D ua Lipa aparta la mirada de la càmera i es tapa la cara amb una mà d’ungles cuidades. “En realitat no ho volia fer”, mig murmura. No pot contenir un sanglot profund. Eren poc abans de les deu del matí del dilluns de l’última setmana completa de març, i l’estrella del pop anglesa de 24 anys, que se sol mostrar serena, no estava viatjant a Nova York per assajar l’actuació prevista per al cap de setmana al programa Saturday night live. Tampoc era a cap sessió fotogràfica, a cap plató de ràdio, ni a cap dels llocs on podria ser una artista que es prepara per presentar un segon disc d’allò més esperat.

Lipa era a Londres autoconfinada i s’adreçava en directe als seus seguidors a través d’Instagram. Tot just era la segona vegada que ho feia. “He estat donant moltes voltes a si havia de treure música i si era correcte fer-ho en aquests moments, perquè molta gent ho està passant malament”, comentava amb llàgrimes als ulls. Estava previst que l’àlbum sortís al cap d’onze dies.

L’artista s’asserena ràpidament i explica que ha evitat centrar-se en les pressions consubstancials al fet de publicar un segon disc tan esperat -per exemple, el fantasma d’una segona obra decebedora, una fatalitat que podria acabar amb una carrera incipient- i ha confeccionat un àlbum ballable i optimista que la fa sentir bé. Espera que el disc Future nostalgia aporti als seus seguidors una mica d’alegria en un moment d’una gran incertesa.

Els llançaments de discos de pop són com un gran espectacle pirotècnic: esforços coreografiats al detall amb desenes de peces curosament coordinades que amenacen amb explotar en qualsevol moment. Per a una artista jove i plena d’energia com Lipa, el fet de presentar un segon àlbum impecablement executat podia determinar si s’obriria pas per seguir una carrera d’estrella, com Katy Perry o Lady Gaga, o si se sumaria a la llarga llista d’aspirants als quals es va esmunyir la fama entre els dits. Després d’anys de preparar Future nostalgia (que havia de donar continuïtat a l’èxit del seu debut, que va ser disc de platí, contenia sis senzills de platí i li va valer centenars d’actuacions arreu del món), Lipa i el seu equip van veure que, de sobte, no era que haguessin fallat alguns canons, sinó que tot el vaixell corria el risc d’enfonsar-se.

S’havia suspès el Festival de Glastonbury, un dels festivals més importants de la Gran Bretanya. S’havia de reprogramar la gira de 85 actuacions en grans recintes. Van sospesar endarrerir el llançament del disc a l’estiu, fins que, dos dies abans de la compareixença en directe de Lipa, Future nostalgia es va filtrar. L’artista ho va interpretar com un senyal que havia d’actuar sense dilació: sempre ha sigut molt previsora, i volia sentir que havia lluitat per recuperar el control de la situació. Va quedar clar que Lipa i els seus col·laboradors més íntims presentarien un dels discos de pop més destacats de l’any des del sofà de casa. Tot just un dia després, Lady Gaga anunciava que endarreria l’aparició del seu nou àlbum, Chromatica, i Sam Smith no va trigar a fer el mateix.

“Quan estava acabant el meu primer disc i anava a entrevistes, deia que volia que el següent disc fos un caos organitzat -diu Lipa durant una trucada de FaceTime, amb dues pinces als cabells, com si fos una rockera alternativa dels noranta-. I després s’ha capgirat tot i m’he quedat pensant: «Què ha passat amb el meu caos organitzat?»”

Ja se li han assecat les llàgrimes, però té les emocions a flor de pell. “Et mentiria si digués que no ploro uns deu cops al dia pel que està passant”, confessa. Cau en espirals de pensaments negatius sobre pors relacionades amb el virus: sobre si els avis estaran bé i si tothom tindrà prou menjar.

Ningú no s’esperava estar parlant d’això. Lipa, naturalment, no podia preveure que una pandèmia passés a formar part de la història de Future nostalgia. Però vet-ho aquí, els fans han convertit fragments dels seus senzills en mems sobre la quarantena; per exemple, la tornada de Break my heart,que diu “ I should’ve stayed at home ” [M’hauria d’haver quedat a casa], i la de Don’t start now, que fa “ Don’t show up, don’t come out ” [No apareguis, no surtis].

