El clixé diu que els periodistes són els escrivents en directe de la història. En unes quantes ocasions, però, han transcendit aquest paper de cronistes per convertir-se en agents del canvi social. Algunes vegades, ho han fet moguts per la convicció personal d’estar provocant un bé general. En d’altres ocasions, el guany econòmic ha estat el motor principal. I no falten casos en què han manat els interessos espuris.

Des dels seus orígens, la premsa ha perseguit el proselitisme d’alguns idearis. Crear un diari no estava a l’abast de qualsevol -la inversió en maquinària era només apta per a les butxaques de la noblesa i la burgesia- així que els privilegiats que van poder-ho fer no van dubtar en posar-lo al servei dels seus postulats polítics. Els diaris de partit van anar cedint espai, a poc a poc, a la premsa independent, per bé que sempre hi hagués un grau de dependència del poder, sigui directe o indirecte.

Els personatges d’aquesta galeria són ben diversos. De procedència, d’ideologia, d’època, de posició dins la complexa maquinària de la premsa, i també de motivació. Però tenen en comú haver condicionat el seu entorn -per a bé o per a mal- a través de la institució de la premsa. No és, en cap cas, un rànquing d’influència o rellevància, sinó un retrat calidoscòpic de perfils diversos.

Vivim en uns temps en què s’ha esquerdat l’oligopoli d’altaveus. Això ha fet emergir noves formes de periodisme. La tecnologia també ha estat un factor determinant. Quan el Washington Post va publicar els Papers de Washington, el filtrador va necessitar un any i mig de treball laboriós per acumular físicament milers de fotocòpies que va caldre transportar en avió. Avui els alertadors accedeixen a bases de dades i poden sostreure la informació de manera molt més efectiva.

Però, al mateix temps, el poder s’ha dotat també de noves i sofisticades maneres de controlar l’accés a la informació, i també la seva difusió. Tot això en un món on sorgeixen noves polaritats geopolítiques, moltes de les quals marcades per règims amb un respecte feble per la llibertat de premsa. En aquest panorama complex, rescatem algunes figures destacades que van poder influir en el curs dels esdeveniments.

WILLIAM RANDOLPH HEARST: PREPARANT ELS AMERICANS PER A LA GUERRA DE CUBA

WILLIAM RANDOLPH HEARST: PREPARANT ELS AMERICANS PER A LA GUERRA DE CUBAQuan l’il·lustrador desplaçat pel New York Morning Journal a Cuba va explicar a William Randolph Hearst que allà tot estava tranquil i que no hi havia incidents que fessin preveure un conflicte armat, l’excèntric director li va contestar: “Vostè proveeixi les imatges, que jo ja proveiré la guerra”. No hi ha cap evidència que suggereixi la veracitat de l’anècdota, però la rèplica s’ha convertit en un dels mites del periodisme americà, ja que il·lustra perfectament la idiosincràsia dels editors de premsa groga, que en el tombant del segle XIX al XX van revolucionar el periodisme amb les seves fórmules sensacionalistes, agressives i, sovint, tramposes.

Encara que l’intercanvi entre editor i il·lustrador sigui apòcrif, no hi ha dubte que la premsa tabloide de Hearst va atiar la indignació dels americans arran de l’enfonsament del Maine i els incidents posteriors, i que això va facilitar l’entrada dels Estats Units en la guerra que provocaria la pèrdua de l’última colònia espanyola a Amèrica.

Hearst va arribar a tenir la cadena de diaris més important del món, amb capçaleres establertes en una trentena de ciutats nord-americanes, que sumaven una audiència de 20 milions de lectors diaris. Aquest singular personatge -que va servir d’inspiració per al Ciutadà Kane, d’Orson Welles- va arribar al negoci de la premsa per una via singular: el seu pare li va cedir la gestió del San Francisco Examiner, que havia comprat el 1880 com a pagament d’un deute de joc. Potser per això va ser un enamorat de les apostes: promocionava els seus autors preferits, encara que el públic no els reclamés. I traslladava les seves dèries i manies polítiques al seu cartipàs de capçaleres, que controlava de manera tan directa com caòtica. Demòcrata que va intentar, sense èxit, ser alcalde de Nova York, governador de l’estat i president de la nació, va fer un gir de 180 graus cap al conservadorisme.

