Des de fa uns mesos, pels volts de l’estació de ferrocarrils de Sant Cugat, hi ha un home que crida. Crida molt fort, de manera continuada, amb totes les seves forces. Matí, tarda o nit, depenent de la rutina i del dia. Crida tant que els seus esgarips se senten per tot el barri. És obvi que pateix algun trastorn mental sever i que es troba en situació d’exclusió social. Els veïns s’han resignat a conviure amb els aücs després que els mossos hagin informat que ells no hi poden fer res, si l’únic que fa és cridar. Els dies que té més dolents l’home pot acostar-se a espantar alguna noia desprevinguda que es creua amb ell i cridar-li fort a la cara. En alguna ocasió ha clavat un cop de puny sobre alguna taula d’alguna terrassa on també hi havia noies assegudes. Però, segons expliquen els cambrers, els mossos consideren que no és motiu suficient per atendre la seva situació. Quan l’home està més vehement, els agents el vigilen des de la distància. Els negocis del voltant ja el coneixen i la gent que circula sovint per la plaça de l’estació, quan el sent, ja passa amb cautela per no apropar-s’hi perquè la seva actitud transmet manca d’autocontrol i sensació d’inseguretat.

Els dies van passant i la situació d’aquest home es perpetua sense que ningú pugui proporcionar-li cap mena d’ajuda. Vagareja pels carrers cridant, a vegades amb una ràdio mal sintonitzada que l’acompanya. És obvi que necessita atenció, però el sistema no n’hi facilita. Segurament, la mateixa malaltia li impedeix demanar ajuda per ell mateix. Si aquesta persona en situació de risc social patís un infart, un còlic nefrític, un desmai o es fotés de cap per les escales de l’estació, vindrien els serveis d’urgències i rebria l’assistència que necessita. Potser, amb sort, ves a saber, fins i tot es tindria en compte la seva situació personal. En tot cas, tindria dret a rebre una atenció sanitària que, encara que fos de manera transitòria, li proporcionaria una mica de benestar. Però l’home té un problema de salut mental i això el situa en una altra categoria: la dels abandonats. La categoria del “no hi podem fer res”. El sistema caduc no té en compte el seu patiment. Percep el seu trastorn com una simple pertorbació del civisme. Per a l’únic que està preparat el sistema és per crear expectatives sobre el perill que pot suposar per a l’altra gent. Es treballa des de la hipòtesi que, en algun moment, la seva manca de control sigui tan desproporcionada que l’aboqui a la violència contra algú altre. I aleshores sí, s’actuaria a partir de la repressió i el càstig i no des de la voluntat de facilitar ajuda a un malalt. L’important no és ell, són els altres. Es té en compte el seu potencial de violència però no el seu dolor personal constant. “Vaig passant dies i dies, aguantant humiliacions. L’odi no té força quan s’està sol. Caure dins d’aquest forat, del que no puc escapar, em fa cantar per suportar el dolor”, cantava Sopa de Cabra a El boig de la ciutat. Gairebé cada dia, els vianants som testimonis de la seva soledat i del seu patiment. També d’una certa angoixa al voltant de l’especulació de com acabarà tot plegat: aquesta calma tensa que pesa sobre aquest home, com si tothom estigués esperant el conflicte definitiu. La plaça de l’estació expectant, pendent dels seus esgarips, en un compte enrere incòmode. “No s’hi pot fer res” o “Si no fa mal a ningú...”, diuen mentre l’home crida furiós als seus nassos. Però no hi ha res més obvi que els crits d’algú per expressar el dolor i demanar ajuda.