Els mems li encanten; fer connexions en directe, no tant. L’única vegada que Lipa havia comparegut en directe a les xarxes socials va ser el desembre del 2018, quan va celebrar les seves dues candidatures als Grammy bevent a morro d’una ampolla de xampany. “Em va sortir pel nas, va ser fastigós -diu-. Evidentment, és probable que durant aquesta temporada faci més vídeos en directe. És una altra cosa que em fa sortir de la meva zona de confort, i potser hi agafaré molta traça”. Dient-ho, deixa anar una riallada de resignació.

El desplegament de Future nostalgia ja estava en marxa abans que el coronavirus acabés amb la vida quotidiana de gran part de la població mundial. Dua Lipa venia amb molta empenta del seu debut homònim del 2017, una barreja de tempos i sonoritats pop i rhythm’n’blues amb l’èxit New rules, un tema en què l’artista enumera maneres d’evitar tornar a caure en braços d’un ex que semblava sonar a la ràdio cada cop que una dona s’ho plantejava. Només el vídeo de YouTube del tema acumula 2.000 milions de visualitzacions.

Lipa es va endur els dos Grammy als quals optava -un dels quals era el de millor artista revelació-, va actuar a la gala amb St. Vincent i es va assegurar de tenir unes paraules de reconeixement per a la resta de dones aspirants al premi en un discurs de recollida del guardó marcadament feminista. Al seu programa de televisió, Wendy Williams va pronunciar malament el nom de l’artista i va batejar Lipa amb un pseudònim que fa servir a internet: Dula Peep. El nombre de seguidors del compte d’Instagram de l’artista es va disparar fins a superar els 40 milions.

Una lliçó de funk

En el primer senzill del nou àlbum, Don’t start now, que va caure com una bola de discoteca al mig de la pista la tardor del 2019, Lipa proposa elements propis de les festes sobre patins dels anys 70: una línia de baix com de goma elàstica que recorda la banda Chic i seqüències de sintetitzador agitades, tot plegat coronat per la veu lleugera i ronca de Lipa. Més tard va arribar Physical, que afegeix un pessic del pop aeròbic d’Olivia Newton-John a la fórmula, i, tot seguit, Break my heart, amb una lliçó de més funk de brillantina i una tornada que incorpora la guitarra rítmica de Need you tonight d’INXS.

Lipa volia que l’àlbum tingués una estètica de dance pop cohesionada, cosa que es nota. Per aconseguir-ho, va haver de blindar-se de les opinions dels altres: “Perquè sabia que acabaria bloquejada en un estudi intentant fer una altra New rules -explica-. És un cercle viciós en què jo no creixo i ningú no hi surt guanyant, perquè és la mateixa cançó una vegada i una altra, i jo això no ho vull”.

Katy Perry entén perfectament la motivació per obrir nous camins creatius en un sector que prefereix la seguretat de repetir el que ja es coneix. “Tenim una mena de vincle fraternal tàcit”, diu Perry per telèfon en referència a Lipa. Perry considera que Lipa forma part d’una generació de músics joves-a la qual també pertanyen Billie Eilish, Rosalía i Lizzo- que han optat per ser artistes amb trajectòria pròpia. “Has de ser capaç d’evolucionar sota els focus, no deixar que la pressió t’afecti, no deixar-te influir pels comentaris -diu Perry-. Aquestes cançons seguiran sonant després d’aquesta quarantena”.

Lipa tenia una estratègia per estar segura de no perdre de vista el seu objectiu. Va tornar a recórrer a col·laboradors de confiança -Clarence Coffee Jr., Sarah Hudson, Koz- amb l’objectiu de poder reflectir a les cançons l’esperit desenfadat de la creació del nou àlbum. Primer se li va acudir el títol, que és una referència a la música que escoltava a casa des de petita: Prince, Blondie, Jamiroquai, el duo electrònic Moloko i, per descomptat, Madonna. De fet, Stuart Price, que va supervisar l’àlbum disco de Madonna del 2005 Confessions on a dance floor, va participar en la producció de tres temes de Future nostalgia. El disc de Lipa, com el de Madonna, no conté cançons lentes.