La ferotge rivalitat amb Joseph Pulitzer i el seu New York World va comportar l’auge de la premsa groga. Però alguns historiadors reivindiquen que, malgrat tots els excessos i violacions deontològiques, aquells eren uns diaris ben fets, que acostaven als lectors poc educats el món de la informació, encara que fos amb l’esquer de les històries d’interès humà. I ho feien per només un penic. A més, tant Hearst com Pulitzer van ser uns immensos impulsors de talent.

Aquella espiral d’inversions i invencions va topar amb el mur de la realitat l’any 1929. El Crac i la posterior depressió van fer que Hearst -un gestor poc fiable i arriscat- perdés quasi tot el seu patrimoni. Al final va acabar sent treballador del gegant corporatiu que havia creat quasi del no res. Avui el grup Hearst és referent mediàtic, amb una cartera de diaris, revistes i canals televisius.

DOROTHY THOMPSON: LA VISIÓ D’ALERTAR QUE HITLER ESDEVINDRIA UN DICTADOR

DOROTHY THOMPSON: LA VISIÓ D’ALERTAR QUE HITLER ESDEVINDRIA UN DICTADOR“Està mancat de forma, gairebé mancat de cara: un home amb una expressió de caricatura i amb una estructura que sembla cartilaginosa, sense ossos. És inconseqüent i voluble, mal construït i insegur. És el prototipus de petit home”. El retratat de manera tan poc afalagadora és Adolf Hitler, certament algú a qui valia més no fer enfadar. I qui el descrivia així, Dorothy Thompson, primera representant de la premsa americana expulsada d’Alemanya un cop aquell petit home va créixer fins a convertir-se en el canceller alemany i el genocida que ha passat a la història.

Lluitadora sufragista reconvertida en periodista un cop la seva causa va ser acomplerta, Thompson va ser de les primeres a alertar al públic, ja l’any 1925, del que s’estava congriant a l’Alemanya humiliada dels anys 30. Al seu llibre I saw Hitler, del 1931, explicava que, en veure’l al hall del Kaiserhof Hotel, va tenir “la certesa de ser davant del futur dictador d’Alemanya”. No l’errava.

Quan va haver de tornar als Estats Units, va començar a escriure la columna On the record, que apareixia a més de 170 diaris del país, amb una audiència combinada de 10 milions de persones. També va ser una estrella de la ràdio i, des dels micròfons de la NBC, va denunciar la causa del jove jueu Herschel Grynszpan, assassí d’un diplomàtic alemany que els nazis van utilitzar com a pretext per a la campanya antisemita de la Nit dels Vidres Trencats.

Ser a primera línia de la informació i l’opinió la va convertir, segons la revista Time, en la dona més influent dels Estats Units, costat per costat amb Eleanor Roosevelt. “Dorothy Thompson és la dona dels clubs femenins americans. És llegida, té credibilitat i la citen milions de dones que solien adoptar les opinions polítiques dels seus marits, que al seu torn solien adoptar les opinions polítiques de Walter Lippmann”. No és estrany que se la conegués a l’època, doncs, com a “la Primera Dama del periodisme”.

Tot i haver estat una abrandada defensora de la causa d’Israel, va canviar la seva postura després d’un viatge a Palestina, el 1945. Això va fer que l’acusessin d’antisemita, cosa que ella va rebutjar sempre. Però el mal estava fet i Thompson va entrar en decadència professional.

HU SHULI: L’ASTÚCIA PER CANVIAR DES DE DINS EL SISTEMA XINÈS

HU SHULI: L’ASTÚCIA PER CANVIAR DES DE DINS EL SISTEMA XINÈSMenuda, discreta, gens estrident. Però, tot i l’aparença fràgil, Hu Shuli ha rebut l’apel·latiu de ser “la dona més temuda de la Xina” per continuades investigacions periodístiques que destapaven afers de corrupció en un dels països amb més control sobre què publica la premsa. Van obligar aquest reportera a dimitir, l’any 2009, del setmanari que dirigia -anomenat Caijin - per les pressions d’uns accionistes incòmodes amb els ulls de poll que anava trepitjant la publicació. La van acompanyar més de 140 perfils professionals amb qui, al cap de pocs mesos, fundava Caixin, una publicació amb el mateix esperit d’exposar -quirúrgicament i sense adjectius- les males pràctiques que afectaven les empreses més importants i el govern xinès.

