Per intentar apaivagar el típic i contemporani neguit que ens sorprèn ara i adés i de forma endògena o exògena, indistintament, amb la meva lady in waiting, en taxi, ens acostem fins a Tinta Gris (Madrazo, 102) amb una capsa buida que ens fem embolicar amb un paper estampat i una gran llaçada que, després que ens ho pregunti la senyora paperera (“La llaçada, com la voldran, de molts colors?”) decidim que sí, que la volem de molts colors.

La preferim així, la llaçada, pomposa, perquè d’aquesta manera ens assegurem que l’experta dependenta s’hi estarà més estona, i com que no tenim pressa perquè hem vingut a relaxar-nos... A Tinta Gris asseguren que són “una tienda atelier especializada en invitaciones de boda, objetos de papelería seleccionados y packaging especial ”. Si l’objecte no es massa complicat i voluminós, te l’emboliquen al moment; si no, els hi has de deixar i l’has de passar a buscar més tard. Veure treballar la minuciosa i hàbil senyora embolicadora (embolicaire, podríem dir-ne) relaxa moltíssim més que un opiaci. A més a més, resulta que, nosaltres que vivim molt per sobre de les nostres possibilitats, és comparativament molt més barat. Per això hi anem sovint. Si en Joan Brossa fos viu li suggeriríem que s’hi acostés, perquè segur que s’hi inspiraria, a ell que tan l’atreia la prestidigitació.

Amb la nostra capsa buida però profusament embolicada sota el braç, i ja molt més en forma anímicament, decidim anar a dinar al Pepa (Aribau, 41). Abans, però, passem per davant de can Casals (Aribau, 46), la llibreria antiquària del senyor Albert Obradors. També ho fem regularment perquè estem molt i molt estranyats que ningú s’hagi endut encara el llibre Sol Solet dels Comediants, aquell de tapes metàl·liques publicat a mitjans dels anys vuitanta, que llueix, de fa temps, a l’aparador. Nosaltres perquè ja el tenim, que si no de què. El senyor Obradors, per cert, practica amb rigor el mens sana in corpore sano perquè, a més de llibreter, juga a tenis (ara no recordem si a la Reial Societat de Tenis Pompeia o a l’Hispano Francès) com a mínim dos cops per setmana.

El que també havia estat una llibreria de vell és el Pepa, que encara conserva, afortunadament, les altes prestatgeries de fusta i, a mode de decoració, alguns llibres que es van traspassar amb el local i que ara s’han convertit en autèntics vestigis. Com que és temps de penediment i penitència, li pregunto a la meva lady in waiting si creu que ha arribat el moment de confessar-li a la senyora Camila Espinoza, la propietària del restaurant i una de les millors taverneres d’Europa, que vaig robar-li, d’una de les lleixes, el Retorn a Brideshead d’Evelyn Waugh en l’edició de Proa, de tapa taronja, amb el Maria Assumpta navegant a tot vent a la coberta, traduït pel Ramon Folch i Camarasa l’any 1983. Em diu que no cal que li confessi res de res perquè no el vaig robar aquí, el llibre, sinó en aquell altre local que es deia Mostassa, on, durant aquella època que ens va donar per ser persones sanes, anàvem a esmorzar porridge. “¿Aquell restaurant que estava a tocar de la porteria on viu una de les magnífiques germanes Roca Maragall i que va desaparèixer per convertir-se en una franquícia?”, pregunto. “Efectivament”.

A la tarda em truca la mamà per esbroncar-me. Resulta que “a causa de estos articulitos ridículos que escribes, que con la que está cayendo no se entiende que te los publiquen, nos estás dejando a toda la família com un drap brut. Que el otro día, en lugar de «directamente proporcional» apuntaras «inversamente proporcional», pase, porque como eres disléxico, vas que ardes... ¡pero que no afinaras y tuvieras el cuajo de colocarle a Isabel II un bastón de pastora! ¡Qué espanto! Y no me vengas con el cuento ese de la autoficción y de las licencias literarias. ¡Memeces! La suerte que tienes es que tía Mimí esté muerta porque, de lo contrario, con lo cazadora que era, te arrancaba la cabeza de un guantazo... ” Pel que es veu fa dues setmanes vaig apuntar, aquí mateix, que la reina d’Anglaterra, per entrar a Westminster, al servei d’homenatge al seu difunt marit, es recolzava, per una banda, en el seu fill Andreu, el Tenebrós, i, per l’altra, en un bastó “de pastora”. El senyor Joaquim Antoni Vidal Puig, lector d’aquest diari, i per molts anys, va apuntar, amb molt d’encert, que “no es tracta d’un bastó de pastor, sinó de caçador, amb forqueta de banya de cérvol i, per la factura, diria que de Brigg & Sons”. La mamà no té clar que el bastó sigui de Brigg & Sons, diu que li encantaria poder-ho debatre amb el senyor Vidal Puig. L’objecte de la discòrdia també podria ser, sempre segons ella, de Smith & Sons, o de Prudey & Sons -que a més és Royal Warrant- o, fins i tot, de Classic Canes. Però el que segur que no és el bastó en qüestió és de pastora. La mamà em demana que em disculpi amb el senyor Vidal Puig i amb tots els lectors del diari. Sigui com sigui, m’ha tornat a desheretar, aquest cop, possiblement, amb tota la raó.