc de lluitar contra la imposició religiosa que impedeix que les dones puguin fer esport, alguns creuen que la millor idea és cedir”. La seva història no deixa de ser la d’una adolescent que volia anar a la piscina, fer el mateix que les altres i no va poder per culpa d'una prohibició religiosa, una situació que ella cataloga de racista: “Catalunya està permetent un maltractament institucional que mai permetria si les nenes fossin catalanes blanques”.

Els perills del salafisme

Mimunt Hamido era la persona més veterana de la manifestació. Va néixer a Melilla i viu a Istanbul (Turquia), on es dedica al món de la cuina. Criada a l'Espanya franquista, alerta dels perills de les identitats polítiques edificades al voltant de la religió. Considera que l'islam s'ha vist influït els últims anys pel salafisme, fins al punt que les dones més grans en alguns llocs no porten vel i les més joves sí que ho fan. El salafisme és una branca de l'islam que considera que els autèntics musulmans són els salaf, els acompanyants del profeta Mahoma i les tres generacions següents. Tot allò que queda a continuació és una desviació moral. La prohibició de la música, l'obligatorietat del vel i la limitació de les llibertats de les dones són algunes de les característiques principals del salafisme.

Amb el suport financer de l’Aràbia Saudita i altres monarquies del Golf, aquesta branca busca convertir-se en el mainstream islàmic a tot el món. Hamido pensa que, a Europa, s'alimenta del descontentament de molts musulmans i els seus fills: “És fàcil caure en aquest parany: com que no m'estimen i hi ha molt racisme, torno al que és meu; però realment no tornes al que és teu, tornes al que et diuen a internet que és teu”. Lamenta que, malgrat la proximitat territorial, a Espanya no es conegui la història dels països del nord d'Àfrica, i critica el que considera relativisme cultural practicat per activistes d'esquerres: “Ells han decidit que aquesta és la nostra cultura, i així es treuen el problema de sobre. Són uns racistes ignorants”. A l'origen de l'auge de l'islamisme hi situa Occident i la colonització. Segons Hamido, els occidentals "han fet tot el possible perquè els països àrabs tinguin el peu al coll" i consideren que "la democràcia no és per a ells". En aquest esquema, la religió és un instrument per aconseguir aquesta submissió.

Nenes de 8 anys amb vel

La Tfarrah viu al nord d’Espanya i té familiars que són salafistes. Nascuda en un camp de refugiats a Tindouf (Algèria), aquesta saharaui va venir a Espanya per primera vegada quan tenia set anys. Als 21 va haver de començar a portar el vel després d'una visita a la seva terra, i va arribar a la conclusió que s'havia d'allunyar de la família per poder ser lliure. Ha treballat a Anglaterra, Mallorca i Madrid, i ara cursa estudis universitaris de treball social. La Tfarrah comenta el paper que l'Aràbia Saudita té en l'auge del salafisme: “Donen armament al Marroc, a més de dàtils per al Ramadà i imams per impartir la religió al Sàhara. Ho notem molt: a les escoles veus nenes de 8 anys amb vels, cosa que nosaltres no hem hagut de passar”.

Animada per l'èxit de Conciencia Feminista, espera que aquesta sigui una plataforma que compleixi diversos objectius. El primer, difondre els problemes a què s'enfronten les persones que intenten apostatar de l'islam –un delicte castigat amb la mort a Qatar, Somàlia, Malàisia, les Maldives, els Emirats Àrabs Units i el Iemen–. El segon, ser un punt de suport per a les dones: “Com més alcem la veu més se'ns acosten noies que ni pensàvem que existien. Volem que aquesta sigui una llar, que tinguin un lloc que potser nosaltres no vam tenir en el seu moment, que no pensin que estan sonades, que és el que hem pensat totes nosaltres”. A la Tfarrah l’entristeix que s'hagi creat un “elles i nosaltres” quan es parla de les noies musulmanes que porten vel i les noies criades en entorns musulmans que han decidit no portar-ne o abandonar la religió. Totes s'enfronten al racisme, encara que critica que de vegades es tapin discursos com el seu o el d'altres dones laiques o atees: “Les conseqüències no són iguals per a qui escull posar-se un vel que treure-se’l. Jo si em trec el vel em repudia la família, m'allunyo… i em trobo igualment amb el racisme pel meu color de pell”.

La primera manifestació

L’Amina era una de les més joves de la manifestació. Té 24 anys i assistia per primer cop a una trobada d’aquest tipus. Des de petita li havien dit que “un cúmul de gent era equivalent a un cúmul de problemes”. Ara explica que ser-hi va significar molt per a ella: “Vaig plorar molt recordant tots els moments en què jo pensava que mai ho podria fer, això”. L’Amina comenta que la seva família l'havia educada per “tenir un perfil baix” i “no dir res”. Alça la veu per dir “Jo mai he estat modesta!”, i riu. No va ser possible mantenir les seves idees i mantenir la família al costat, així que va haver de sortir-ne. L’Amina mai va creure en Déu. Resava per curiositat, de la mateixa manera que llegia l'Alcorà per poder defensar-se algun dia de les crítiques; no veia sentit a la idea d'esperar el cel per poder fer totes les coses que estan prohibides a la vida terrenal. Després, quan es va allunyar de la religió, no va rebre cap suport familiar, en algun cas més per por que per falta de comprensió: “No és que no m'entenguin, sinó que no volen que passi per això. Són conscients de la societat de la qual venim: es dediquen a matxacar-te fins que tornis al jou”. Davant les acusacions d'haver-se "occidentalitzat”, l’Amina respon indignada: “És com dir-nos que no som d'aquí. Reivindico el meu dret a dir que soc catalana de soca-rel”. Actualment treballa en una botiga, on prefereix que no la localitzin. Una part de la seva família està “molt radicalitzada”, motiu pel qual els té molta por. “Si veiessin el que faig la meva vida estaria en perill. Jo sé com treballen aquesta gent –fa una petita pausa–. El meu pare és d’aquesta gent. No desitjo a ningú una persona així a la seva vida”.

El que més la preocupa és veure gent del seu entorn amb opinions obertament homòfobes, i com el salafisme facilita, lentament, un extermini cultural: “Fa poc unes conegudes marroquines, noies que s'han educat aquí, em deien que als homosexuals calia fer-los un exorcisme. La nostra cultura no és el vel: és el te, són els nostres vestits, el menjar, els tatuatges de les nostres àvies. Quina ràbia que tot això s'estigui perdent. En el futur veuran una cosa homogènia, totes tapades, si és que es troben alguna dona pel carrer”.