La pregunta és inevitable: quin és el secret per burlar els ferris mecanismes de control, cada cop més intensos sota la presidència de Xi Jinping? La teoria més divulgada és que comptava amb la protecció de l’actual vicepresident Wang Qishan. De fet, al cap de poc temps que aquest oficial del Partit Comunista deixés de formar part del politburó, Hu va cedir la cadira de directora al seu adjunt per esdevenir editora. Tot i que no va explicar els motius del canvi de rol, sí que va assegurar que de cap manera es podia considerar que plegava. Tenia 65 anys i volia centrar-se, segons deia, en campanyes i projectes més enllà del dia a dia.

Hu ha sigut, per exemple, combativa a l’hora de portar el debat sobre el Me Too a la Xina, a la contra d’un govern que preferiria no convertir l’assumpte en una conversa nacional. La reportera s’ha involucrat al llarg dels anys en múltiples organismes: ha estat membre del consell assessor de Reuters, de la comissió de mitjans del Fòrum Econòmic Mundial o de l’International Crisis Group. Les revistes Fortune, Time i Foreign Policy l’han inclosa algun cop en les seves llistes anuals de persones més influents del món, entre múltiples altres reconeixements.

El cas de Hu exemplifica el periodista possibilista que prefereix treballar dins del sistema per canviar-lo, i no enfrontar-se directament al seu aparell repressiu. “Sempre pensem que hi ha històries per treballar i mai ens plantegem si l’entorn hauria de ser millor”, explicava fa uns mesos a Associated Press. “Sempre hem sentit que podíem fer qualsevol cosa que volguéssim, basada en les nostres prioritats”.

EDWARD SNOWDEN: ARRISCAR LA PELL PER SOSTREURE INFORMACIÓ SENSIBLE

EDWARD SNOWDEN: ARRISCAR LA PELL PER SOSTREURE INFORMACIÓ SENSIBLE“Em dic Edward Joseph Snowden. Vaig treballar per al govern, però ara treballo per al públic. Em va costat prop de tres dècades entendre que hi havia una diferència entre una cosa i una altra i, quan finalment me’n vaig adonar, em va causar algun petit problema a la feina”. Així arrenca Vigilància permanent (Columna), les memòries d’una de les persones que més han sacsejat el debat públic sobre la violació de la privacitat dels governs en nom de la seguretat.

No és reporter, no és director, no és editor. Però, tot i això, Edward Snowden és responsable d’una de les revelacions periodístiques de l’última dècada, com a alertador -whistleblower en anglès- de tots els excessos que l’Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units (NSA) cometia contra la població civil mentre exercia la seva tasca de vigilància. Gràcies al risc personal que va córrer, la ciutadania va poder saber que aquest organisme guardava milions de contactes de correu electrònic i xats, que llegia els correus electrònics, que traçava la localització dels mòbils o que accedia secretament als centres de dades de Yahoo, Google, Microsoft, Facebook o Apple -punxant els cables submarins que transporten internet- per obtenir informació de centenars de milions d’usuaris.

Com en el cas de l’alertadora Chelsea Manning o de Julian Assange, la difusió d’aquests documents es va fer, en primera instància, per via interposada de mitjans de comunicació. De fet, Snowden recorda a les seves memòries: “El nombre de documents que vaig exposar directament al públic és zero”. Tot i així, aquest exagent d’intel·ligència no pot tornar als Estats Units, sota l’amenaça de ser denunciat basant-se en unes lleis sobre espionatge de fa cent anys i que, en tot cas, estaven pensades per evitar la filtració de material sensible a l’enemic, no pas a la pròpia ciutadania.

Poc abans que es fessin públics els documents, Snowden va demanar-se un permís i, sota el pretext de tractar-se l’epilèpsia, va fugir a Hong Kong. Aleshores va començar una tempesta diplomàtica que va resultar en una fugida a Rússia. Segons assegura, no es va emportar cap paper classificat. Tot i demanar asil a 21 països, les pressions del vicepresident Joe Biden van fer efecte i, ara mateix, l’alertador segueix vivint a Rússia.

