Porto unes tres hores parlant per telèfon (fix) amb la meva lady in waiting perquè segueix, encara avui, i després d’una setmana i escaig, obsessionada amb el discurs nadalenc del rei d’Espanya. És desesperant. Segons sembla no pot entendre per què durant la gravació del discurs li feien girar el cap -“com un autòmat!”, exclama- per buscar la càmera que tenia punxada. La meva lady in waiting està convençuda que si ella fos el rei d’Espanya no permetria que li fessin girar la testa coronada, ara aquí, ara allà, a la caça i captura del pla televisiu. Ella troba que buscar el focus és propi de vedets, no de reis. Jo li recordo que el rei d’Espanya ho és parlamentàriament i que, per tant, ha de moure el cap allà on li diguin que el mogui o, fins i tot, mirar cap a una altra banda si així ho requerís l’ocasió, que és clarament sovint. De totes maneres, li dic, no entenc el seu neguit si ella és republicana, però em contesta que una cosa no té res a veure amb l’altra, que ella és, per sobre de tot, una dona perfeccionista i que no li agrada que les coses es facin a la babalà: a un rei no li pots fer ballar el cap i punt.

No és l’únic discurs en el qual s’ha quedat atrapada, perquè el dia de Sant Esteve ens va costar Déu i ajuda convèncer-la que el president de la Generalitat de Catalunya no va fer el seu parlament en un escenari del Polònia de TV3, sinó des de l’interior d’una classe de l’Escola Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet, on, segons llegim als diaris, va néixer la immersió lingüística, una dada que, sigui dit de passada, ni l’un ni l’altre coneixíem. És llavors quan se’ns acut que, en lloc del que va dir per Nadal, que no va dir gaire res -també et dic que afortunadament- hauria estat preciós que el rei d’Espanya hagués pogut recitar, en el perfecte català que es veu que parla, alguns versos del poeta mallorquí que dona nom a la primera escola d’experiència immersiva (“Una llunyana veu em crida / a jardins, palaus de silenci / entre laberints de capvespre / i remotes músiques tristes”), exercir de compte de Barcelona, fer una mica de màgia, i practicar, de retruc, la política del desconcert.

Per sortir del bucle monàrquic en el qual ens trobem (som víctimes sense remei del vici de la pompa i la circumstància) canvio de tema en pro de l’austeritat i la Tercera República.

Aquests darrers dies, llegint a tots els diaris i suplements les llistes aquelles dels millors llibres, exposicions, pel·lícules o sèries de televisió de l’any 2021, m’adono que no hi ha res del que hem llegit, vist o visitat que hi surti, i em pregunto, un cop més, quina és la raó per la qual sempre anem en la direcció equivocada i la causa de tant exotisme. Crec sincerament, li dic, que no és que tinguem voluntat d’anar a contracorrent, que siguem esnobs, ni molt menys avantguardistes; el nostre problema, reflexiono, és que estem completament despistats i que, per acabar-ho d’adobar, devem ser lentíssims. És una mica allò que deia la tia Mimí, que Déu guardi: “No te quedes ahí como un pasmarote; para ser moderno, cariño, hayqueserpelínmásrápido”.

A la tarda, amb el meu majordom, tenim trifulga. Netejant la nevera apassionadament creu que ha tirat a les escombraries la tòfona que ens va cagar el tió, que era, segons es llegia a la targeta que l’acompanyava, una “joya del monte ”. Acordem baixar fins al claustre de la Catedral a recriminar-li a Santa Rita, que hi té capella, que lo que se da no se quita. Ho fem, naturalment, de genollons. Li dic al meu majordom que faríem bé en aportar alguna mena d’almoina que ajudi al miracle de l’aparició de la tòfona, però no portem xavalla i mentre ens toquem les butxaques per constatar-ho un dels guardes, que copsa la nostra coreografia, ens recomana, assenyalant l’aparell instal·lat a un dels pilars del claustre a tal efecte, que ho fem a través de Bizum. Tot i la extraordinària sorpresa que aquesta informació ens provoca, i com que de vegades actuem com a un autèntic equip de natació sincronitzada, cap dels dos fem el més mínim gest que pugui delatar que som persones estorades de les nascudes el segle passat. Desenfundem els iPhones, com si ens estigués dirigint John Ford, i fem una generosa aportació ad maiorem Dei gloriam.

Darrere nostre, una criatura de no més de sis anys, sota l’encuriosida i còmplice mirada del seu germà bessó, pregunta per què les oques estan tan quietes. La seva mare contesta que les oques “estan meditant”.

-I què és meditar? -replica l’infant.

-Exactament el que, per culpa vostra, ni jo ni el vostre pare podem fer mai. Andandu!