El disseny de vestuari és un pilar fonamental per al cinema, tal com constatava a la cerimònia dels Oscar d’aquest any el lluitador John Cena. Complement nu, es tapava els genitals amb el sobre que custodiava el nom de la dissenyadora Holly Waddington, guanyadora del premi al millor vestuari pel seu treball excepcional a Pobres criaturas.

El film, dirigit per Yorgos Lanthimos, narra la història de Bella Baxter, una noia que, sota la repressiva i patriarcal era victoriana, decideix treure’s la vida. Però un cirurgià la salva després de trasplantar-li el cervell del nadó que estava gestant. Baxter és l’experiment d’una nena en un cos adult, que afronta el món amb la llibertat, la naturalitat i la irreverència infantils. Des de la tutela castradora dels homes que volen controlar el seu destí, la Bella inicia un camí vital per abraçar un empoderament amb tints feministes. I a tot això, una indumentària de gran complexitat que, en sintonia amb la pel·lícula, defuig la recreació històrica literal i aposta per l’expressionisme i, en certa manera, el futurisme, que esdevé essencial per comprendre l’evolució dels personatges.

Baxter inicia la seva nova vida amb uns vestits de caràcter infantil, amb tocs de nina i mancada de calçat, tot al·ludint la naturalitat del personatge i la recentment estrenada psicomotricitat. Amb el temps, cada vegada incorpora més peces de roba, malgrat que aquestes desafien els seus usos i combinacions. Tal és el cas d’un polissó o unes calces convertides en roba exterior, perquè un tret propi del comportament infantil és la desinhibició envers la nuesa. La Bella es vesteix aparentment de manera incompleta, per evidenciar que és una dona en procés de construcció. La desproporció i la distorsió fins a l’absurd travessen la totalitat del film, des de la roba fins a la imatge i el so, ja que és l’òptica perfecta des de la qual posar més fàcilment en dubte el que està establert.

La protagonista vol explorar el món i viatja a Lisboa, on descobreix la seva llibertat i sexualitat des d’una innocència i espontaneïtat plasmades en una roba etèria, de tons pastel i mal combinada, perquè la Bella encara no sap com comportar-se ni com vestir-se com cal. I com a element protagonista, les espatlles, que a través de mànigues pernil visibilitzen la voluntat d’empoderament. París, en canvi, la posa en contacte amb la dura realitat de la prostitució, amb un abric de làtex que recrea els preservatius de l’època. Un moment de reflexió profunda amb tints socialistes, on la roba es torna fosca i dura com a eco dels uniformes estudiantils i la roba masculina. El seu casament posa punt final al seu viatge i, aquesta vegada, ho fa amb un home que la respecta. Per això, el vestit destaca per tenir unes mànigues voluminoses i transparents, com a metàfora dels seus pulmons, ara sí, plens d’oxigen per poder respirar.

Però la Bella encara té un compte pendent: encarar-se al seu primer marit. I aquí és quan la indumentària agafa els trets més essencials de la moda de finals del segle XIX. La vaporositat del principi deixa pas a la pesadesa dels teixits foscos i a l’empresonament i la disciplina de la cotilla victoriana, tot i que és precisament des d’aquesta estructura òssia reflectida en el vestit des d’on treu la força per trencar amb el passat. L’opressió es resol al final del film, quan la protagonista arriba a la tranquil·litat del color blanc que ho impregna tot; un color precisament fonamental per a les feministes de l’època.

El paper de Bella Baxter ha atorgat a Emma Stone l’Oscar a millor actriu. Un premi que, com ella mateixa explica, és fruit de la col·laboració de molts professionals, entre els quals Holly Waddington segur que ha tingut un paper cabdal. Parafrasejant l’artista Natàlia Gontxarova, “el vestit teatral representa el signe particular, el detall significatiu contribueix a explicar el personatge i les seves possibilitats. Ajuda a crear l'atmosfera desitjada, fins i tot abans que l'intèrpret parli, balli o canti”.