PEDRO J. RAMÍREZ: DE LES DENÚNCIES PELS GAL A LA CONSPIRACIÓ PER L’11-M

PEDRO J. RAMÍREZ: DE LES DENÚNCIES PELS GAL A LA CONSPIRACIÓ PER L’11-MLa visió més purista del periodisme diu que l’ofici s’exerceix per fer aflorar la veritat i que les conseqüències de les revelacions no són l’objectiu, sinó un efecte col·lateral de la missió primigènia d’informar, informar, informar. Però molts periodistes han buscat la influència com a fi -no com a mitjà- i han volgut abandonar la tribuna d’observadors i relators per passar a ser actors dels esdeveniments polítics. A l’Espanya contemporània, qui millor encarna aquesta figura és Pedro J. Ramírez.

Amb només 28 anys el nomenen director de Diario 16, tot just inaugurada la dècada dels vuitanta. Les informacions sobre els GAL, i específicament sobre la vinculació entre el grup terrorista i el govern de Felipe González, van motivar que se’l cessés del càrrec l’any 1989. Set mesos després, fundava el seu propi diari, El Mundo, amb l’objectiu de ser l’assot d’un PSOE que operava amb la confortabilitat de tenir sota la seva ala el diari de més tirada i la ràdio més escoltada, El País i la SER, respectivament. Tot i que no va arribar a encalçar mai el diari de Prisa, sí que va convertir El Mundo en el segon diari espanyol i va exposar les múltiples esquerdes del tardofelipisme.

La seva hostilitat als socialistes, però, no es va fer des de la neutralitat política. Es farien cèlebres les seves partides de pàdel amb l’aspirant José María Aznar, que finalment -i amb el suport decidit d’ El Mundo - arribaria a La Moncloa. Amb el PP ja al govern, Pedrojota s’enfrontava al repte de fiscalitzar el poder ara que l’ocupava qui ell havia contribuït a alçar. Poc després, una conspiració el va intentar retirar de la vida pública, quan es va difondre un vídeo sexual seu amb pràctiques poc convencionals. El moment més baix de la seva trajectòria, però, arribaria després dels atemptats de l’11 de març del 2004. Tot i les aclaparadores evidències que era el terrorisme islamista qui havia perpetrat la matança, el diari va estar molts anys alimentant la teoria conspirativa que l’autoria corresponia a ETA. L’obsessió del diari amb l’afer va fer que la societat espanyola trigués més de l’estrictament necessari a cloure aquest capítol.

Però no va ser això el que li va fer viure una segona destitució traumàtica. Quan Rajoy es va imposar com a líder del PP, en detriment de famílies properes a l’aznarisme, Pedro J. Ramírez va començar a fustigar-lo. I va perdre el pols. Segons el relat del periodista, el govern va activar la seva influència amb els anunciants de l’Íbex-35 -empreses en general fortament regulades- per posar el director contra les cordes i fer que l’empresa el sacrifiqués a canvi de la pau comercial.

Aquesta voluntat d’intervencionisme en la vida pública quedaria retratada a El director, de David Jiménez, que seria director d’ El Mundo uns anys més tard. El periodista relata, des de l’interior, els mecanismes impropis de relació amb el poder que tenia el rotatiu, i que van establir-se en temps de Ramírez, que avui intenta seguir exercint la seva influència, amb èxit irregular, des del digital El Español.

SEYMOUR M. HERSH: UNA RATA MORTA SOBRE LA TAULA DEL DIRECTOR

SEYMOUR M. HERSH: UNA RATA MORTA SOBRE LA TAULA DEL DIRECTOREn el currículum de Hersh hi ha més entrades honorables d’aquelles a què el comú dels periodistes podrien aspirar. Els seus articles dels anys 60 van inspirar una campanya per abolir l’arsenal químic i biològic dels Estats Units. A finals d’aquella dècada, va exposar al món la massacre d’un centenar de civils a My Lai (Vietnam) i va entrevistar el militar americà que la va ordenar, la qual cosa va augmentar la consciència social contra la crueltat d’aquell conflicte. Va ser el primer a revelar el bombardeig secret de Cambodja, ordenat pel president Nixon. Va descobrir que la CIA espiava activistes pacifistes, la qual cosa va provocar la creació de dos comitès d’investigació al Congrés. També va publicar exclusives sobre el joc brut del seu govern contra el president socialista de Xile, Salvador Allende. Ja en aquest segle, va alertar de les manipulacions posteriors a l’11-S per justificar la invasió d’Iraq i va denunciar també els abusos a la presó d’Abu Ghraib.

