23/09/2022

Pobra Frida

3 min
Coca kahlo

A la porta d’un bar hi ha un petit taulell de fusta amb un cendrer. És per als clients que surten a fora a fumar o per als que han d’apagar la cigarreta abans d’entrar. A dins hi ha dibuixat el rostre de Frida Kahlo, la imatge d’un dels seus famosíssims autoretrats. L’objecte em provoca incomoditat. L’artista té un parell de burilles aixafades a la seva cara, que ha quedat empastifada per la cendra. 

Frida Kahlo va esdevenir un símbol amb l’onada feminista dels anys 70. L’artista va acabar superant la transcendència artística del seu marit Diego Rivera. El seu art va esdevenir un crit de denúncia contra l’opressió, sobretot perquè va saber representar la identitat femenina des de la seva pròpia mirada i no des dels codis estètics que el masclisme havia imposat en l’art. Kahlo va esdevenir una icona. Una figura clau de la transgressió. I no només per raons plàstiques sinó perquè la complexitat de la seva obra permetia un missatge profund. Kahlo va explorar el simbolisme dels objectes, les tradicions, va expressar la seva filosofia de la natura, del món, de la vida i la mort.

La nova onada feminista ha fet que la imatge de Frida Kahlo hagi acabat decorant rellotges, mitjons, davantals de cuina, ampolles d’aigua, motxilles, fulards, pòsters, vinils per a les parets, murals a les cafeteries, tasses, gerros, nines, paraigües, abriguets per a gossos, clauers, bijuteria, mascaretes, coixins i fins i tot tela venuda per metres per donar-li l’ús que cadascú consideri: estovalles, vestits, cortines o la tapisseria d’un sofà. És fàcil sortir al carrer i trobar algú, sempre una dona, amb una samarreta amb el rostre de Frida Kahlo. Però la seva imatge ha acabat modificada per múltiples dissenyadors que l’han vestit amb jaqueta de cuir, o li han depilat les celles, o li han tret les flors del cap per encasquetar-li edificis d’una ciutat. Li han posat bigoti de Salvador Dalí o li han atribuït l’estètica reformulada de la Gioconda. Fins i tot han fet la barrufeta Frida Kahlo.

L’horror s’ha apoderat del simbolisme de l’artista, que ha acabat banalitzada i convertida en una vulgaritat massiva. És com si la seva qualitat artística, la seva sensibilitat, la seva capacitat per construir missatges haguessin quedat devorats amb una intenció estrictament comercial, com la marca Coca-Cola del feminisme. Si bé aquesta popularitat de la figura de Kahlo és la que confirma el seu poder comunicatiu, s’ha esborrat la seva voluntat artística. Kahlo parlava de fantasies, creences, tabús, terrors. De relacions tòxiques, de fertilitat i d’esterilitat, de la malaltia i el patiment, de la violència masclista i de la injustícia. I sempre hi havia present el dolor i el patiment malgrat el color de la seva obra. Les representacions escèniques estaven farcides de simbolisme.

Frida Kahlo ha acabat convertida en objecte desproveït de significat. Ha quedat reduïda a un estampat. L’artista que tant va treballar pel significat d’allò que creava ha acabat convertida en un absurd comercial. No sabrem mai què en pensaria ella d’aquesta deformació de la seva persona. Potser li seria un motiu de joia veure’s convertida en icona cultural. O un desànim veure’s retratada en els turmells d’una col·laboradora de televisió que ensenya els mitjons quan s’asseu a la butaca. Frida Kahlo va utilitzar el seu cos i la seva imatge per expressar tot allò que volia dir. El marxandatge abusiu, però, n’ha profanat el valor i l’ha buidat de contingut. Per sort, l’artista, en les seves obres i en el seu diari personal, va deixar constància del seu sentit de l’humor negre, punyent i foteta malgrat la seva infelicitat. La gran incògnita: ¿com hauria representat ella aquesta multiplicació industrial d’ella mateixa? Pobra Frida.