Estimat Pau, enguany no gaudirem del teu Jisàs de Netzerit, els pastorets musicals contemporanis que, amb la creativa complicitat del grup De Mortimers, s’anaven renovant segons les notícies, la modernitat i l'enginy. Us els vau inventar els dos inventors del rock català, tu i el teu amic de l’ànima Toti Soler, amb qui vas perpetrar el Dioptria que ha entrat a la història de la bellesa. Sou els pares del roc sense k autèntic, que no és el de cantar músiques angleses en català, sinó músiques catalanes en la seva pròpia llengua. Veniu de la tradició des dels ancestres: tu, Pau, net de Carles Riba, Clementina Arderiu i Pau Romeva, i en Toti, net d’Alexandre Galí. La Bernat Metge, la Mancomunitat i el Parlament de la República, com podíeu fer rock and roll sense que us hi afloressin el Cançoner Popular de L’Avenç, els Cors de Clavé i les caramelles?!

Acabo avui aquesta sèrie d’articles d’artistes i intel·lectuals al paradís o al parnàs que vaig tractar quan encara no hi eren. Quan la vaig començar, per res del món pensava que la clouria amb tu. Tot just estaves en plena revifalla de bolos i amb la teva cita radiofònica amb en Sisa i la Marina Rossell. Però tu, Pau, ets un metafísic i ara que ja hi sojornes, a la metafísica, t’escric al núvol, que ja no sé si és el meteor aquós damunt del qual la història sagrada plantava el demiürg o un espai hologràfic del metavers.

Ens vam conèixer a cal Raimon, al passeig Maragall, “aquest carrer que mai no ens ha fet gràcia”, quan des de punts de vista estètics diferents estàveu creant un gènere anomenat Nova Cançó. Quin pròleg més bonic que et va fer al recull Cançons i poemes de l’any de gràcia de 1968: era la benedicció papal després que el tribunal canònic t’hagués suspès els exàmens per entrar als Setze Jutges i tu i els heterodoxos fundéssiu el Grup de Folk, us féssiu hippies, tastéssiu unes quantes merdes del mercat dels camells i que tots els “licors” esdevinguessin una nit a la comissaria i una de les cançons més precioses del teu repertori.

Te’n vas anar a l’illa de Wight i vas escoltar Janis Joplin, Jimmi Hendrix i Jim Morrisson, després víctimes d’aquella causa perduda, i jo et vaig proposar un reportatge sobre drogues i música que va acabar a casa teva, quan vivies a prop del Barri Xino, en un dels episodis més insòlits del meu periodisme: tu, en Josep Fortuny de la Dharma i en Pau Maragall, que era el vostre evangelista en aquest cas no expulsat de casa sinó ell expulsant el cognom de la seva signatura perquè no volia ser un altre net de la catalanitat nostrada. Tots tres cecs de no vull saber què asseguts en un futon i jo amb el magnetòfon donant voltes a les vostres al·lucinacions sempre brillants.

També vas estar a l’altura de les teves provocacions trapelles quan et vas presentar disfressat de general Custer, amb sabre i tot, al sopar institucional que us rescabalava a uns quants una prohibició injusta de cantar al Palau de la Música perquè no éreu “clàssics". Però el més important que has fet i que et perdurarà és la cançó, una obra original, creativa, teva i només teva.

La quantitat de lletra i de música que ens has regalat, Pau, és immensa fins allà on les dimensions es fondrien en superlatius. Però, a més a més, també eres un narrador excepcional, tant en el registre oral com quan escrivies. Aquella història contracultural que em vas portar a casa perquè hi fes una ullada i que vam publicar a Vibraciones, l’òrgan més universal de la música popular que ens hem donat, et feia disputar a Jack Kerouac l’hegemonia prosística de la Beat Generation. Després d’editar aquella paperassa em vas endreçar les versions pianístiques que jo anava fent d’algunes cançons teves. Encara escolto als altaveus interiors com et vaig acompanyar en dues de les meves preferides, Noia de porcellana i Es fa llarg esperar. I jo dient-te que Es fa llarg esperar la cantava millor que tu la Bonet i tu cofoi d’aquella versió, com feliç estaves del Marronet de la Rossell.

Feia temps que no parlàvem, però quan vaig saber que estaves fotut t’enviava records a través d’ella i d’en Sisa, fins que un dia la Marina et va passar el telèfon i vam xerrar una estona. Després, la filmació de mòbil que, ara ha fet just un any, em va enviar en David Fernández quan feies de guest star amb els Ovidi-4, en un assaig unplugged com l’Eric Clapton, un altre penjat il·lustre... Parlant de penjats, no sé si vas arribar a enregistrar o cantar en públic aquella versió que vas sotmetre a la meva consideració del Ne me quitte pas, traduïda per “No em deixis penjat”. Era deliciosa, suposo que en Brel ja te n’ha donat les gràcies.

He d’anar enllestint, Pau, que se m’acaben els caràcters i acabo aquesta secció que no, no s’hauria d’haver acabat amb tu perquè aquest any hauries d'haver tornat a reposar l’etern Jisàs de Netzerit. Per cert, què te n’ha dit el protagonista?