Entre els premis que acumula, hi destaca un Pulitzer, quatre premis George Polk, un National Book Critics Circle (pel seu llibre The price of power: Kissinger in the Nixon White House ), o un Sam Awards.

No tot han sigut dianes i reconeixements, però. El reporter va donar aire a teories conspiratòries demostrades falses i va arruïnar -sense raó- la reputació de l’ambaixador americà a Xile, Edward M. Korry. S’hi va acabar disculpant, en una inusual rectificació publicada a la primera pàgina del New York Times. La seva dèria per publicar a tot cost també l’ha fet caure, en alguna ocasió, en el parany d’abusar de les fonts anònimes, cosa que li ha merescut unes quantes crítiques des de la professió. El seu llibre sobre Kennedy també va ser molt discutit, ja que algunes de les afirmacions que llançava -com ara les relacions amb el capo mafiós Sam Giancana- procedien només d’històries orals recollides dècades després de quan van passar presumptament.

Amb aquestes credencials, Hersh encarna la figura del periodista que, davant del dubte, publica. És la figura del perdiguer que odia les jerarquies, va per lliure i obté el seu màxim plaer vital quan anuncia al seu director que té un bon tema entre mans, però que portarà problemes al diari. O, segons la seva metàfora preferida, “una bona rata morta i plena de polls deixada sobre la taula del director”. No és en va que, en argot americà, als reporters d’investigació se’ls anomena muckrakers, o remenadors de la merda.

El periodista, de 82 anys, va publicar l’any passat les seves memòries Reportero, que l’editorial Península ha traduït enguany al castellà.

KATHARINE GRAHAM: JUGAR-SE EL DIARI PER PUBLICAR UNA EXCLUSIVA

KATHARINE GRAHAM: JUGAR-SE EL DIARI PER PUBLICAR UNA EXCLUSIVAParlar dels papers del Pentàgon pot suggerir que es tractava d’un plec de fotocòpies. Però no: l’alertador que va preparar aquell dossier que despullava el paper dels Estats Units a Indoxina va elaborar 47 volums de documentació que sumaven 3.000 pàgines i uns apèndixs de 4.000 pàgines més. Les primeres notícies derivades d’aquella filtració les havia publicat el New York Times, però l’administració Nixon havia aconseguit aturar el degoteig d’articles sota amenaça de denúncia. I el Times havia acatat.

Aquí és quan entra en escena Katharine Graham, que s’havia fet càrrec del Washington Post de manera accidental. El seu pare li havia encomanat la gestió del rotatiu al seu marit, Philip Graham, en comptes d’ella. Ella, segons explicaria a les seves memòries, no es va sentir menystinguda, ni que fos perquè mai li havia passat pel cap que el seu pare comptés amb ella per a res més que no fos conduir la intensa vida social de la família. Però, amb la mort de Philip, va fer un pas endavant i va agafar les regnes d’un diari amb problemes financers i de reputació, ja que el New York Times sovint li passava la mà per la cara gràcies a les constants exclusives.

Publicar o no publicar, vet aquí el dilema. Es tractava d’un vaitot: o recuperaven la iniciativa periodística o perdien el control del diari (que preparava la seva sortida a borsa). El director, Ben Bradlee, era partidari de publicar. “Quan la premsa és l’objectiu, la víctima és el públic”, li recordava. I l’adjunt Ben Bagdikian va defensar que “l’única manera d’afermar el dret a publicar... és publicar”. Graham va donar-hi llum verda. “Va ser una qüestió d’instint. Com que creia molt en la nostra missió, no va ser difícil de fer”, explicaria anys després.

La va encertar, en tot cas. I va seguir presidint el diari durant l’escàndol del Watergate, sense arronsar-se davant les amenaces que li arribaven des de l’establishment de Washington DC, a vegades de persones que havia acollit a la seva mansió, entre canapè i canapè, en el seu rol de socialité destacada de la capital. Meryl Streep interpretaria a la perfecció aquest doble paper d’amfitriona delicada i editora de raça al film The Post, dirigit per Steven Spielberg. Graham va ser la primera dona que va aparèixer a la llista de la revista Forbes, que assenyala les 500 companyies amb més ingressos dels Estats Units. Va deixar la presidència del diari el 1991, amb 74 anys, i va morir una dècada més tard a conseqüència d’una caiguda.

