Transito per la fantasmal plaça d’Antonio López, un lloc deshabitat per la pandèmia a l’espera de ser rebatejat definitivament i amb un pedestal sense estàtua que ens recorda el passat esclavista de la nostra ciutat. A Barcelona la com- pravenda d’esclaus es remunta a l’època romana. I en aquest mateix indret, on hi havia els Encants Vells, s’hi havia comerciat amb éssers humans durant l’Edat Mitjana, com també s’havia fet a la veïna plaça Nova. Recordo dels meus temps d’universitari, quan volia ser medievalista, com ens explicaven que tothom que capturés un esclau fugitiu barceloní, abans que hagués arribat al riu Francolí, rebia una recompensa en metàl·lic i les cadenes del presoner. A les Cròniques de Bruniquer s’hi recull que, el 1376, va naufragar a les nostres costes una nau genovesa carregada de mercaderies, que incloïen persones per ser venudes a Barcelona. I setze anys més tard van condemnar quatre homes per haver matat i enterrat una esclava, a fi de robar-li els diners estal- viats que guardava. El 1450 sor Elionor de Montcada, una monja de Pedralbes, filla d’esclava, va provar de reclamar a Roma el reconeixement de la seva ascendència aristocràtica i va aixecar un gran escàndol. I el 1483 van torturar i executar un esclau africà, acusat d’haver enverinat la seva dona. Era tan habitual la presència d’aquesta mena de criats a la ciutat que es va crear la Confraria d’Esclaus i Lliberts de Sant Jaume. I al desaparegut convent de Santa Clara es guardava el retaule barroc de la Mare de Déu dels Esclaus.

El primer alliberament massiu d’aquests captius es va produir el 1766, quan l’ambaixador del Marroc va rescatar 800 esclaus berbers, molts d’ells residents a Barcelona. Tot i així, aquest comerç continuava molt viu a casa nostra. Se’n pot seguir el rastre al Diario de Barcelona, en anuncis per paraules com aquest del 1795: “Qui vulgui comprar un negre de 16 anys pot acudir a casa d’Antoni Despau al carrer de Bellafilla”. O aquest altre: “Qui vulgui comprar un negre de 18 anys ben formós, a casa de Josep Galofré, al carrer Conde del Asalto”. D’ofertes en trobem força, com el negre de 14 anys que sabia escriure i pentinar, que es venia a casa d’en Bruno Llobet, al carrer d’en Serra. O la negra i la seva filla mulata, que sabia cuinar, rentar i planxar, al carrer dels Gegants.

Llavors aquesta mena d’avisos obviaven la denominació d’esclaus i preferien parlar de negres. Tot i que a la Península ja era il·legal des del 1837, al mateix diari trobem un anunci del 1848 en què un “negre Congo de bona criança, de 22 anys”, s’oferia per treballar de criat, cuiner o cuidador de cavalls. Els esclaus començaven a desaparèixer del nostre paisatge, però els lliberts i els seus descendents buscaven feines relacionades amb la seva antiga condició. Elles com a servei domèstic o dides per a infants, i ells com a criats o cotxers.

A Espanya encara hi va haver esclaus africans a les illes de Cuba i Puerto Rico, amb una part considerable de la burgesia local implicada perquè això continués sent així. El 1865 es creava la Societat Abolicionista Espanyola, i com a resposta apareixia la Lliga Nacional de Barcelona, el 1872, un partit negrer hereu del Círcol Hispànic Ultramarí d’ex- Residents a les Antilles, que es negava a l’abolició de l’esclavatge al Carib. Finalment, un any després, el govern de la Primera República va prohibir la compravenda de persones. Tot i que no es va fer definitiu fins al 1886, quan es van alliberar els milers d’esclaus que quedaven en aquelles illes. La ciutat va anar oblidant, lentament, aquest passat indigne, del qual encara sobreviu aquest pedestal buit, deserta metàfora del que va ser un gran negoci