“Treballar amb una artista que té una visió i té ben clar què sent i què vol: no es pot demanar més”, diu Hudson, un compositor de Los Angeles que ha participat en la creació de Physical i Levitating, un tema desbordant de ritme que va ajudar Lipa a desentranyar el seu full de ruta per a l’àlbum. En la sessió de Levitating, l’equip es va afartar tant de dònuts que rebotaven contra les parets. A la lletra de la cançó apareix l’apel·latiu afectuós anglès “ my sugarboo ”, una referència ensucrada.

Si bé és cert que Lipa s’ha presentat com una reina dels rebutjos sentimentals -prefereix una música que acompanyi les decepcions, per ballar amb llàgrimes als ulls, cançons que recorrin terrenys emocionals foscos-, Future nostalgia és ple de temes sobre la il·lusió que genera una relació feliç. Des de l’estiu del 2019 surt amb el model Anwar Hadid, i les seves noves creacions la col·loquen entre el grup de dones joves que parlen amb franquesa sobre la sexualitat en les seves cançons. “De fet, és tal com m’expresso, la manera com parlaria amb els amics i la meva manera de ser”, diu ella.

Una promoció atípica

No és el mateix estar còmoda dalt d’un escenari o davant de la lent d’un fotògraf de moda que trobar el millor enquadrament per a una mateixa amb la càmera normaleta del portàtil. En els quatre dies que van transcórrer entre l’anunci de la nova data de llançament de l’àlbum i l’arribada del dia en qüestió, Lipa va haver d’assumir les funcions de maquilladora, estilista, directora de fotografia, departament d’informàtica i plató de televisió.

“Sabíem que la promo seria dura, per no dir impossible”, comenta per telèfon el seu agent, Ben Mawson, des de Londres. La cartelleria, que sol ser un element important de les campanyes de màrqueting, “ara mateix no té cap sentit, perquè ningú surt de casa”. Per contra, les iniciatives digitals, com ara el desglossament tema per tema a YouTube, han adquirit una importància renovada.

A Dua Lipa li encanta tenir un pla. De petita, el seu pare trobava per tota la casa notes en què ella anotava tasques pendents: llevar-se, esmorzar, acabar els deures. És l’organitzadora de la seva colla d’amics: la que reserva taula per sopar i la que reuneix tothom per anar a veure monòlegs. Així, doncs, s’ha adaptat de seguida a la seva nova normalitat: el teletreball. “Mai no havia fet servir tant el portàtil com ara -diu-. M’he descarregat moltes aplicacions per fer trucades i reunions diferents”. Ha suposat un canvi de ritme dràstic: Lipa és de les que ignoren el wifi de l’avió per llegir un llibre.

D’altra banda, hi ha l’enorme complex industrial de bellesa indispensable perquè una estrella del pop faci fila d’estrella del pop. “Normalment, quan anava a fer promoció em pentinaven i em maquillaven, mentre que ara tinc un pintallavis marró de confiança -comenta Lipa-. En tot el dia em poso crema de cara i prou, res més”. Els avantatges d’això ja han quedat palesos: “Presento una versió sense pràcticament cap filtre de mi mateixa. A més, passo molt més temps al llit”.

Però encara calia afegir-hi un imprevist més: Lipa ni tan sols és a casa seva. Al tornar d’un viatge a l’estranger es va trobar el seu pis inundat i va llogar ràpidament un allotjament a Airbnb per a tota la quarantena. Tant ella com Hadid s’hi van trobar còmodes de seguida a base de fer plàtan deshidratat i mirar sèries policíaques. Lipa ha fet d’entrevistadora per a la ràdio, ha filmat una interpretació de Don’t start now a través de Zoom per a James Corden (amb onze companys de la banda i del cos de ball interpretant el seu paper des de casa) i ha aparegut al programa d’entrevistes en directe per internet Bright minded, de Miley Cyrus. Tot plegat, des de diverses localitzacions de l’Airbnb.