ÉMILE ZOLA: L’ACUSACIÓ QUE VA DEFINIR EL PERIODISME D’OPINIÓ

ÉMILE ZOLA: L’ACUSACIÓ QUE VA DEFINIR EL PERIODISME D’OPINIÓTot comença amb la dona de la neteja que treballa a l’ambaixada francesa a Alemanya i que troba una carta sospitosa on s’explica que s’estan a punt d’enviar documents confidencials a una potència estrangera. Els engranatges corruptes de l’exèrcit i l’estat maquinen per acabar condemnant per alta traïció el capità i enginyer d’origen jueu Alfred Dreyfus. Tot i que un any després es va demostrar que el veritable traïdor havia sigut un altre militar, l’estat major va negar-se a reconsiderar la seva decisió.

És en aquest context que Émile Zola publica el que probablement és l’article de premsa més famós de la història. Ocupant tota la portada del diari L’Aurore, el 15 de gener del 1898, qui aleshores era l’escriptor més famós de França llançava una imprecació al president de la República sota l’implacable titular “Jo acuso”. En aquella missiva pública denuncia que un home innocent ha servit de boc expiatori i que li han encolomat el delicte per la seva condició de jueu.

Zola va ser acusat de difamació i el van condemnar a un any de presó, que va esquivar fugint a Londres. Quan finalment va poder tornar a França, ho va fer amb una mà al davant i l’altra al darrere: la justícia li havia embargat tots els béns. Però l’article va fer el seu efecte i es considera el catalitzador d’una sèrie de canvis que s’estaven covant a la França de finals del segle XIX, on l’exèrcit reaccionari i l’Església intentaven retenir el control davant la pressió de la part més liberal del país.

“Callar és de covards”, escriuria el novel·lista, que va publicar la seva carta sabent que seria perseguit pel poder. Tot i que la carta a L’Aurore és el text més famós, l’afer Dreyfus va generar més articles i missives, que Angle Editorial va recollir a Jo acuso! La veritat en marxa i que abracen quatre anys de producció de periodisme d’opinió. Els diferents textos evidencien la tensió de la premsa per defensar el seu dret a fiscalitzar el poder. Zola apel·la als “cors generosos” que van fundar la República perquè “il·luminin l’opinió pública, els modestos i els humils, aquells a qui intoxiquen i fan delirar”. I remata: “Quina bogeria, creure que es pot impedir que s’escrigui la història! S’escriurà, i qui hi tingui alguna responsabilitat, per poca que sigui, haurà de pagar”. O, com a mínim, ser exposat.

ROGER AILES: OPINIÓ PER LA VENA AMB L’ÀNIM D’INFLUIR EN LES ELECCIONS

ROGER AILES: OPINIÓ PER LA VENA AMB L’ÀNIM D’INFLUIR EN LES ELECCIONSDavant del micròfon de Vanity Fair, Roger Ailes va especular sobre la seva pròpia extinció: “El meu doctor em diu que m’he fet vell, gras i lleig, però cap d’aquestes coses em matarà a curt termini. Les estadístiques diuen que em queden entre sis i vuit anys. Les millors taules me’n donen fins i tot deu”. El fundador de Fox News va ser optimista: va morir el 2017, cinc anys després de la fallida predicció. I va marxar d’aquest món després d’haver caigut en desgràcia, ja que va haver de plegar arran de les acusacions d’assetjament per part de set dones a qui va exigir favors sexuals a canvi de progrés en les seves carreres professionals. És inevitable preguntar-se si la vergonya pública, en un dels personatges més excessius del negoci de la comunicació, va accelerar el seu decés. En tot cas, la sortida va ser amarga per a l’orgull, però no per a la butxaca: Ailes va deixar la companyia que havia convertit en una lucrativa maquinària d’influència política amb un paquet de sortida de 40 milions de dòlars.

Defensor de pedra picada dels valors més tradicionals americans, Ailes provenia del món de la consultoria política. Havia assessorat Nixon, Reagan, Bush pare i Giuliani (i acabaria treballant en la campanya de Donald Trump). El 1993 va esdevenir màxim responsable del canal informatiu CNBC, però, dos anys després, el fet d’haver titllat de “petit jueu de merda” el president de la companyia el va situar al centre d’una conspiració per fer-lo fora. Un any després, Rupert Murdoch rescatava l’irascible Ailes per convertir-lo en director general de Fox News, la resposta conservadora a les progressistes CNBC i CNN.

