DE VEGADES ASSUMIM LES RUTINES, REPETIDES SOVINT, SENSE PREGUNTAR-NOS PER QUÈ LES FEM. És clar que no podem estar interrogant-nos contínuament sobre el que fem, però, algun cop, no va malament mirar-nos-les com si ens fossin estranyes, amb la ingenuïtat de qui s’hi acosta per primer cop i s’atreveix a preguntar per la seva raó de ser i pel que les explica o justifica.

Ara que, com cada setembre, milers de nois i noies tornen, en un gest mecànic de repetició, a l’escola, no és impertinent fer-nos una pregunta d’aquelles que descartaríem de seguida com a òbvia: què hi van a fer, a l’escola? Per què hi van i assumim tots que hi vagin? La resposta més evident que donaríem nosaltres -i, per descomptat, ells- és que hi van per obligació, perquè s’hi ha d’anar. I, sens dubte, potser aquesta ha sigut una resposta que pares i mares han donat als reticents, que segur que n’hi ha. Però, per què s’hi ha d’anar? Per què és cosa normal d’anar-hi? Si la filosofia ajuda, sovint, a preguntar-nos per les coses més òbvies, pot ser bo, avui, preguntar-nos per això que sempre donem per descomptat sense qüestionar-nos el perquè.

És cert que en parlem contínuament, de l’educació i dels seus problemes, de l’ensenyament i del seu paper social. I, també contínuament, en els últims anys, assistim regularment, per sort amb una certa intermitència, a aquestes tan cèlebres avaluacions comparatives que ens diuen com està el nostre sistema educatiu, en algunes coses quantificables, en comparació amb els països del nostre entorn. És cert, tanmateix, que alguns dels primers que s’esgarrifen dels resultats, i de manera més cridanera, acostumen a ser els mateixos que o bé en són responsables, o bé han menystingut sistemàticament el paper de l’educació en la nostra societat.

Però, en realitat, què hi anem a fer, a l’escola? A aprendre? Està bé, però a aprendre què, i, en realitat, per què hi ha alguna cosa que s’hauria d’aprendre? Preguntes com aquestes han preocupat a molts des de fa més de dos mil anys. I, per això, encara que algunes respostes siguin velles, va bé, de tant en tant, tornar-les a pensar. Sèneca, que està acompanyant aquestes idees de reüll de setembre, va dedicar una de les seves cartes a Lucili a aquestes qüestions. I de seguida va descartar que les anomenades arts liberals (gramàtica, matemàtiques, música...) fossin valuoses pels guanys que proporcionen. Més aviat considerava que només eren útils en la mesura que preparen la intel·ligència. I és que, deia, eren anomenades liberals justament “perquè són dignes de l’home lliure”, ja que contribueixen a la seva llibertat.

I, per això, es preguntava, “quines d’aquestes coses aplanen el camí a la virtut?” Quina lleva la por, quina refrena les passions, quines contribueixen a ser més honestos i més bons? No posava en dubte l’ensenyament de la gramàtica ni de la geometria, al contrari. Però es preguntava si freqüentar-les en l’escola, i dedicar-hi tant de temps, ajudava a la virtut, a la vida més recta, a l’equilibri i la solvència en les nostres valoracions. I és clar que ho feien, deia, però de manera particular: “De què em serveix dividir un camp en parts, si no me’l sé partir amb el meu germà? [...] Hom m’ensenya com ho faré per no perdre res de les meves coses, però jo voldria aprendre com ho perdria tot de bon grat”. Totes aquestes matèries d’escola, suggeria Sèneca, no són valuoses perquè puguin encomanar la virtut, sinó perquè preparen l’ànima a rebre-la. És una veritat senzilla, simple, que ens recorda que l’essència de l’escola no és, en el fons, aprendre coses, sinó arribar a ser millors: més justos i més lliures.