L’inici de l’èxit

Ningú que hagi conegut personalment Dua Lipa n’ha qüestionat mai la determinació. Atribueix la seva ètica de treball als seus pares, immigrants albanesos que, durant la seva criança, tenien dues feines cadascú i alhora estudiaven a la universitat. “Els meus pares van fer molts sacrificis per mirar de fer-me sentir que no havia de renunciar a res”, diu. Per bé que a l’escola el seu nom la diferenciava, ella no se sentia diferent. Quan tenia onze anys, la família va tornar a Pristina, la capital de Kosovo, i, encara que van guanyar en qualitat de vida, Lipa es va adonar que “no tenia les oportunitats que tenia a Londres”.

Els va suplicar tornar i, quan tenia 15 anys, els seus pares van acabar cedint i la van deixar anar a viure a Londres amb la filla d’un amic de la família. Que com els va convèncer? “El meu pare sempre diu que és molt difícil dir-me que no”. El 2018 va participar en l’organització d’un festival de música a Kosovo amb el seu pare, que toca en un grup de rock.

Lipa es va prendre un any sabàtic després d’acabar els estudis i va decidir trobar un representant. No tenia ni idea de com fer-ho. Va estar treballant en un restaurant i sortint de festa -“Va ser una època divertida, això segur”, diu-, però no va perdre de vista el seu objectiu. Va publicar versions de cançons a SoundCloud i YouTube, va deixar CDs de mostra en emissores de ràdio i va posar veu a bandes sonores d’anuncis. Una feina per a un anunci de The X factor la va posar en contacte amb un productor que li va proposar signar un contracte d’exclusivitat. Lipa tenia 17 anys i, desconcertada, va recórrer al productor Felix Joseph, amb qui havia fet amistat per internet. “Li vaig dir: «Sé que no ens hem vist mai en persona i només ens coneixem de Twitter, però m’acaben d’oferir un contracte d’exclusivitat i no tinc ni idea de què coi implica»”. Va ser una connexió afortunada. Joseph la va derivar al seu advocat, que va desestimar el contracte però va quedar impressionat i va organitzar una trobada amb Mawson.

“Va entrar al despatx i el primer que em va cridar l’atenció va ser l’increïble carisma que desprenia -diu Mawson, que també representa Lana del Rey-. Tenia ambició per donar i per vendre. Ens va tocar fragments de mostres i tenia una veu fantàstica”, diu. Li va preguntar quina mena de carrera voldria. Quan Lipa va esmentar Madonna, Mawson va quedar decidit. Lipa diu que no va deixar la seva feina de dia a La Bodega Negra fins que no va haver signat el contracte discogràfic amb Warner Bros. Abans es va prendre uns còctels al restaurant amb els companys de feina per celebrar-ho.

Tot i que Lipa va passar la setmana del llançament del disc amoïnada per presentar un àlbum que desprèn bones vibracions enmig d’una crisi, quan el 27 de març el disc va aparèixer acompanyat de magnífiques crítiques i comentaris d’Instagram plens d’emoticones de cors i flames, l’ansietat es va esfumar.

“Avui és un molt bon dia -comenta radiant des del seu pis llogat per Airbnb-. Estic molt emocionada per l’acollida que ha tingut el disc i l’amor que ha desprès tothom”. Tal com esperava Lipa, els seus seguidors diuen que l’estil rítmic i mogut del disc els proporciona una evasió molt necessària en aquests moments.

Abans de saber quina acollida tindria la seva decisió, havia compartit un moment excepcional de dubtes sobre ella mateixa. “Una setmana abans de llançar Don’t start now vaig entrar en pànic -confessava-, perquè era la primera vegada que em deia: «Hòstia, no he preguntat ni parlat amb ningú per saber si això li interessa el més mínim a algú»”.

El relat que fa Mawson del llançament de la cançó és semblant. El representant sabia que Lipa havia creat una obra “singularment seva”, però va comentar al seu executiu de promoció radiofònica que li preocupava que el tema, d’un estil gairebé eurodisco, no sonés com les cançons que més se sentien a les emissores nord-americanes. “Em va dir: «Sí, no és el que posen, però em fa l’efecte que és una d’aquelles cançons que podrien canviar la ràdio» -recorda Mawson-. I mira-la ara: està superant New rules ”. És una lliçó que, al llarg d’una setmana d’allò més inusual en la vida de Lipa, ha demostrat la seva utilitat: hi ha coses que senzillament no es poden planificar.