La pandèmia en imatges s’explica en pla general. Les mascaretes ens han tapat la cara, han fet desaparèixer els protagonismes i ens han atorgat un anonimat que ens ha igualat a tots. El tapall que ens amaga mig rostre ens mostra només com a humans que formem part d’un col·lectiu que ara mateix passa un mal moment. La mascareta també ens ha anul·lat la manera més òbvia de mostrar la nostra expressivitat. És lògic, per tant, que el que visualment queda d’aquest 2020 siguin les escenes i el gest. Carrers buits, balcons plens, sales de residències, unitats de cures intensives, habitacions de malalts, passadissos d’hospitals, oficines muntades al menjador de casa i llars amb excés de convivència. El que ens diuen les fotografies del coronavirus és que la nostra mirada ha de tenir perspectiva global per captar la dimensió del que estem vivint. Les figures humanes de les fotografies resulten gairebé sempre una incògnita. No sabem qui són però sabem de què ens parlen a través del seu gest i del seu cos. L’home que fa una reverència, el personal sanitari que aixeca els braços per celebrar un èxit mèdic, un mort solitari, unes mans darrere una finestra, un avi quiet en una cadira esperant no res, una cuidadora vestida d’astronauta que ensenya les mans, unes persones reclinades sobre un llit treballant en equip.
Les pandèmies històriques s’expliquen en xifres però s’entenen millor en imatges.
El quadre El triomf de la mort del pintor flamenc Pieter Brueghel el Vell ens mostrava els més petits detalls de la tragèdia de la pesta en una ciutat perquè la possibilitat de sobreposar-se a les grans calamitats servís d’aprenentatge a les generacions futures. Edvard Munch va plasmar la tragèdia de l’epidèmia de la tuberculosi amb La mare morta retratant el pànic de la seva germana petita al costat del llit de la seva mare morta. A l’Arxiu d’Història Universal dels Estats Units conserven les fotografies d’un enorme magatzem reconvertit en hospital durant la grip espanyola del 1918. Al Museu d’Història i Indústria de Seattle conserven una fotografia de la mateixa època on un noi amb mascareta posa davant un teatre que anuncia que està tancat per evitar contagis. I a la Biblioteca del Col·legi de Metges de Filadèlfia conserven la fotografia d’un tramvia amb un cartell que adverteix que escopir escampa la mort. Ara ens reconeixem en aquestes imatges del passat. La fotografia que va capgirar la percepció de la pandèmia de la sida la va fer Therese Frare el 1990 en un centre sanitari de Los Angeles on oferien tractament pal·liatiu als malalts terminals. Ella hi feia de voluntària i va tenir l’oportunitat de retratar l’agonia del jove David Kirby amorosament acompanyat del seu pare, la seva germana i la seva neboda. Una imatge que semblava la versió moderna d’un quadre barroc i que després va utilitzar Benetton per a una campanya publicitària. Les fotografies de les pandèmies transmeten sensacions, atmosferes, pors, tragèdies o angoixes. Una emocionalitat que no s’explica a les xifres.
D’aquí cent anys els detalls del covid-19 afloraran amb el valor documental de les fotografies i el que mostraran tindrà llavors una nova perspectiva. ¿S’entendran com el punt d’inflexió d’una nova manera de viure? ¿Com un malson puntual i una amenaça que pot repetir-se? ¿O s’exposaran als museus com una bella raresa per l’èpica que desprèn la gran gesta humana? Una gesta humana que s’explica en pla general.