“Les audiències estan mutant. Les plataformes estan mutant. Els temps estan mutant. I és millor encarregar-se del canvi que haver-hi de reaccionar”. Aquesta màxima seva la va aplicar en tota l’extensió. Ailes va muntar un canal on l’important no era la factualitat sinó l’opinió. El públic del bàndol demòcrata tenia moltes opcions per informar-se, però el més conservador no. La conclusió era clara: si enfocava Fox News a aquest segment del mercat, el dominaria sense competència. En molt poc temps aquell canal, trencador i desacomplexadament parcial, va esdevenir la cadena de notícies més vista dels Estats Units. I, per tant, una de les més rendibles. “Els diners et trobaran si la gent creu en el teu missatge”, va deixar escrit. I creure en el missatge era molt senzill, si es tractava d’un missatge que refermava les pròpies creences i prejudicis.

És així com Fox News s’ha convertit en una màquina d’influència que busca decantar la balança en cada elecció. A tall d’exemple, quan es van escampar els rumors que Obama no era nascut als Estats Units -cosa que li hauria impedit presentar-se a president-, el canal l’esmentava sempre amb el seu nom complet, Barack Hussein Obama, per relacionar-lo tramposament amb l’islamisme en general i amb Saddam Hussein en particular. Ailes va posar les bases per a una televisió on l’opinió i la informació se servien en un aiguabarreig indestriable.

ANNA POLITKÓVSKAIA: EL PREU MÉS ALT PER LA RESISTÈNCIA A LES PRESSIONS DEL PODER

ANNA POLITKÓVSKAIA: EL PREU MÉS ALT PER LA RESISTÈNCIA A LES PRESSIONS DEL PODERLa defensa del periodisme s’ha de fer sempre a la contra d’un poder que mira de retallar el terreny de la seva fiscalització per totes les vies possibles. La més extrema és l’assassinat dels mateixos periodistes, i hi ha països que s’han convertit en inferns per als reporters, com Mèxic, Síria, l’Iraq, l’Afganistan o les Filipines. En aquest context, el cas d’Anna Politkóvskaia resulta il·lustrador de la vocació infinita d’alguns professionals, disposats a sacrificar fins i tot la vida per tal de seguir portant la informació a la ciutadania.

Nascuda el 1958, les seves investigacions sobre el paper de Rússia a la segona guerra de Txetxènia la van convertir en una referent nacional i internacional. Però també es va posar en el punt de mira dels que no volien llum sobre aquells esdeveniments. Durant set anys va seguir informant tot i les contínues amenaces, un intent d’enverinament i una execució simulada. Putin protagonitzava sovint els seus atacs. “Estem saltant de nou en l’abisme soviètic -escriuria en una columna a The Guardian - i cap a un buit informatiu mortal. Tot el que ens queda és internet, on la informació encara es pot aconseguir lliurement. Per a la resta, si vols seguir sent periodista, només ho pots fer des de la servilitat total cap a Putin. Sortir d’això pot significar la mort, la bala, el verí o el banc dels acusats: allò que els nostres serveis especials, és a dir, els gossos guardians de Putin, determinin”.

El 7 d’octubre del 2006 va ser trobada morta a l’ascensor de casa seva. Tenia dues bales al pit, una a les espatlles i una, a boca de canó, al cap. Aquell dia era l’aniversari de Putin. I en feia dos del de Ramzan Kadírov, líder aleshores del moviment independentista txetxè i blanc habitual de les denúncies públiques de la reportera.

Tot i que es van practicar fins a deu detencions relacionades amb el cas i es van celebrar tres judicis, alguns dels quals amb condemnes de presó, tots els culpables ho eren de l’execució del crim, però no s’ha identificat encara qui el va encarregar. Putin o Kadírov són els dos sospitosos habituals de ser els instigadors del seu assassinat. Els companys de la periodista del diari Nóvaia Gazeta denuncien els intents del govern rus de donar el cas per tancat. De fet, l’alertador Edward Snowden va detectar que una agència d’intel·ligència russa va perpetrar un atac informàtic contra Politkóvskaia, per bé que no s’ha pogut determinar si allò va ser un precedent del crim posterior.

Des del 2006, un premi internacional amb el seu nom honra la memòria de Politkóvskaia.